![]() | |
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Marco Ferreri ![]() |
Protagonistes | |
Producció | Pere Portabella i Ràfols ![]() |
Dissenyador de producció | Enrique Alarcón ![]() |
Guió | Marco Ferreri i Rafael Azcona ![]() |
Música | Miquel Asins Arbó ![]() |
Fotografia | Juan Julio Baena Álvarez |
Distribuïdor | Netflix ![]() |
Dades i xifres | |
País d'origen | Espanya ![]() |
Estrena | 1960 ![]() |
Durada | 85 min ![]() |
Idioma original | castellà ![]() |
Color | en blanc i negre ![]() |
Descripció | |
Gènere | drama i comèdia ![]() |
Lloc de la narració | Madrid ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() | |
Plácido ![]() |
El cochecito és una pel·lícula espanyola dirigida per Marco Ferreri i estrenada el 3 de novembre de 1960. Està basada en el relat Paralítico, de l'obra Pobre, paralítico y muerto (1960), de Rafael Azcona.[1]
La pel·lícula va obtenir el Premi de la crítica, atorgat per FIPRESCI, en la 21a Mostra Internacional de Cinema de Venècia,[2] així com el Premi Sant Jordi a la millor pel·lícula espanyola.[3]
Don Anselmo Proharán (José Isbert) és un ancià totalment decidit a adquirir un cotxet d'invàlid amb motor, igual que el que té el seu amic Lucas i altres companys de la seva edat. Malgrat l'oposició de tota la seva família, Don Anselmo no desisteix del seu capritx, fins i tot si per a aconseguir-lo es veu obligat a vendre les joies de la família. Quan el seu fill Carlos (Pedro Porcel) s'assabenta, l'obliga a retornar-ho. En venjança, Don Anselmo presa la decisió d'enverinar a la seva família. Quan intenta fugir en el seu cotxet, no obstant això, és finalment detingut per la Guàrdia Civil.
La versió inicial de la pel·lícula donava clarament a entendre que Don Anselmo complia els seus fúnebres propòsits, però aquest final va ser prohibit per la censura, optant-se llavors per una versió més edulcorada en la qual implícitament es veia que el decidit ancià no executava el seu pla i la família continuava viva.[4]
En una breu seqüència apareixen caracteritzats de frares el guionista, Rafael Azcona, i Carlos Saura.[4]
Els interiors es van construir en els Estudis Sevilla i, amb la finalitat d'obtenir un major realisme, les parets van ser enguixades «per a transmetre la sensació d'una llar claustrofòbica».[5]