Escut guaianès

Plantilla:Infotaula indretEscut guaianès
Imatge
TipusEscut (geologia) Modifica el valor a Wikidata
Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 5° 08′ 36″ N, 60° 45′ 45″ O / 5.1433°N,60.7625°O / 5.1433; -60.7625
Característiques
Punt més altPico da Neblina Modifica el valor a Wikidata  (2.994 m Modifica el valor a Wikidata)
TravessaBrasil, Surinam, Colòmbia, Guyana, Veneçuela i França Modifica el valor a Wikidata
Límits de l'escut guaianès.

L'escut guaianès o escut de les Guaianes, Massís guaiànic o simplement les Guaianes, és una regió geogràfica situada al nord-est de l'Amèrica del Sud. Es tracta d'una formació geològica molt antiga, una de les zones més antigues de la Terra, i que s'estén per Veneçuela, Brasil (Regió Nord del Brasil), Guyana, Surinam, Guaiana Francesa i una petita part de Colòmbia, a la part de la Regió Amazònica, al departament de Guainía.

Els seus límits són el riu Orinoco al nord i a l'oest, i la selva amazònica al sud. Té una forma irregular i està constituït, des del punt de vista geològic, per un massís o escut antic de l'era precàmbrica, amb una cobertura sedimentària també molt antiga, formada per pedra sorrenca i quarsites molt resistents a l'erosió. Aquesta cobertura va sofrir un aixecament i plegament gairebé des del mateix moment de formació del planeta Terra, la qual cosa ha originat uns altiplans molt elevats i de pendents verticals, denominats tepuys, un terme d'origen indígena (de la llengua pemón) que significa "muntanya".

Aquí hi ha la caiguda d'aigua més alta del món: el Salt Àngel / Kerepacupai Vena, de 979 m. Els rius de la zona, a mesura que el massís ascendia, van anar erosionant i aprofundint les seves lleres fins a formar veritables canons pels quals avui corren.

En aquestes altiplans predominen les sabanes i els boscos en galeria al llarg dels rius. Cap a l'est, on l'altura és menor, s'hi desenvolupen selves tropicals i manglars sobre les costes de l'Atlàntic. En alguns sectors les roques estan cobertes de sediments que contenen importants dipòsits de minerals, entre ells ferro i bauxita, que s'exploten amb intensitat.

Ecologia

[modifica]
Heliamphora chimantensis, endèmica del massís del Chimantá, a la part veneçolana de l’Escut guianès

L’Escut de la Guiana és una de les regions amb més biodiversitat del món i té moltes espècies endèmiques. La regió alberga més de 3.000 espècies de vertebrats: 1.168 peixos d'aigua dolça, 269 amfibis (54% endèmics), 295 rèptils (29%), 1.004 ocells (7,7%) i 282 mamífers (11%).[1][2][3] La diversitat d'invertebrats continua sent indocumentada, però hi ha diverses espècies de papallones endèmiques i escarabats.[4][5]

La vida vegetal és igualment rica i s'han trobat 13.367 espècies de plantes vasculars, aproximadament el 40% de les quals es considera endèmica.[6] L'escut està recobert per la major extensió de bosc tropical de qualsevol àrea d'escuts precàmbrics del món.[7] La selva tropical guianesa té una naturalesa similar a la selva tropical amazònica i les àrees protegides conegudes inclouen el bosc Iwokrama del centre de Guyana, Kaieteur, el parc nacional Kanuku del sud de Guyana, la reserva natural del Surinam a Surinam, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, el parc amazònic de la Guiana. Guaiana i el parc nacional Tumucumaque a l'estat d’Amapá, al Brasil. A Veneçuela els boscos estan protegits pels parcs nacionals Canaima, Parima-Tapirapeco i Serranía de la Neblina. El 2014, el Govern de Colòmbia va designar una zona de 250 hectàrees de l’Escut Guaina, com a zona humida Ramsar, convertint-se així en una zona protegida d’importància internacional d’acord amb el Conveni de Ramsar.[8]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Hollowell, T.; Reynolds, R.P. «Checklist of the Terrestrial Vertebrates of the Guiana Shield». Bulletin of the Biological Society of Washington, 13, 2005.
  2. ↑ Stachowicz, Izabela; Ferrer Paris, José Rafael; Quiroga-Carmona, Marcial; Moran, Lisandro; Lozano, Cecilia «Baseline for monitoring and habitat use of medium to large non-volant mammals in Gran Sabana, Venezuela». Therya, 11, 2, 2020, pàg. 169–179. DOI: 10.12933/therya-20-891.
  3. ↑ Vari, R.P.; Ferraris Jr., C.J.; Radosavljevic, A.; Funk, V.A. «Checklist of the freshwater fishes of the Guiana Shield». Bulletin of the Biological Society of Washington, 17, 2009.
  4. ↑ Ferrer-Paris, José R; Lozano, Cecilia; Cardozo-Urdaneta, Arlene; Thomas Cabianca, Arianna «Indicative response of Oxysternon festivum Linné (Coleoptera: Scarabaidae) to vegetation condition in the basin of the Orinoco river, Venezuela». Journal of Insect Conservation, in press, 3, 2016, pàg. 527–538. DOI: 10.1007/s10841-016-9886-6.
  5. ↑ Costa, Mauro; Viloria, Ángel L.; Hubber, Otto; Attal, Stéphane; Orellana, Andrés «Còpia arxivada». Entomotropica, 28, 3, 2013, pàg. 193–217. Arxivat de l'original el 27 d’agost 2016 [Consulta: 23 juny 2021].
  6. ↑ Funk, V.; Hollowell, T.; Berry, P.; Kelloff, C.; Alexander, S.N. «Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Venezuela: Amazonas, Bolivar, Delta Amacuro; Guyana, Surinam, French Guiana)». Contributions from the United States National Herbarium, 55, 2007.
  7. ↑ Hammond, David S. (ed.) (2005) Tropical Forests of the Guiana Shield CABI Publishing, Wallingford, UK, ISBN
  8. ↑ «Colombia | Ramsar».

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escut guaianès