Biografia | |
---|---|
Naixement | (it) Abramo Giulio Umberto Federigo Enriques 5 gener 1871 Liorna (Itàlia) |
Mort | 14 juny 1946 (75 anys) Roma |
Formació | Universitat de Pisa (1887–1891) Scuola Normale Superiore. Classe di Scienze (en) - Diploma de Llicenciatura de l'SNS (1887–1891) |
Director de tesi | Enrico Betti i Guido Castelnuovo |
Activitat | |
Camp de treball | Geometria algebraica i història de la ciència |
Ocupació | matemàtic, professor d'universitat, filòsof, historiador de la ciència, filòsof de la ciència, historiador |
Ocupador | Universitat de Roma La Sapienza (1922–1938) Universitat de Bolonya (1894–1922) Universitat de Torí (1892–1893) |
Membre de | |
Professors | Edgardo Ciani (en) |
Alumnes | Roberto Bonola, Oscar Chisini, Alfredo Franchetta (en) i Pol Burniat |
Obra | |
Estudiant doctoral | Paul Libois i Bernard d'Orgeval |
Família | |
Cònjuge | Luisa Miranda Coen |
Pares | Giacomo Enriques i Matilde Coriat |
Parents | Guido Castelnuovo, cunyat Emma Castelnuovo, neboda |
Premis | |
Federigo Enriques (Liorna, 5 de gener de 1871 - Roma, 14 de juny de 1946) va ser un matemàtic italià d'ascendència jueva sefardita.
Fill d'una família de comerciants jueus benestants sefardites d'origen portuguès, que es va traslladar a Pisa quan ell tenia set anys, Enriques va fer els seus estudis secundaris en aquesta ciutat en els quals ja va destacar per la seva atracció per les matemàtiques.[1] El 1887 va ingressar a la universitat de Pisa de la qual es va graduar el 1891, seguint també cursos a la Scuola Normale Superiore di Pisa. L'any 1892, segueix cursos de perfeccionament a la Universitat de Roma amb Guido Castelnuovo, qui acabaria casant-se amb una germana seva i esdevenint el seu cunyat. El curs següent va estar a Torí com assistent de Corrado Segre.[2]
El 1894 va obtenir una plaça de professor a la Universitat de Bolonya,[3] en la qual va romandre fins al 1922, any en què es va traslladar a la Universitat de Roma. El 1938 va haver de dimitir dels seus càrrecs docents a causa de les lleis antisemites del govern feixista italià. A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, el 1944, va ser restituït en el seu càrrec.[4]
Des del començament de la seva carrera acadèmica com a matemàtic, els seus treballs es van centrar en la geometria projectiva i la geometria analítica.[5] Però no solament es va interessar per la matemàtica pura, sinó que també es va endinsar en l'estudi de la història de les matemàtiques,[6], de la didàctica de la matemàtica,[7][8] i de la psicologia.[9]