Gilles Leroy

Plantilla:Infotaula personaGilles Leroy
Imatge
(2015) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 desembre 1958 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Bagneux (França) Modifica el valor a Wikidata
FormacióLycée Lakanal Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptor, novel·lista, biògraf, assagista Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis
Lloc webgillesleroy.net Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2037205 Goodreads author: 840293 Modifica el valor a Wikidata


Gilles Leroy (28 de desembre de 1958 - Bagneaux (Hauts-de-Seine), França.) es un escriptor francès, Premi Goncourt de 2007.

Biografia

[modifica]

Nascut el 28 de desembre de 1958 a Bagneaux. Fill d'Eliane Mesny i André Leroy (morts l'any 1988).[1]

Va estudiar a l'Institut Lakane de Sceaux,[2] on va fer el batxillerat de ciències experimentals (1975). El 1977 va obtenir la titulació DEUG de lletres i arts, (Diploma d'Estudis Universitaris Generals) que s'obté després de dos anys,[3] que va finalitzar amb un treball sobre el poeta Henri Michaux.[4]

És molt afeccionat a la jardineria, temàtica a la que ha dedicat diversos escrits a "Carnets de Courson" i també a "L'Observatoire des tendances du jardin" entre altres publicacions.[4]

Viatges i estades a l'estranger

[modifica]

Gilles Leroy ha fet nombrosos viatges, estades i gires promocionals:[1]

1975: Viatge a l'URSS.

1979: Primera estada als Estats Units.

1986: Primera estada al Japó.

2007: Estada a Montgomery i Atlanta on acaba la redacció de “Alabama Song”

2009: gira per diversos països (Espanya, Eslovàquia, Croàcia, Serbia, Ukraïna, Liban) per promocionar "Alabama Song"

2010: gira promocional per itàlia

2011: gira per Bèlgica, Països Baixos, Quèbec, Alemanya i Suïssa per promocionar “”Zola Jackson”

Carrera literària

[modifica]

Abans de dedicar-se a escriure, bàsicament novel·les, entre 1984 i 1991 va treballar com a periodista en mitjans escrits i audiovisuals.[1]

Va publicar la seva primera novela “Habibi” l'any 1987.[4]

L'any 1990 Simone Gallimard el convida a unirse a l'editorial “Mercure de France”.[1]

En molts casos les seves obre tenen contingut de caràcter autobiogràfic com en L'Amant russe, Les Maîtres du monde, Les Jardins publics, etc.[5]

Premis i distincions

[modifica]

1992: Premi Nanterre per “Les Derniers seront les premiers” (1991)[6]

1999: Premi Valery-Larbaud per “Machines a sous”[1]

2004: Premis Millepages, Cabourg i Folio per “Grandir”[4]

2014 : Premi ciutat de Deauville, per “Nina Simone” (Ed. Mercure de France 2013) (biografia novelada de la cantant americana)[4]

2015: Premi Marcel Pagnol per “Le Monde selon Billy Boy”[7] (novel·la on evoca els records de la seva infantesa)[8]

2007: Premi Goncourt 2007 per “Alabama Song”[1] (traduïda al català)[9]

2010: Cavaller de l'Ordre Nacional del Merit[1]

2010: Premi "Eté du Livre"[10] per "Zola Jackson"

Obra

[modifica]

Novel·les i relats[10]

[modifica]

1987: “Habibi”

1990; “Maman est morte” -una modalitat de diari íntim on reviu els darrers moments de la seva mare[6]

1991: “Les derniers seront les premiers”

1992: "Madam X"

1994: "France-Loisirs" i "Les Jardins publics"

1996: “Les Maîtres du Monde” - història d'amor homosexual[6]

1998: “Machines a sous”

2000: "Soleil noir"

2002: "L'Amant russe"

2004: “Grandir”

2005: “Champsecret”, una autoficció on ell es fusiona amb el protagonista amb el nom de Gilles[6]

2007: “Alabama Song”, on explica el paper de Zelda Fitzgeral, l'esposa de Francis Scott Fitzgerald.

2010: “Zola Jackson”

2012: “Dormir avec ceux qu’on aime”

2013: “Nina Simone” (biografia novel·lada de la cantant americana).

2014: "Le Monde selon Billy Boy"

2017: "Dans les westerns"

2019: "Le diable emporte les fils rebelle"

Teatre

[modifica]

2011: “Angel Soleil” adaptació de la novela “Notre-Dame-des-Fleurs” de Jean Genet.[6]

2005 : "Le Jour des fleurs", un acte, dins l'obra "Mères et fils", espectacle col·lectiu (escrit conjuntament amb Colette Fellous, Chantal Thomas, i René de Ceccatty), al Teatre de Niça, amb la posada en escena d'Alfredo Arias.[10]

Altres escrits[10]

[modifica]

1992 : "Dévoyée !", relat a partir de La Traviata, col·lecció « Opéra », (Hachette Filipacchi Medias) ;

1993 : "André Gide voyage", pròleg pel recull « André Gide », coll. Biblos, (Gallimard) ;

1996-1997 :"Mon héros préféré", 5 guions per "La Cinquième", (Amb els herois: Julien Sorel, Anna Karénine, Nana, Rastignac, Charlus) ;

1999 : "Tristan Corbière, hommage", « Une bibliothèque d'écrivains » (Rocher) ;

2002 : "À Propos de l'Amant russe" notes sobre l'autobiografia, Nouvelle Revue Française, (Gallimard).

2008 : Eddy Wiggins, Le Noir et le Blanc, (Naïve)

2016: Le Château solitude (Grasset)

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Gilles Leroy. Pàgina oficial» (en francès), 8 de gener de 2016. [Consulta: març 2016].
  2. ↑ En aquest institut també hi va estudiar Marie NDiaye, premi Goncourt de 2009
  3. ↑ (en francès-català) Diccionari Compact: français-catalan, català-francès. Laorousse Editorial SL [Barcelona], 2014.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Gilles Leroy Ecrivain français Arxivat 2016-04-07 a Wayback Machine.» (en francès). [Consulta: març 2016].
  5. ↑ «france.fr Gilles Leroy Biographie» (en francès). [Consulta: març 2016].[Enllaç no actiu]
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «Gilles Leroy» (en francès). Elle, març 2016.
  7. ↑ «Gilles Leroy, Prix Marcel Pagnol» (en francès), 09-06-2015. [Consulta: març 2016].
  8. ↑ «Gilles Leroy reçoit le Prix Marcel Pagnol» (en francès). Arxivat de l'original el 2019-04-15. [Consulta: març 2016].
  9. ↑ Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas. ISBN 978-84-92440-20-7
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 «Gilles Leroy» (en francès). Maison des écrivains et de la littérature. [Consulta: març 2016].