Biografia | |
---|---|
Naixement | 7 març 1913 Chariton (Iowa) |
Mort | 28 abril 2002 (89 anys) Cambridge (Massachusetts) |
Causa de mort | Atac de cor |
Dades personals | |
Formació | Universitat d'Arizona |
Es coneix per | Nova arqueologia |
Activitat | |
Ocupació | Arqueòleg |
Ocupador | Universitat Harvard |
Membre de | |
Família | |
Cònjuge | Katharine W. Whaley |
Premis Viking Fund Medal (1953) |
Gordon Randolph Willey (7 de març de 1913 – 28 d'abril de 2002) va ser un arqueòleg estatunidenc reconegut pels seus treballs en jaciments arqueològics de Mesoamèrica i Sud-amèrica, així com en el sud dels Estats Units d'Amèrica. Va ser un dels principals actors en l'arqueologia americana durant el segle XX i qualificat pels seus parells com el degà de l'arqueologia del Nou Món.[1]
Va néixer el 1913 en el petit poblat de Chariton, a Iowa. Quan tenia dotze anys la seva família es va traslladar a Califòrnia i va completar la seva educació secundària a Long Beach.[1]
Willey va obtenir la seva llicenciatura i un màster de la Universitat d'Arizona, aquest últim el 1936. Es va especialitzar en antropologia. Els seus primers treballs com a arqueòleg els va realitzar a Macon (Geòrgia) treballant sota la supervisió d'Arthur R. Kelley.[1]
Durant el seu treball en Geòrgia, Willey, en col·laboració amb James A. Ford, va ajudar a desenvolupar un mètode estratigràfic per a ceràmica l'aplicació de la qual era nova a la zona on treballava. També es va exercir en el lloc històric de Kasita al Piedmont vora Fort Benning.[2]
El 1938, Willey va publicar un treball titulat Time Studies: Pottery and Trees in Georgia.[3] el contingut del qual va ser nou per als especialistes. Durant 1939, va treballar a Lamar prop de Macon i va aconseguir identificar relacions entre aquest jaciment arqueològic, la cultura de Swift Creek.[4] i els jaciments de Napier.
Més tard en el mateix any de 1939, va ingressar a la Universitat de Colúmbia per iniciar el seu doctorat. Va ser després d'obtenir tal grau universitari que es va incorporar com a antropòleg a la Smithsonian Institution de Washington DC, d'on va partir cap a la Universitat Harvard per exercir com a professor de temps complet.
Va participar en expedicions arqueològiques a Perú, Panamà, Nicaragua, Belize i Hondures.
Willey es va casar amb Katharine W. Whaley el 1939 i van tenir dues filles. Va morir d'insuficiència cardíaca a Cambridge, Massachusetts, a l'edat de 89 anys.[5]
Entre molts reconeixements que va rebre durant la seva carrera, a Willey li van atorgar el 1973 la Medalla d'Or de l'Institut Americà d'Arqueologia, en mèrit als seus assoliments en l'especialitat.[6] Va ser també reconegut com un teòric important de l'arqueológia del Nou Món, sobretot pels seus estudis sobre el model dels assentaments de les societats natives del continent americà.