Hermann Ludwig Ferdinand von Helmholtz (31 d'agost de 1821 - 8 de setembre de 1894),[1] fou un metge i físic alemany.
Helmholtz va néixer a Potsdam; primogènit d'un director d'institut, Ferdinand Helmholtz, que va estudiar filologia i filosofia clàssica i amic proper de Immanuel Hermann Fichte. Per això es comprèn que el treball de Helmholtz sigui influenciat per Fichte i Kant, les teories va tractar de traslladar a activitats empíriques com la psicologia. Va ser cofundadador el 1887 del Physikalische-Technische Reichsanstalt, més tard l'actual Physikalische-Technische Bundesanstalt, juntament amb Karl-Heinrich Schellbach i Werner von Siemens a Charlottenburg.
En la seva joventut, Helmholtz es va traslladar a Berlín per a estudiar medicina a l'Institut Frederic Guillem Medicoquirúrgic, escola que formava a metges militars. Va triar estudiar allà perquè no hi havia de pagar matrícula, cosa important, ja que la seva família no era massa acabalada. No obstant això, a canvi es comprometia a servir vuit anys a l'exèrcit.
Quatre anys més tard Helmholtz va abandonar la Pipinière com a doctor en anatomia per fer pràctiques a l'hospital de la Charité.[2] A 1841 va començar una tesi doctoral sota la direcció de Müller. Estudiaria l'estructura del sistema nerviós en els invertebrats. Així va descobrir que les fibres nervioses sorgeixen d'unes cèl·lules, anteriorment identificades per Christian Gottfried von Ehrenberg.
A 1843 va ser destinat a l'hospital de Potsdam, on va treballar durant cinc anys. Va poder compatibilitzar el seu treball amb les investigacions, ja que tenia força temps lliure. Habilitar un barracó per transformar-lo en laboratori. Allà va realitzar investigacions sobre la producció de calor durant la contracció muscular. Va demostrar que la calor no era transportada per la sang o pels nervis, sinó que era produïda en els mateixos músculs. Va deduir un equivalent mecànic de la calor, incorporat en la seva dissertació de 1847, Über die Erhaltung der Kraft (Sobre la conservació de l'energia). Això significava que no existien "forces vitals" per a moure un múscul. Helmholtz va rebutjar la tradició especulativa de la filosofia natural, paradigma dominant llavors en la fisiologia alemanya.
Després d'això, va poder abandonar l'exèrcit i començar a ensenyar anatomia a l'Acadèmia de Belles Arts de Berlín gràcies a l'ajuda que li va proporcionar Alexander von Humboldt.[3]
Entre els anys 1856, 1860 i 1866, von Helmholtz va publicar, dividit en tres part, el Manual d’òptica fisiològica, el qual inclou moltes de les seves investigacions sobre l’anatomia de l’ull, l’òptica psicològica, la diòptrica i les sensacions i percepcions visuals.
En aquest manual també es descriuen dos invencions de Helmholtz: l'oftalmoscopi (1851) i l'oftalmòmetre (1880). El primer permet inspeccionar l’interior de l’ull humà ampliat, i, el segon, ajuda a mesurar la curvatura de la superfície exterior de la còrnia.[4][5]
Helmholtz també va construir un aparell per analitzar les combinacions de tons que generen sons naturals complexos: el ressonador de Helmholtz, el qual és un instrument musical electrònic primitiu (un dels precursors) que no va néixer com a tal, ja que el seu inventor era un científic i no tenia cap interès en les aplicacions musicals derivades de les seves investigacions.
A 1863 Helmholtz va publicar un llibre titulat Sobre les sensacions de to com a base fisiològica per a la teoria de la música, on demostrava de nou el seu interès en la física de la percepció. Aquest llibre va influenciar als musicòlegs del segle xx.
La fisiologia sensorial de Helmholtz va ser la base del treball de Wilhelm Wundt, un deixeble de Helmholtz, que és considerat com un dels fundadors de la psicologia experimental. Ell, més explícitament que Helmholtz, va descriure la seva investigació com una forma de filosofia empírica i com un estudi de la ment com una cosa separat. Helmholtz va manifestar en la seva última refutació de la tradició de la filosofia natural especulativa de començaments del segle xix la importància del materialisme, centrant-se més en la unitat de cos i ment.[6]
Helmholtz es va traslladar a 1871 de Bonn a Berlín, exercint de professor de física. Es va interessar per l'electromagnetisme. Tot i que ell mateix no va assolir la celebritat per aquestes contribucions a la ciència, el seu deixeble Heinrich Rudolf Hertz es va fer famós per ser el primer a mostrar la radiació electromagnètica. Un altre dels seus estudiants va ser Max Planck.[7]
Helmholtz va escriure sobre molts temes diferents. Entre ells, temes tan divergents com l'edat de la terra, l'origen del sistema planetari i el funcionament de la membrana basilar a la còclea. (Vegeu Ressonador de Helmholtz)