Biografia | |
---|---|
Naixement | 20 desembre 1898 Louisville (Kentucky) |
Mort | 4 setembre 1990 (91 anys) Los Angeles (Estats Units d'Amèrica) |
Causa de mort | Causes naturals (Infart de miocardi i cardioplegia ) |
Sepultura | cementiri de Calvary |
Dades personals | |
Altres noms | First Lady of Hollywood Irene Dunne Griffin Dunnie |
Formació | Chicago Musical College Universitat Webster |
Activitat | |
Camp de treball | Pel·lícula i televisió |
Ocupació | actriu de cinema, cantant, delegada, actriu de televisió, actriu de teatre, actriu |
Activitat | 1922 – 1962 |
Partit | Partit Republicà dels Estats Units |
Veu | Soprano |
Segell discogràfic | Decca Records |
Premis | |
Lloc web | irenedunneguild.org |
|
Irene Dunne (Louisville (Kentucky), 20 de desembre de 1898 − Los Angeles (Califòrnia), 4 de setembre de 1990)[1] va ser una actriu, cantant i filantropa nord-americana. Durant l’època daurada de Hollywood de les dècades de 1930 i 1940 va ser una de les actrius més populars i més unànimement aclamades per la crítica.[2] Coneguda sobretot pels seus papers en comèdies, fou nominada cinc vegades a l’Oscar a la millor actriu en pel·lícules de diferents gèneres: el western "Cimarron" (1931), les comèdies screwball “Theodora Goes Wild” (1936) i La terrible veritat (1937), la comèdia romàntica Cita d'amor (1939) i la populista Mai l'oblidaré (1948).[2]
Irene Maria Dunn va néixer a Louisville (Kentucky) el 1898, filla de Joseph Dunn, que era inspector de vaixells de vapor,[3] i d’Adelaide Henry,[4] que era professora de música.[5] Va estudiar a l’escola de Louisville i a la Loretto Academy.[4] El seu pare morí quan ella tenia onze anys i es van traslladar a Madison on ella va anar a l’institut.[4] Va començar a cantar en el corus d’una església per poder aportar diners a casa. Va estudiar a la Chicago Musical College[5] i va intentar intentar fer-se una carrera com a cantant d’òpera. El 1920 fou rebutjada en una selecció per a la Metropolitan Opera de Nova York[5] per lo que va acabar decantant-se pel teatre musical.[6] El seu debut professional fou el 1920 amb la gira del musical “Irene”.[7] Es va traslladar a Nova York i passà els següent deu anys en el teatre.[6] Va fer el seu debut a Broadway el 1923 amb “The Clinging Vine” i treballà amb assiduïtat en el medi. A rel d’una gira amb el musical “Show Boat” en que interpretava el personatge de Magnolia, el 1930 va cridar l’atenció de la RKO que la contractà com a cantant.[1]
La seva primera pel·lícula fou “Leathernecking” (1930)[8] però les seves cançons foren suprimides.[5] Aleshores Richard Dix la va escollir com la seva partenaire a Cimarron (1931) i la pel·lícula suposà la seva primera nominació a l’Oscar[9] i un gran èxit de públic per lo que es consagrà com a actriu cinematogràfica.[5] Després d’algunes pel·lícules no sempre interessants[10] com “Consolation Marriage” (1931) o “Thirteen Women” (1932), el 1932 signà per la Universal. Actuà en pel·lícules amb èxit com “Back Street” (1932), “If I were Free” (1933), o “Ann Vickers” (1933) en les que interpretava papers dramàtics sobre dones que acceptaven desinteressadament les vides que els tocava viure.[10] El 1934 tingué l’oportunitat d’actuar en una pel·lícula musical, “Stingaree” (1934) a la que en seguirien d’altres com “Sweet Adeline” (1935), “Roberta” (1935) i reprenent el personatge de Magnolia a la versió cinematogràfica de "Show Boat" (1936).[10]
El 1936 acceptà amb reticència participar en la comèdia “Theodora Goes Wild” de Richard Boleslawski i la pel·lícula permeté comprovar que l’actriu tenia un gran talent per aquest gènere[10] i li donà la segona nominació a l’Oscar a la millor actriu.[11]
Després, amb la Paramount, faria el musical “High, Wide and Handsome” (1937) de Rouben Mamoulian, i amb la Columbia faria “La terrible veritat” (1937) de Leo McCarey fent parella amb Cary Grant, que li valdría la tercera nominació.[12] Seguiren dos musicals sense gaire interès,[1] “High, Wide and Handsome” (1937) amb la Paramount i “El plaer de viure” (1938) amb la RKO, abans del seu següent gran paper en la pel·lícula Cita d'amor (1939) fent parella amb Charles Boyer[1] per la que rebria la quarta nominació.[13] Altres grans pel·lícules foren “La meva dona favorita” (1940), fent parella de nou amb Cary Grant, "Anna i el rei de Siam" (1946), "La vida amb el pare" (1947) i "Mai l'oblidaré" (1948). Per aquesta interpretació fou nominada de nou a la millor actriu però tampoc aquesta vegada obtingué el premi.[14]
Després de rebre aquesta darrera nominació a l’Oscar, no trobà ofertes que la satisfessin, i les darreres pel·lícules en què actuà foren un fracàs. Provà el món de la televisió; el seu primer programa fou a la CBS el 1951 i es titulava “Playhouse of the Stars”.[8] També s'involucrà en el partit republicà i el 1957 el president Dwight D. Eisenhower la nomenà representant dels Estats Units a les Nacions Unides per a la dotzeava assemblea.[15] Com a delegada presentà una petició a les Nacions Unides de 21 milions de dòlars per als refugiats de Palestina. Es retirà del càrrec el 1958.[15] També treballà per a organitzacions com la Sister Kenny Foundation, la American Cancer Society, o la Creu Roja dels Estats Units de la que va ser co-presidenta. El desembre de 1985 rebé el Kennedy Center Honor per la seva contribució en l’art de la interpretació.[4]
A nivell personal, el 1924 conegué en una festa a Nova York el seu futur marit, el dentista Dr. Francis Griffin.[16] i es casaren el 16 de juliol de 1928.[16] El 1938 adoptaren una nena, Mary Frances.[4] El seu marit morí de problemes cardíacs el 1965.[15] Ella morí el 4 de setembre de 1990 als 91 anys i fou enterrada a Los Angeles.[4]