Biografia | |
---|---|
Naixement | 5 juny 1943 Tartu (Estònia) |
Mort | 18 abril 2017 (73 anys) Bowling Green (Ohio) |
Causa de mort | Causes naturals (Càncer ) |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Pittsburgh |
Activitat | |
Camp de treball | Psicologia, neurociència i psicobiologia |
Ocupació | neurocientífic, psicòleg, catedràtic, investigador |
Ocupador | Universitat Estatal de Bowling Green Universitat Estatal de Washington |
Interessat en | Neurociència |
Premis |
Jaak Panksepp (Tartu, Estònia, 5 de juny de 1943 - Bowling Green (Ohio), 17 d'abril de 2017)[1] fou un psicòleg, psicobiòleg i neurocientífic estatunidenc d'origen estonià.
Ocupava la càtedra Baily per a la ciència del benestar animal del departament de Veterinària i anatomia comparada, farmacologia i fisiologia a la facultat de Medicina veterinària de la Universitat Estatal de Washington. A més va ser professor emèrit del departament de Psicologia a la Bowling Green State University.[2]
Panksepp va néixer a Estònia el 5 de juny de 1943. La seva família es traslladà als Estats Units quan ell era molt petit, fugint dels estralls que seguiren a l'ocupació russa després de la Segona Guerra Mundial.[6] Inicialment estudià a la Universitat de Pittsburgh a partir de 1964, i després va fer un doctorat (Ph.D.) a la Universitat de Massachusetts.[7]
Panksepp va dirigir molts experiments; en un experiment amb rates va descobrir que aquests rosegadors mostren senyals de sentir por quan se'ls posa un pèl de gat a prop, encara que mai haguessin estat a prop d'aquests animals.[8] Panksepp va teoritzar a partir d'aquest experiment que és possible que les investigacions de laboratori portades a terme amb rates poguessin estar normalment esbiaixades pel fet que alguns investigadors que tenien gats a casa seva podien tenir pèl de gat enganxat a la roba.[8] Va intentar replicar l'experiment utilitzant pèl de gos, però les rates no van mostrar cap senyal de por (Gardin i Johnson, 2005).[8]
Al documental Perquè els gossos somriuen i els ximpanzés criden (1999), comenta sobre la investigació de l'alegria en rates: les rates a les que feia pessigolles produïen un so agut, suposadament identificat amb el riure.
Panksepp és també conegut per publicar un article el 1979 suggerint que els pèptids opioides podrien tenir un paper en l'etiología de l'autisme, segons això va proposar que el autisme podria ser «una pertorbació emocional sorgida dvun trastorn al sistema d'opiodes cerebral» (Panksepp, 1979).[9]
Al seu llibre Neurociència afectiva (Affective Neuroscience), Panksepp va descriure com es pot assolir conceptualment un aprenentatge eficient mitjançant la generació d'estats neuroemocionals experimentats subjectivament que proveeixen codis internalitzats simples de valor biològic que corresponen a prioritats vitals majors.[10][11]
La zoòloga i etòloga Temple Grandin utilitza l'obra de Panksepp per a descriure com un coneixement dels sistemes emocionals primaris (CERCA, IRA, POR, DESIG SEXUAL, PANIC/TRISTESA, CURA, JOC), així com els mecanismes que els activen, poden contribuir a millorar la cura humana del bestiar i el benestar de les mascotes.[12]
Panksepp morí de càncer el 17 d'abril de 2017 a la seva casa a Bowling Green (Ohio) als 73 anys.[13]