José Fernández Aguayo

José Fernández Aguayo

Biografia
Naixement	1911 Madrid
Mort	11 maig 1999 (87/88 anys) Madrid
Activitat
Ocupació	fotògraf, director de fotografia

José Fernández Aguayo, també acreditat com José F. Aguayo o José Aguayo (Madrid, 1911 – 11 de maig de 1999), va ser un director de fotografia espanyol.

Biografia

Fill d'un fotògraf taurí ajuda al seu pare en el laboratori. La seva gran afició als toros li fa actuar com torero professional en més de 80 corregudes amb picadors, però el 1933 es retira, després de sofrir tres greus agafades i també per la seva escassa alçada. A partir d'aquest moment, que coincideix amb el de l'arribada del cinema sonor a Espanya, José Fernández Aguayo comença a treballar com a reporter gràfic especialitzat en corregudes. Aquesta especialització li permet fer un reportatge sobre el rodatge de Currito de la Cruz (1935), de Fernando Delgado - també va intervenir en la versió de 1949 de Luis Lucia)-; les seves fotografies li agraden al gran operador Heinrich Gärtner, un jueu alemany que arriba a Espanya fugint de la bogeria antisemita de l'III Reich, ho contracta com a ajudant i es converteix en un dels seus millors i més destacats deixebles. Durant la guerra civil, José Fernández Aguayo treballa com reporter per a la II República, la qual cosa li origina algunes dificultats en la postguerra per a incorporar-se al treball, però les depuracions en el terreny cinematogràfic són mínimes.

Trajectòria

Debuta com a director de fotografia amb Castañuela (1945), de Ramón Torrado, i fins Las alegres chicas de Colsada (1983), de Rafael Gil, l'última, intervé en gairebé 120 pel·lícules. Destaca la seva àmplia col·laboració amb el director Juan de Orduña al principi de la postguerra, en títols mítics, com La Lola se va a los puertos (1947), Locura de amor (1948), El último cuplé (1957), alguns dels grans èxits del cinema espanyol. Així com amb el realitzador Rafael Gil en l'etapa final i menys interessant de la seva irregular carrera, en títols com ...y al tercer año resucitó (1980), De camisa vieja a chaqueta nueva (1982). Encara que les millors pel·lícules en les que col·labora José Fernández Aguayo són Maribel y la extraña familia (1960), de José María Forqué, basada en l'obra teatral homònima de Miguel Mihura; Mi calle (1960), l'última pel·lícula d'Edgar Neville, i la censurada El extraño viaje (1964), del polifacètic Fernando Fernán Gómez. No obstant això, la seva gran aportació al cinema espanyol és com a col·laborador de Luis Buñuel en dos de les seves obres mestres, dues de les poques pel·lícules que realitza en Espanya. En primer lloc, Viridiana (1961), l'única producció nacional guanyadora de la Palma d'Or del Festival de Cannes, en la qual Aguayo fa una excel·lent fotografia realista en blanc i negre. I després Tristana (1970), on aconsegueix unes perfectes tonalitats en color per a narrar les peculiars relacions entre el possessiu do Lope i la indefensa Tristanita.

Premis

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics^[1][2][3][4]

Any	Categoria	Pel·lícula	Resultat
1948	Millor fotografia	Angustia	Guanyador
1950	Millor fotografia	Flor de lago	Guanyador
1957	Millor fotografia en color	El último cuplé	Guanyador
1972	Millor fotografia	Labor de conjunt	Guanyador

Premis Goya	Acadèmia de Cinema Espanyola
I Premis Goya	Goya d'Honor

Referències

1. «Medallas del CEC a la producción española de 1948». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2020-05-26. [Consulta: 23 març 2016].
2. «Premios del CEC a la producción española de 1950». CEC. Arxivat de l'original el 2020-08-01. [Consulta: 24 abril 2016].
3. «Premios del CEC a la producción española de 1957». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2021-05-06. [Consulta: 9 febrer 2018].
4. «Premios del CEC a la producción española de 1972». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2021-02-25. [Consulta: 3 desembre 2018].

Enllaços externs

• Nuestro cine.
• El País.