Va ser organitzador d'un esdeveniment fundacional del teatre mexicà anomenat Teatro de Ahora, amb la col·laboració de Mauricio Magdaleno, esdeveniment que va provar l'alta qualitat dramatúrgica de tots dos autors. L'única temporada del Teatro de Ahora va començar el 12 de febrer de 1932. Es van presentar quatre obres: Emiliano Zapata i Pánuco 137 de Magdaleno; Tiburón, una transposició de Volpone (Ben Jonson), elaborada per Bustillo Oro seguint l'escenificada al Théâtre de l’Atelier de París, en 1928, i Los que vuelven de Bustillo Oro que es va estrenar l'últim dia de la temporada (12 de març). Els organitzadors del Teatro de Ahora tenien al cap organitzar una segona temporada, segons informa un article del 10 d'abril de 1932, en el qual s'inclou la definició del nou teatre proposat: «Un teatre substancialment nostre.» S'anunciaven Éxito i Vivir, sense diferenciar qui dels dos era l'autor, així com Justicia, S.A. i Masas, totes dues de Bustillo Oro; per desgràcia de les dues primeres obres no existeix referència posterior. A més s'incloïen dues obres d'altres autors: Cuentas viejas del pueblo de Dios, del mexicà Jorge Ferretis (1905-1962), i Barro nativo, del nicaragüenc Hernán Robleto (1892-1969). Malgrat que aquest article periodístic prometia una segona temporada del Teatro de Ahora, els seus organitzadors no van aconseguir dur-la a terme.
Bustillo Oro i Magdaleno van participar en el vasconcelisme, el fracassat moviment polític que va intentar canviar els destins històrics de Mèxic amb la candidatura de José Vasconcelos a la presidència d'aquest país en 1928. Els temes d'aquestes obres teatrals apunten als problemes més importants que setanta anys després seguim al meu país sense solució: el petroli, l'emigració, la corrupció, Chiapas, i la relació de Mèxic amb els Estats Units, etc.[2]
També va ser considerat un dels pares del cinema mexicà, amb un estil força melodramàtic que ha influït en els autors posteriors.[3]