Luigi Alva

Plantilla:Infotaula personaLuigi Alva

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement10 abril 1927 Modifica el valor a Wikidata (97 anys)
Lima (Perú) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera, cantant, pedagog musical Modifica el valor a Wikidata
Activitat1949 Modifica el valor a Wikidata -
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
VeuTenor Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0023110 TMDB.org: 1088282
Musicbrainz: 0b8d55d2-42bb-4b05-89bc-368dd90a2cab Discogs: 1129949 Allmusic: mn0002166970 Modifica el valor a Wikidata

Luigi Alva (Lima, 10 d'abril de 1927) o Luis Ernesto Alva y Talledo és un tenor operístic peruà. Especialista en Mozart i Rossini, Alva va assolir la fama amb papers com Don Ottavio (en Don Giovanni), el comte Almaviva (en El barber de Sevilla) i Fenton (en Falstaff de Verdi). Es va retirar dels escenaris l'any 1989.[1]

Biografia

[modifica]

PAlva va néixer a Paita, Perú, i va servir durant un temps a l'Armada peruana abans de concentrar-se en una carrera de cantant. Va estudiar al Conservatori Nacional de Música de Lima amb Rosa Mercedes Ayarza de Morales i va fer el seu debut operístic amb Luisa Fernanda de Federico Moreno Torroba a Lima el 1949. Alva va anar a Milà el 1953 i va estudiar amb Emilio Ghirardini i Ettore Campogalliani. Va fer el seu debut europeu al Teatre Nuovo de Milà com Alfredo a La traviata de Verdi el 1954, després com Paolino a Il matrimonio segreto de Cimarosa. El seu debut a la Scala es va produir l'any 1956 com el comte Almaviva a El barber de Sevilla de Rossini, paper pel qual es va fer més conegut i admirat.[2] Posteriorment va cantar amb la majoria dels principals festivals i companyies d'òpera dels EUA i Europa. A Glyndebourne va debutar com Nemorino a L'elisir d'amore de Donizetti.[2] El 1962, Alva va debutar amb la Philadelphia Lyric Opera Company com el comte Almaviva i el 1964 va fer la seva primera aparició al Metropolitan Opera com Fenton a Falstaff de Verdi. Va continuar cantant en 101 actuacions més al Met entre 1964 i 1975.[3]

Alva tenia una veu de tenor lírica lleugera i era conegut per la claredat de la seva dicció i el seu fraseig elegant, una qualitat que George Jellinek va descriure com a compensació d'una veu "pobre" a l'enregistrament en directe de Così fan tutte de La Scala de 1956. Poques vegades s'aventurava més enllà del seu repertori favorit, que incloïa Mozart, Rossini i Donizetti i al qual (segons Harold Rosenthal) el seu "estil elegant i refinat" era especialment adequat.[2] L'any 1980 va fundar l'Associació Prolírica del Perú a Lima i en va ser director artístic durant diversos anys. Es va retirar dels escenaris l'any 1989, però patrocina el Premi Luigi Alva per a joves cantants, imparteix classes magistrals i fa de jurat en concursos de cant. Alva també ensenya cant a La Scuola di Canto (Acadèmia de la veu) de La Scala de Milà. Entre els seus alumnes hi havia el tenor belga Marc Laho.

L'any 2005, el servei postal peruà va emetre un segell en el seu honor i l'any 2012 va rebre la medalla de la Personalitat Meritòria de la Cultura del Ministeri de Cultura del Perú.

Papers realitzats

[modifica]

Els papers d'Alva inclouen els següents. Llevat que s'indiqui el contrari, tots els papers es van interpretar a l'escenari.

Rossini:

Mozart:

Haydn:

Cimarosa:

Leoncavallo:

Puccini:

Verdi:

Schubert:

Donizetti:

Händel:

Gounod:

Scarlatti:

Filmografia

[modifica]

Discografia seleccionada

[modifica]

Òpera

Recital

  • Ay-Ay-Ay: cançons espanyoles i llatinoamericanes de Lara, Freire, Ponce, Sandoval, Padilla, Serrano, Álvarez i Lacalle. Nova Orquestra Simfònica de Londres dirigida per Iller Pattacini. Decca, 1963

Referències

[modifica]
  1. ↑ Kennedy, Michael; Bourne, Joyce. The Concise Oxford Dictionary of Music (en anglès). Oxford University Press, USA, 2004-04-22. ISBN 978-0-19-860884-4. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Macy, Laura Williams. The Grove Book of Opera Singers (en anglès). Oxford University Press, 2008. ISBN 978-0-19-533765-5. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 «BiblioTech PRO V3.2a». Arxivat de l'original el 2020-01-21. [Consulta: 10 octubre 2022].
  4. ↑ Holland, Bernard «NEW RELEASES ILLUMINATE BAROQUE OPERA» (en anglès). The New York Times, 20-06-1982. ISSN: 0362-4331.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «CLSIALVA.HTM». [Consulta: 10 octubre 2022].
  6. ↑ 6,0 6,1 Gramophone (2004), Volume 82, Issues 984–987, p. 111
  7. ↑ Hugill, Robert (6 juny 2006). "Recording review: Puccini: Il Tabarro. MusicWeb International. Retrieved 6 febrer 2013.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Fawkes, Richard (2000). Opera on Film, p. 211. Duckworth
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 McCants, Clyde T. (2003). Opera for Libraries: A Guide to Core Works, pp. 54, 75, 94. McFarland.