![]() | |
Fitxa | |
---|---|
Direcció | André Cayatte ![]() |
Protagonistes | Annie Girardot Bernard Musson Bruno Pradal Charles Millot Claude Cerval Claudine Berg Florence Blot François Simon Hélène Dieudonné Marthe Villalonga Jacques Marin Jean Bouise Jean Marconi Jean Minisini Jean-Paul Moulinot Madeleine Damien Marcel Gassouk Marcel Pérès Marcelle Ranson-Hervé Marie-Hélène Breillat Marius Laurey Jacky Blanchot Maurice Nasil Monique Mélinand Nathalie Nell Nicolas Dumayet Pippo Merisi Raymond Meunier Roger Trapp Yves Barsacq Yvonne Decade André Reybaz ![]() |
Guió | André Cayatte i Pierre Dumayet ![]() |
Música | Louiguy |
Fotografia | Maurice Fellous |
Muntatge | Borys Lewin ![]() |
Dades i xifres | |
País d'origen | França i Itàlia ![]() |
Estrena | 20 gener 1971 ![]() |
Durada | 100 min ![]() |
Idioma original | francès ![]() |
Color | en color ![]() |
Descripció | |
Gènere | drama ![]() |
Lloc de la narració | Rouen ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Mourir d'aimer és una pel·lícula franco-italiana de 1971 dirigida per André Cayatte. Està basada en la veritable història de Gabrielle Russier.
Durant els dies del maig de 1968 Danièle Guénot, una dona divorciada i mare de dos fills de 32 anys, és políticament compromesa i professora de francès i llatí a Rouen, i organitza tertúlies polítiques a casa seva. Un estudiant de 17 anys, Gérard Leguen, s'enamora d'ella. Inicialment el rebutja, però ambdós senten una forta atracció mútua. Els seus pares els denuncien, i ella és enviada a la presó i ell a altres escoles, amb familiars i a una clínica de pacients psiquiàtrics. Finalment ella se suïcida.[1][2]
La pel·lícula és basada en la història de Gabrielle Russier, una professora francesa divorciada de 32 anys de Marsella qui se suïcidà l'1 de setembre de 1969 després d'haver estat condemnada per corrupció de menors.[2][3][4][5] Va ser rodada a Mont-Saint-Aignan i Rouen, amb algunes escenes rodades a Cluses.
La banda sonora és de Louiguy. La cançó Mourir d'aimer de Charles Aznavour també fou inspirada en la història de Roussier i fou creada abans de la pel·lícula, a començaments de 1971, però Louiguy no va permetre que la usessin en la banda sonora de la pel·lícula;[4] va ser inclosa en algunes versions no franceses, com la italiana i la estatunidenca.[3] També va ser representada com "inspirada per la pel·lícula" en singles de 45 rpm que van aparèixer poc després.[4] La versió usada en la banda sonora italiana va guanyar el Lleó d'Or al Festival Internacional de Cinema de Venècia de 1971.[4]
La cançó "De terciopelo negro" de l'equatorià Jorge Araujo Chiriboga fa nombroses referències a la pel·lícula, interpretada per Carmela, amb Paco Ibáñez a la guitarra.[3] Aquesta i "Partida" van sortir com a singles.
La pel·lícula va ser un èxit, va vendre 5 milions d'entrades només a França.[3] La interpretació d'Annie Girardot fou particularment lloada.[4] El crític de The New York Times va lloar les actuacions i va escriure que la pel·lícula "aprofundeix i sovint commovedora en els estats d'ànim dels legisladors incòmodes i dels principis tràgics"[2]