Més enllà del bé i del mal

Infotaula de llibreMés enllà del bé i del mal
(de) Jenseits von Gut und Böse Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
SubtítolVorspiel einer Philosophie der Zukunft Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorFriedrich Wilhelm Nietzsche Modifica el valor a Wikidata
Llenguaalemany Modifica el valor a Wikidata
PublicacióAlemanya, 1886
1886 Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Temamoral Modifica el valor a Wikidata
Gènerefilosofia i assaig Modifica el valor a Wikidata
Sèrie
Musicbrainz: 063a8d4b-4b1d-406e-8072-588f6cb10922 Project Gutenberg: 7204 Modifica el valor a Wikidata

Més enllà del bé i del mal. Preludi d’una filosofia del futur és una obra de Friedrich Nietzsche publicada el 1886 i té per objectiu criticar els conceptes morals tradicionals.[1]

L'obra constitueix la transició del període creatiu mitjà de Nietzsche, més aviat poètic i positiu, a la seva obra posterior dominada pel pensament filosòfic. Això també s'expressa al subtítol de l’obra «Preludi d'una filosofia del futur».[2] Més enllà del bé i del mal és com es pensava en temps prehistòrics, quan les accions es jutjaven pel seu efecte. En canvi, la moralitat es produeix quan les accions són jutjades per la seva intenció. La proposta de Nietzsche és tornar a la perspectiva dels temps premorals. Buscava una moral que anés més enllà de les normes i valors existents i no estigués lligada a la tradició històrica influenciada per la religió judeocristiana. La seva alternativa és una nova filosofia de la «immoralitat» que està lligada a les respectives perspectives de la persona.[3] Això ho va combinar amb el concepte de voluntat de poder, que és el principi que determina totes les persones i tota la natura. Al mateix temps, Nietzsche va fer una crítica fonamental a la societat del seu temps, de la qual va exigir una revalorització de tots els valors, que es basessin en la voluntat de poder i en una vida noble.

Influència

[modifica]

El filòsof austríac Rudolf Steiner va conèixer Nietzsche el 1889. Va tenir accés a la seva obra a través del Més enllà del bé i del mal i va estar d'acord amb molts dels seus pensaments. Va comentar: «Més enllà del bé i del mal va ser el primer llibre que vaig llegir-ne. A la vegada em va captivar i em va repugnar aquesta manera de veure les coses. Em va costar portar-me bé amb Nietzsche. Em va encantar el seu estil i la seva audàcia, però no m'agradava la manera en què Nietzsche tractava dels problemes més profunds sense aprofundir conscientment en l'experiència espiritual».[4]

A Philosophie des Als Ob, Hans Vaihinger es referí directament al ficcionalisme de Nietzsche en el seu capítol final, que porta per títol: «Nietzsche i la seva doctrina d'aparença volguda conscientment (La voluntat d'aparició)».[5]

Psicòlegs coneguts van discutir la importància de Nietzsche per al seu àmbit a l'Associació Psicoanalítica de Viena a principis del segle xx. Alfred Adler va afirmar el 1908 que «de tots els grans filòsofs que han deixat alguna cosa enrere, Nietzsche és el més proper a la nostra manera de pensar».[6] Sigmund Freud va assenyalar el 1910:[7]

« Diversos autors han apreciat la influència dels factors actius en la memòria i, més o menys clarament, reconeixen la contribució que fa en l'esforç per a defensar-se del disgust. Tanmateix, cap de nosaltres no va ser capaç de presentar el fenomen i la seva justificació psicològica de manera tan exhaustiva i impressionant com Nietzsche en un dels seus aforismes de Més enllà del bé i del mal: «Vaig fer això, diu la meva "memòria". No ho hauria d'haver fet, diu el meu orgull i segueix essent ferm. La memòria finalment cedeix». »

Tanmateix, Freud va criticar l'enfocament d’Adler per considerar la sexualitat com un factor de la voluntat de poder perquè aquesta visió del món no tenia en compte el factor amorós.[8]

« La imatge de la vida que emergeix del sistema d'Adler es basa íntegrament en l'instint d'agressió. Hom es podria sorprendre que una visió del món tan desoladora rebés atenció, però no s'ha d'oblidar que la humanitat, subjugada pel jou de les seves necessitats sexuals, està preparada per acceptar-ho tot si només es pot "superar la sexualitat". »

Les declaracions aïllades de Nietzsche van ser utilitzades arbitràriament per a fonamentar la ideologia nazi, malgrat la manifestació general contrària. Això també incloïa la tesi de la «moral dels esclaus» jueus elaborada a Més enllà del bé i del mal, tot i que el fet que el cristianisme, segons Nietzsche, només havia enfortit la idea d'equilibri social, va ser deliberadament ignorada.[9] Es va afirmar que Nietzsche volia enfortir la via alemanya i que era un pioner de la idea racial. D'altra banda, hi havia nacionalsocialistes que havien reconegut l'hostilitat de Nietzsche cap a l'antisemitisme i que havien advertit d'utilitzar els seus escrits per a la seva pròpia ideologia.[10]

Martin Heidegger va interpretar el concepte de voluntat de poder com una categoria metafísica bàsica. Això «no podia ser una qüestió de psicologia, ni tan sols una psicologia basada en la fisiologia».[11] En canvi, Walter Kaufmann considera que «en la seva comprensió, la voluntat de poder és, sobretot, el concepte clau d'una hipòtesi psicològica».[12] Wolfgang Müller-Lauter critica la interpretació de Heidegger de Nietzsche per haver oblidat la pluralitat de la voluntat de poder i per reduir-la a una a una noció inexistent. «El compromís de Heidegger amb Nietzsche roman limitat a aspectes que són productius per a la seva construcció de la història de la metafísica».[13]

Arthur Coleman Danto va comentar la comprensió del llenguatge de Nietzsche: «pertany a una classe de pensadors molt interessants, inclosos Ernst Cassirer i Benjamin Lee Whorf, que es defineixen per la creença que nosaltres mateixos obtenim la nostra idea de l'estructura de la realitat a partir de l'estructura del nostre llenguatge, de manera que les diferents estructures de la realitat es basen en estructures gramaticals diferents i que, en conseqüència, un canvi de gramàtica implica també un canvi al món. El llenguatge és una presó i la millor manera d'escapar-se de la presó és reconèixer el caràcter de l'idioma».[14]

Volker Gerhard va emfatitzar que el perspectivisme de Nietzsche té un paral·lelisme en la metafísica d'Alfred North Whitehead,[15] en què cada subjecte com a organisme assumeix la seva pròpia perspectiva subjectiva, al mateix temps que forma part de la natura en la totalitat de totes les perspectives.[16][17]

Per a Friedrich Kaulbach, el perspectivisme de Nietzsche resulta en una reivindicació diferent de la veritat. Nietzsche no va preguntar sobre la veritat del coneixement, sinó més aviat sobre la «veritat del significat».[18] Va presentar «l'esborrany de la perspectiva d'un món en el qual es pot reconèixer una vida i la seva posició de ser, que requereixen aquesta perspectiva».[19]

John Richardson va assenyalar que el perspectivisme de Nietzsche pressuposa una ontologia, ja que hi ha d'haver algú o alguna cosa, un ésser, que prengui la perspectiva.[20] Va considerar que l'interpretacionisme de Nietzsche implica que tots els centres de força del món interpreten i, per tant, adopten una perspectiva. Així, tot instint es dirigeix cap a un objectiu. La voluntat de poder es pot entendre com un patró d’activitat.[21]

Giorgio Colli es va referir al motiu fàcilment ignorat de la «màscara», que Nietzsche va tractar de manera més incidental a Més enllà del bé i del mal.[22] Tota filosofia és una filosofia en primer pla, és a dir, un judici ermità. Hi ha alguna cosa arbitrària en el fet que es va aturar aquí, va mirar enrere, va mirar al seu voltant, i no va aprofundir: «Tota filosofia també amaga una filosofia, cada opinió també és un amagatall, cada paraula també una màscara».(JGB 289) Nietzsche va exposar superficialment els antecedents històrics de la moralitat com a instrument de govern, dels errors dels filòsofs i del que és noble. De fet, estava preocupat per la constitució psicològica de l'home noble. «La interioritat original amb què un individu sent el món que l'envolta i reacciona en conseqüència, és el que interessa a Nietzsche».[23] Segons Colli, l'elegant sorgeix a través de la distància, a través del patiment que separa. El senyor s'amaga en la solitud, ja que no permet als altres participar en el seu veritable pensament. En solitud l'home noble aconsegueix la neteja. La solitud el protegeix d'ofegar-se a la comunitat. El senyor no té necessitat, no té necessitat de presentar-se públicament. «Qualsevol que sigui noble no sent la necessitat de ser, qui sent la necessitat de ser-ho no és noble».[24]

Traducció al català

[modifica]
  • Nietzsche, Friedrich Wilhelm. Més enllà del bé i del mal. Barcelona: Edicions 62, 2000. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/84-297-4793-1|ISBN 84-297-4793-1]].

Bibliografia

[modifica]
  • In der von Giorgio Colli und Mazzino Montinari gegründeten Kritischen Gesamtausgabe ist Jenseits von Gut und Böse zu finden in
    • Abteilung VI, Band 2 (zusammen mit Zur Genealogie der Moral). ISBN 978-3-11-005175-9. Ein Nachbericht, d. h. kritischer Apparat, fehlt zu diesem Band noch.
  • Denselben Text liefert die Kritische Studienausgabe in Band 5 (zusammen mit Zur Genealogie der Moral und mit einem Nachwort von Giorgio Colli). Dieser erscheint auch als Einzelband unter der ISBN 978-3-423-30155-8. Der zugehörige Apparat befindet sich im Kommentarband (KSA 14), S. 377–382.
  • Ebenfalls auf dieser Edition basiert die aktuelle Ausgabe bei Reclam, ISBN 3-15-007114-3. Sie enthält ein Nachwort von Volker Gerhardt.
  • Günter Abel: Nietzsche. Die Dynamik der Willen zur Macht und die ewige Wiederkehr. 2. Auflage. de Gruyter, Berlin 1998, ISBN 3-11-015191-X.
  • Maudemarie Clark: Nietzsche on Truth and Philosophy. Cambridge 1990.
  • Gilles Deleuze: Nietzsche et la Philosophie. Paris 1962.
  • Edith Düsing: Nietzsches Denkweg. Theologie – Darwinismus – Nihilismus. Fink, Paderborn/München 2006, ISBN 978-3-7705-4254-3.
  • Laurence Lampert: Nietzsche’s task. An Interpretation of „Beyond Good and Evil“. Yale University, London 2001.
  • Philipp Silvester Mauch: Nietzsche über das Ganze. Immanenz und Differenz in Jenseits von Gut und Böse. Eine konzeptionelle Analyse. Dissertation. München 2009 (PDF; 2,4 MB).
  • Lars Niehaus: Das Problem der Moral: Zum Verhältnis von Kritik und historischer Betrachtung im Spätwerk Nietzsches. Königshausen u. Neumann, Würzburg 2009, ISBN 978-3-8260-4132-7.
  • Henning Ottmann: Politik und Philosophie bei Nietzsche. 2. verbesserte Auflage. de Gruyter, Berlin/New York 1999, ISBN 3-11-014770-X.
  • Henning Ottmann (Hrsg.): Nietzsche-Handbuch. Leben – Werk – Wirkung. Metzler, Stuttgart/Weimar 2000, ISBN 3-476-01330-8.
  • Andreas Urs Sommer: Kommentar zu Nietzsches Jenseits von Gut und Böse (= Heidelberger Akademie der Wissenschaften (Hg.): Historischer und kritischer Kommentar zu Friedrich Nietzsches Werken, Bd. 5/1). de Gruyter, Berlin / Boston 2016, ISBN 978-3-11-029307-4
  • Marcus Born (Hrsg.): Friedrich Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse, Berlin (Akademie Verlag) [Klassiker Auslegen, Bd. . 48], Berlin 2014.
  • Winfried Schröder: Moralischer Nihilismus. Typen radikaler Moralkritik von den Sophisten bis Nietzsche. Frommann-Holzboog, Stuttgart-Bad Cannstatt 2002, ISBN 3-7728-2232-0.
  • Gerhard Schweppenhäuser: Nietzsches Überwindung der Moral. Zur Dialektik der Moralkritik in „Jenseits von Gut und Böse“ und in der „Genealogie der Moral“. Königshausen & Neumann, Würzburg 1988, ISBN 3-88479-364-0.
  • Michael Steinmann: Die Ethik Friedrich Nietzsches. de Gruyter, Berlin/New York 2000, ISBN 3-11-016440-X.
  • Paul van Tongeren: Die Moral von Nietzsches Moralkritik. Studie zu „Jenseits von Gut und Böse“. Bouvier, Bonn 1989, ISBN 3-416-02030-8.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Guia ràpida de lectura lenta. "Més enllà del bé i del mal ... " de Friedrich Nietzsche». Catalunya Ràdio, 03-06-2013. [Consulta: 5 maig 2021].
  2. ↑ Volker Gerhardt: „Philosophie als Schicksal“, Nachwort in: Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse. Vorspiel einer Philosophie der Zukunft. Reclam, Stuttgart 1988, S. 223–238, hier 226
  3. ↑ Zitate aus Jenseits von Gut und Böse erfolgen jeweils nach dem Sigel JGB und der Nummer des Aphorismus, so dass sie in verschiedenen Ausgaben wiedergefunden werden können. Der Text entspricht der Kritischen Studienausgabe
  4. ↑ Rudolf Steiner zitiert nach: Richard Frank Krummel: Ausbreitung und Wirkung des Nietzscheschen Werkes im deutschen Sprachraum bis zum Todesjahr. de Gruyter, 2. Aufl. Berlin 1988, 174
  5. ↑ Hans Vaihinger: Die Philosophie des Als Ob, Berlin 1911, 771
  6. ↑ Zitiert nach: Reinhard Gasser: Nietzsche und Freud. de Gruyter, Berlin 1997, 49
  7. ↑ Sigmund Freud: Zur Psychopathologie des Alltagslebens, 3. vermehrte Auflage, Berlin 1910, GW 4, S. 77–78 – Freud irrte sich bei der Angabe des Hauptstücks, das korrekt das 4. ist, das den Aphorismus 68 enthält; zitiert nach: Reinhard Gasser: Nietzsche und Freud, de Gruyter, Berlin 1997, 43
  8. ↑ Sigmund Freud: Zur Geschichte der psychoanalytischen Bewegung GW 10, 102; zitiert nach: Reinhard Gasser: Nietzsche und Freud. de Gruyter, Berlin 1997, 66
  9. ↑ Martin Staemmler: Rassenpflege im völkischen Staat, zweite vermehrte und verbesserte Auflage, J.F. Lehmann, München 1933; zitiert nach: Thomas Mittmann: Vom „Günstling“ zum „Urfeind“ der Juden: die antisemitische Nietzsche-Rezeption in Deutschland bis zum Ende des Nationalsozialismus. Königshausen & Neumann, Würzburg 2006, 110
  10. ↑ Thomas Mittmann: Vom „Günstling“ zum „Urfeind“ der Juden: die antisemitische Nietzsche-Rezeption in Deutschland bis zum Ende des Nationalsozialismus. Königshausen & Neumann, Würzburg 2006, 90–91; Mazzino Montinari: Nietzsche lesen, de Gruyter, Berlin 1982, 169
  11. ↑ Martin Heidegger: Nietzsche. Pfullingen, 4. Aufl. 1961, 55
  12. ↑ Walter Arnold Kaufmann: Nietzsche: Philosoph – Psychologe – Antichrist. Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Darmstadt 1988, 237–238; siehe auch: ders.: Nietzsche als der erste große Psychologe, in: Nietzsche – Studien 7, 1978, 269
  13. ↑ Wolfgang Müller-Lauter: Heidegger und Nietzsche. de Gruyter, Berlin 2000, 32; die angesprochene Stelle findet sich in der Heidegger-Gesamtausgabe, Band 43: Nietzsche: Der Wille zur Macht als Kunst (Wintersemester 1936/37), Hrsg.: B. Heimbüchel, 1985, 53–66; Müller-Lauter schließt sich in der Beurteilung der Vielheit Paul van Tongeren: Die Moral von Nietzsches Moralkritik. Studie zu Nietzsches „Jenseits von Gut und Böse“. Bouvier, Bonn 1989, 243, an (S. 156).
  14. ↑ Arthur C. Danto: Nietzsche und der semantische Nihilismus, in: Alfredo Guzzoni (Hrsg.): 100 Jahre philosophische Nietzsche-Rezeption, Athenäum, Frankfurt 1991, 140–154, hier 145
  15. ↑ Volker Gerhard: Die Perspektive des Perspektivismus. In: Nietzsche-Studien 18, 1989
  16. ↑ Michael Hampe in: Michael Hampe und Helmut Maaßen (Hrsg.): Materialien zu Whiteheads »Prozeß und Realität«: Band 1: Prozeß, Gefühl und Raum-Zeit. Suhrkamp. Frankfurt 1991, 22–25 sowie George Herbert Mead: Analyse von Whiteheads Idee des Perspektivismus. In: Michael Hampe, Helmut Maaßen, Dominic Kaegi und Lalitha Maaßen-Venkateswaran (Hrsg.): Materialien zu Whiteheads »Prozeß und Realität«: Band 2: Die Gifford Lectures und ihre Deutung. Suhrkamp, Frankfurt 1991, 89–99
  17. ↑ Volker Gerhard: Pathos und Distanz. Studien zur Philosophie Friedrich Nietzsches. Reclam, Stuttgart 1988, (Zur Einführung, 5–11)
  18. ↑ Friedrich Kaulbach: Philosophie des Perspektivismus I. Mohr Siebeck, Tübingen 1990, 20
  19. ↑ Friedrich Kaulbach: Philosophie des Perspektivismus I. Mohr Siebeck, Tübingen 1990, 221
  20. ↑ John Richardson: Nietzsche's System. OUP, Oxford 1996, 12
  21. ↑ John Richardson: Nietzsche's System. OUP, Oxford 1996, 36–38
  22. ↑ Giorgio Colli: Distanz und Pathos. EVA, Hamburg 1993, 105–108
  23. ↑ Giorgio Colli: Distanz und Pathos. EVA, Hamburg 1993, 106
  24. ↑ Giorgio Colli: Distanz und Pathos. EVA, Hamburg 1993, 107