Auricularia auricula-judae | |||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Bolet | |||||||||
Estat de conservació | |||||||||
Segur | |||||||||
Taxonomia | |||||||||
Superregne | Eukaryota | ||||||||
Regne | Fungi | ||||||||
Classe | Agaricomycetes | ||||||||
Ordre | Auriculariales | ||||||||
Família | Auriculariaceae | ||||||||
Gènere | Auricularia | ||||||||
Espècie | Auricularia auricula-judae Quél., 1886 | ||||||||
Nomenclatura | |||||||||
Basiònim | Tremella auricula-judae | ||||||||
Sinònims | Tremella auricula-judae Auricularia auricula Tremella auricula Auricularia albicans Auricularia auricularis Gyraria auricularis Auricularia lactea Auricularia auricula-judae var. lactea Auricularia tremellosa Laschia tremellosa Auricularia auricula-judae var. tremellosa Merulius auricula Peziza auricula-judae Auricularia auricula-judae var. mauritiensis |
L'orella de Judes, bolet de saüquer o orella de rata (Auricularia auricula-judae) és un fong gelatinós del grup dels basidiomicets, comestible però poc apreciat. Viu sobre troncs i branques morts o debilitats, especialment de sureres i saücs. Té aquest nom perquè Judes es va penjar d'un saüquer i aquest bolet apareix sovint sobre l'escorça d'aquest arbust.
Neix en forma de petxina d'un color bru fosc, amb la cara externa un xic més pàl·lida que no pas la interna i, a mesura que va creixent, agafa la forma d'una orella amb el marge rebregat.
De consistència gelatinosa (si es pren a la mà i se'l sacseja, tremola), s'asseca en temps eixut i recobra l'elasticitat en temps humit.
Per la part del damunt és més pàl·lid que per la de sota, que està recorreguda per una mena de plecs o rebrecs, molt irregulars.
Creix habitualment en grups, damunt branques mortes de saüquers, alzines sureres, plàtans i altres arbres de fulla plana.
Apareix comunament a la tardor en indrets humits, després de les pluges, però ocasionalment pot trobar-se a la primavera.
És comestible i molt apreciat a la cuina oriental (és el "bolet negre" dels restaurants xinesos, i a la Xina, fins i tot, el cultiven sobre troncs morts), però amb poca tradició gastronòmica als Països Catalans.
Se sol menjar cru, per bé que no té cap gust apreciable, però fa bonic i anima les amanides. També se'n fan sopes.
Pot guardar-se sec i si se'l posa en remull abans d'emprar-lo recupera la seua consistència gelatinosa.[1]