Moltes de les seues espècies presenten un aspecte molt similar a les dels pèrlids (d'ací que comparteixin el mateix nom vulgar), tot i que són una mica més petites i no depassen els dos centímetres i mig de llargària total.
No presenten mai brànquies a les bases de les coxes.
Les larves tenen un cos aplanat, una llarga cua, elements de subjecció per a resistir els corrents i manquen de brànquies ramificades al tòrax.
Les nimfes presenten patrons contrastats de coloracions clares i fosques.[2][3][4]
Es reprodueixen a raó d'una generació per any. En general, els adults emergeixen a partir de l'abril fins al juny. Moltes espècies tenen una diapausa durant els mesos càlids i això els permet de viure en ambients hostils com rierols que només tenen aigua de forma temporal.[4]
Com els pèrlids, són també depredadors actius de petits invertebrats, encara que menys agressius que aquells. També mengen matèria vegetal, especialment quan són joves.[2][4]
En general, són una mica més resistents al dèficit d'oxigen que els pèrlids i poden viure perfectament en cursos fluvials amb poca o escassa turbulència, però són igualment molt sensibles a la contaminació i reben la puntuació màxima com a indicadors de la qualitat de l'aigua.[2]
↑ 2,02,12,2J. Ortiz i M. Ordeix (ed.), 2009: Espiadimonis, nàiades, sabaters i cuques de capsa. Els macroinvertebrats dels rius i zones humides de Catalunya. Centre d'Estudis dels Rius Mediterranis - Museu Industrial del Ter i Eumo Editorial. Manlleu i Vic. Pàg. 56. ISBN 978-84-9766-357-1