Forma musical | Simfonia |
---|---|
Tonalitat | Do major |
Compositor | Wolfgang Amadeus Mozart |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | contingut no lingüístic |
Creació | 1772 |
Parts | 4 moviments |
Catalogació | K. 134 |
Part de | llista de composicions de Wolfgang Amadeus Mozart i Simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart |
Instrumentació | 2 oboès, 2 trompes, 2 flautes, 2 fagots, corda i baix continu.
|
Estrena | |
Estrena | 22 juny 1771 |
Escenari | Milà |
La Simfonia núm. 12 en sol major, K. 110 (K. 75b), és una composició de Wolfgang Amadeus Mozart acabada a Salzburg l'estiu de 1771. Aparentment, sembla que la simfonia formava part del material que preparà per al segon viatge a Itàlia de Mozart, que tindria lloc entre agost i desembre de 1771.[1] És possible que aquesta simfonia fos interpretada per primera vegada en un concert a Milà, el 22 o 23 de novembre de 1771. En aquest concert va poder haver-se interpretat també l'estrena de la Simfonia núm. 13.
La composició està instrumentada per a dos oboès, dues trompes, dues flautes, dos fagots, corda i baix continu.[1] Consta dels següents moviments:
Comença amb un allegro representava el moviment més llarg compost per Mozart fins aquell moment. El minuet presenta un cànon entre els instruments de corda aguts i greus, realitzat a un interval d'octava. Mozart va aprendre aviat aquesta tècnica que s'observa a la Simfonia núm. 23 de Joseph Haydn, una obra del 1764 que també està en sol major.[2]