Sittlichkeit és el concepte de «vida ètica» o «ordre ètic» proposat pel filòsof Georg Wilhelm Friedrich Hegel a la seva obra de 1807 Fenomenologia de l'esperit i a l'obra del 1821 Elements de la filosofia del dret.
A Elements de la filosofia del dret Hegel hi presenta l'esfera del dret abstracte[1] (Recht),[2] la primera de les tres esferes del dret que estableix. Està marcat pel concepte de personalitat[3] i les accions dels individus.[4] Aquesta esfera constitueix el que Isaiah Berlin anomenaria llibertat negativa, és a dir, llibertat establerta a través de la negació d'un impuls extern.[5][6]
La segona esfera constitueix la moralitat kantiana i per tant es diu l'esfera de la moralitat (Moralität).[7] Aquesta esfera constitueix el que Isaiah Berlin anomenaria llibertat positiva, ço és, l'autonomia moral.[5] Tanmateix, Hegel critica el desplegament de la moralitat kantiana a la societat per ser insuficient. Explica aquesta deficiència a través de la crítica filosòfica de patologies com la solitud, la depressió i l'agonia.
La tercera esfera és l'esfera de vida ètica[8] (Sittlichkeit), que està emmarcada per la societat familiar, civil i l'Estat.[9][10][11][12][13]
Per comprendre correctament el moviment des de les dues primeres esferes a l'última, cal entendre que la normativitat de la Sittlichkeit transcendeix a l'individu, mentre que la Moralität pot ser racional i reflexiva,[14] i també és individualista. La tercera esfera és un intent de descriure una concepció limitada de la persona mitjançant una apel·lació al context institucional més ample de la comunitat[15] i un intent d'unir els sentiments subjectius individuals i el concepte de drets generals.
El terme Sittlichkeit ja havia estat emprat per Hegel anteriorment a la seva Fenomenologia de l'esperit per referir-se al "comportament ètic basat en el costum i en la tradició i desenvolupat mitjançant l'hàbit i la imitació d'acord amb les lleis objectives de la comunitat".[14][16]