Stevie Ray Vaughan

Stevie Ray Vaughan

(1983, Ritz ^(en) )
Biografia
Naixement	3 octubre 1954 Dallas (Texas)
Mort	27 agost 1990 (35 anys) East Troy (Wisconsin)
Causa de mort	mort accidental, accident aeri
Sepultura	Laurel Land Memorial Park
Formació	Justin F. Kimball High School
Activitat
Ocupació	guitarrista, cantautor, compositor
Activitat	1965 - 1990
Membre de	Double Trouble Stevie Ray Vaughan & Double Trouble
Gènere	Blues, blues rock, funk i rock
Instrument	Guitarra i veu
Segell discogràfic	Epic Records
Família
Germans	Jimmie Vaughan
Premis
premis Grammy
Lloc web	srvofficial.com

Stephen ("Stevie") Ray Vaughan (Dallas, Texas, 3 d'octubre de 1954 - East Troy, Wisconsin, 27 d'agost de 1990), va ser un guitarrista de blues americà. L'atracció que genera el seu talent el va fer un dels guitarristes de blues elèctric més importants del món. El 2003 la revista Rolling Stone va situar Stevie Ray Vaughan el 7è de la seva llista dels 100 millors guitarristes de tots els temps.^[1] Era el germà petit de Jimmie Vaughan.

Biografia

Inicis

Vaughan va néixer a Dallas, Texas i va créixer al barri d'Oak Cliff de la mateixa ciutat. De gran va reconèixer haver estat víctima de la violència del seu pare.^[2][3] Els seus pares no tenien cap talent musical significatiu, però eren aficionats fervents a la música. Portaven Vaughan i al seu germà gran Jimmie a concerts a veure Fats Domino, Jimmy Reed i Bob Wills.^[4][5]

Encara que Vaughan primer volia tocar la bateria, Michael Quinn li va donar una guitarra quan tenia vuit anys. Jimmie Vaughan li va donar les primeres lliçons de guitarra.^[6] Vaughan va dir a Guitar Magazine: "Mon germà Jimmie fou de fet una de les influències més grans en la meva forma de tocar. Ell fou la raó de per què vaig començar a tocar, veient-lo a ell i veient el que es podia fer". Després el seu germà li va ensenyar uns quants acords simples. Vaughan va aprendre a tocar la guitarra pel seu compte. Tocava completament d'oïda i mai va aprendre a llegir notació musical. Quan tenia 13 anys tocava a locals on es va trobar amb molts dels seus ídols del blues. Uns quants anys més tard va deixar l'Institut F. Kimball i se'n va anar a Austin a fer carrera musical.^[7] El talent de Vaughan va atrapar l'atenció guitarrista Johnny Winter, i de Clifford Antone, amo d'un club de blues.

Influències musicals i estil

L'estil de Vaughan va ser molt influenciat per molts guitarristes de blues. Al capdavant de tots hi havia Albert King, que s'anomenava a ell mateix el "padrí de bateig" de l'Stevie, Otis Rush, Buddy Guy i Jimi Hendrix. La cançó "Rude Mood" és una influència directa (segons el mateix SRV) d'una cançó de Sam "Lightning" (Llampec) Hopkins anomenada "Lightning Sky Hop". També estava molt influenciat per Lonnie Mack. Stevie Ray Vaughan, que tenia Mack com un ídol des de nen, va produir el 1984 l'àlbum "Strike Like Lightning" de retorn d'en Mack a l'escena, que fou molt celebrat pel públic i va tenir èxit comercial. Vaughan és reconegut pel so distintiu de la seva guitarra, que es basa en part en fer servir cordes gruixudes (qualsevol de 13 a 16 -mesures nord-americanes-) que afinava mig to més greu.

El so i l'estil de tocar de Vaughan, que sovint incorporava parts en què feia de guitarra rítmica i solista alhora, va fer sorgir moltes comparacions amb Hendrix; Vaughan va fer diverses versions de cançons de Hendrix en els seus àlbums d'estudi i en actuacions, com "Little Wing", "Voodoo Child (Slight Return)" -aquesta és la versió que surt a la pel·lícula Black Hawk abatut - i Third Stone from the Sun. També estava molt influenciat per Freddie King, un altre bluesman de Texas, principalment per l'ús del to i la forma d'atacar; el vibrato potent de King es pot sentir en l'estil de Vaughan. Una altra influència estilística fou Albert Collins. Feia servir el dit índex com a púa a l'estil Albert Collins i així podia obtenir variacions de to dels seus amplificadors.

Vaughan preferia utilitzar les capacitats de to directes dels seus amplificadors de guitarra. Els efectes que usava als anys vuitanta incloïen l'Ibanez Tube Screamer, un pedal de veu wah-wah, i un selector de loop MXR. També va ser ben conegut per fer servir l'altaveu Fender Vibratone. Se'n va comprar un el gener de 1984 i en va fer servir 3 d'aquests durant la seva carrera fins a la seva mort. Malgrat els rumors, Vaughan mai va fer servir un altaveu Leslie en la seva carrera. També tenia un/una stompbox chorus Boss DC-2 Dimension per a aconseguir un efecte coral brillant i melòdic. També usava el volum fort per a aconseguir efectes dinàmics i estimulants del rendiment saturat natural dels seus amplificadors.

Les guitarres de Vaughan i el seu equip musical

Les principals guitarres de Stevie Ray Vaughan eren Fender Stratocaster. La més coneguda era una del 1962, cremada pel sol, amb un màstil de fullola de palissandre brasiler [...] En aquesta guitarra en particular, s'hi va fer instal·lar una palanca de vibrato d'esquerrà. [...] segurament degut a la influència de Jimi Hendrix en la seva forma de tocar. Aquesta guitarra era coneguda com a Número 1. Tenia un màstil gruixut en forma de D que era perfecte per les seves mans grans i dits grossos. Tenia un to com un grunyit fort i profund que la feia immediatament recognoscible. [...] Encara que la Número 1 va fer servir peces de recanvi de Fender Stratocaster, les úniques peces de la guitarra original que quedaven el 1990 eren el cos i els pickups (pastilles electromagnètiques). Al llarg dels anys, Vaughan i Rene Martinez, el seu tècnic instrumental, van canviar el pickguard (golpejador), la palanca de vibrato i el màstil. La guitarra va ser curosament examinada pels treballadors de la botiga Fender Custom per fer-ne una tirada de 100 còpies el 2004. Les pastilles de la guitarra pertanyien a una remesa feta a Fender el 1959 que havien estat més bobinades del compte per error, i això produïa el so característic de la Número 1.

Discografia

Una cita de Stevie Ray Vaughan

"Ja que no sé llegir música i tot això, trobo que vaig pel bon camí quan tan sols escolto cap on provo d'anar amb allò, i cap on pot anar, i no provar de donar-hi presses, ni provar de confeccionar res mentre hi vaig, només deixar que les coses surtin enfora. Llavors estic molt millor. Si començo a estar pendent de l'acord que estic tocant, de si aquesta és la manera correcta de fer això o allò, llavors acabo pensant només en allò en comptes de tocar des del cor, és a dir toco des del cap, i allí és on trobo que tinc problemes. Si hi vaig només amb el que tinc al cor i deixo que surti, llavors vaig bé."

Àlbums d'estudi

• Texas Flood (1983)
• Couldn't Stand the Weather (1984)
• Soul to Soul (1985)
• In Step (1989)
• Family Style, amb Jimmie Vaughan com The Vaughan Brothers (1990)
• In Session, amb Albert King (1999)

Àlbums en viu

• Live Alive (1986)
• In the Beginning (1992)
• Live at Carnegie Hall (1997)
• Live At Montreux (1982 i 1985)
• Live in Tokyo (2006)

Recopilatoris

• October 3, 1954 – August 27, 1990 (1990)
• The Sky Is Crying (1991)
• Greatest Hits (1995)
• The Real Deal: Greatest Hits Volume 2 (1999)
• Blues at Sunrise (2000)
• SRV (2000)
• The Essential Stevie Ray Vaughan and Double Trouble (2002)
• Martin Scorsese Presents the Blues – Stevie Ray Vaughan (2003)
• The Real Deal: Greatest Hits Volume 1 (2006)
• Solos, Sessions and Encores (2007)
• Couldn't Stand the Weather - Legacy Edition (2010)

Referències

1. «100 Greatest Guitarists». Rolling Stone, 18-12-2015.
2. Patoski & Crawford 1993, pàg. 8–9
3. Patoski & Crawford 1993, p. 42
4. Hopkins 2010, p. 10
5. Hopkins 2010, p. 16
6. Gill 2010
7. Patoski & Crawford 1993, p. 40

Bibliografia

• Patoski, Joe Nick; Crawford, Bill. Stevie Ray Vaughan: Caught in the Crossfire. Little, Brown and Company, 1993. ISBN 978-0-316-16069-8. 
• Hopkins, Craig. Stevie Ray Vaughan – Day by Day, Night After Night: His Early Years, 1954–1982. Backbeat Books, 15 setembre 2010. ISBN 978-1-4234-8598-8. 
• Hopkins, Craig. Stevie Ray Vaughan – Day by Day, Night After Night: His Final Years, 1983–1990. Backbeat Books, 18 octubre 2011. ISBN 978-1-61774-022-0. 
• Gill, Chris. «Stevie Ray Vaughan: Lone Star Rising», 2010.
• Gill, Chris. «Thirty Years After 'Texas Flood,' Guitar World Celebrates the Phenomenal Rise of Stevie Ray Vaughan», 03-10-2013.