| ||||
| ||||
Informació | ||||
---|---|---|---|---|
Capital | Al-Aaiun | |||
Idioma oficial | Castellà i àrab | |||
Religió | Musulmana i Catòlica | |||
Moneda | pesseta | |||
Període històric Descolonització d'Àfrica | ||||
Establiment | 14 de gener de 1958 | |||
Marxa Verda | 6 de novembre de 1975 | |||
Acords de Madrid | 14 de novembre de 1975 | |||
Dissolució | 26 de febrer de 1976 | |||
Política | ||||
Forma de govern | Dictadura (1958-1975) Monarquía (1975-) | |||
Dictador militar Rei | ||||
• 1958 - 1975: | Francisco Franco | |||
• 1975 - 1976: | Juan Carlos I |
Sàhara Espanyol (actualment, Sàhara Occidental) fou el nom donat a la província espanyola formada el 12 de gener de 1958[1] amb l'antiga colònia de Río de Oro una vegada se'n va separar el territori de Cap Juby, estrictament part del Protectorat Espanyol al Marroc, país al qual va retornar el mateix 1958 pel Tractat d'Angra de Cintra que va tancar la Guerra d'Ifni.[2]
La colònia de Río de Oro estava integrada des de 1946 dins l'Àfrica Occidental Espanyola, formada per aquest territori i per Ifni i extingida el mateix 1958. Río de Oro estava format al seu torn per dos "districtes" (sense vida administrativa separada), Saguia al-Hamra i Río de Oro propi; també per Cabo Juby, encara que, com s'ha indicat, tècnicament era part del protectorat espanyol sobre el Marroc (del 1920 al 1924 hi havia hagut també el districte de La Agüera, fusionat amb Río de Oro propi el 1924).
El 2 de març de 1956, Muhàmmad V del Marroc va aconseguir el reconeixement de la independència del seu país per part de França.[3] El 7 d'abril, Espanya, malgrat de les protestes formulades per l'Exèrcit (entre altres pel general Rafael García Valiño, alt comissari) reconeix la independència marroquina. Finalitzaven d'aquesta forma els protectorats exercits per França i Espanya, respectivament, sobre el Marroc. El Sàhara Espanyol fou lliurat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la marxa verda[4] i un breu període transitori (6 de febrer a 27 de febrer) amb una administració amb representants dels tres països, Espanya, el Marroc i Mauritània, integrada per Rafael de Valdés Iglesias, Ahmed Bensouda i Abdellahi Ould Cheikh. La població, favorable a la independència, va fer costat al Front Polisario.