La difusió per web (en anglès webcasting) és una tecnologia que permet oferir continguts audiovisuals a través d'Internet de forma molt semblant a les emissions de televisió, en el sentit en què es dirigeix a una àmplia audiència potencial que pot incloure qualsevol persona amb accés a Internet. És essencialment broadcasting o radiodifusió tradicional però sobre Internet.
Aquesta tecnologia fa ús del mètode push (o recepció passiva) per a enviar informació a través d'Internet. En aquest cas, és el servidor el que contacta amb el client per a informar de l'existència de nous continguts.
La difusió web permet l'actualització, a través de transmissions periòdiques i, generalment, en segon pla, de cert tipus d'informació, com poden ser les últimes notícies, el temps, o altres informacions prèviament seleccionades en la interfície d'usuari (pàgina web, client de correu electrònic, programa de descàrregues, etc.) sense intervenció de l'usuari.
Webcasting va ser públicament descrit i presentat per primera vegada per Brian Raila de GTE Laboratories en InterTainment'89, 1989, que es va celebrar a la ciutat de Nova York, EUA. Raila en la seva anàlisi va deduir que un usuari no té necessitat de descarregar la totalitat d'un programa per a veure/escoltar una part d'aquest, sempre que el dispositiu receptor pugui rebre i presentar les dades amb major rapidesa que l'usuari triga a veure-les. Raila va utilitzar el terme buffered per a descriure aquest concepte.
A Raila es van sumar James Paschetto de GTE Laboratories per demostrar encara més el concepte. Paschetto, concretament, va ser responsable del primer prototip funcional de streaming, el qual Raila va presentar i va demostrar en l'Associació de correu de veu d'Europa el 1995, en Montreux (Suïssa).
Alan Saperstein (Visual Data - Ara conegut com a Onstream Media (Nasdaq: ONSM)), va ser la primera companyia a incorporar la funció de transmissió de vídeo al juny de 1993 amb HotelView, una biblioteca de vídeos de viatges, de 2 minuts de duració, amb les propietats de milers d'hotels en tot el món.
El terme webcasting va ser adoptat al començament i durant els primers anys de la dècada del 1990, quan els pioners del webcasting/streaming Mark Cuban (Audionet), Howard Gordon (Xing Technologies), William Mutual (ITV.net) i Peggy Milers (InterVox Communications) es van ajuntar amb una comunitat d'organismes de webcasting per a triar un terme per a descriure la tecnologia de l'enviament d'àudio i vídeo per la xarxa. El terme netcasting fou considerat, però un dels primers membres de la comunitat de webcasting tenia una empresa de propietat anomenada NetCast, pel que aquest terme no es va utilitzar, buscant un nom que no anés el d'una companyia. La paraula utilitzada actualment webcasting va ser adoptada per Daniel Keys Moran en la seva novel·la de 1988 "The Armageddon Blues".
Connecting Media va ser una de les primeres empreses a fer webcasting en viu utilitzant una IFP Van especial (Internet Mòbil Production) dedicat al webcasting.
En 1995, diversos membres de l'equip de Webcast Solutions van fundar MediaCast. A partir la 1995 a 1997, MediaCast va produir molts webcasts importants per a la comunitat corporativa i la indústria de la música per als clients tals com Mercury, Capitol, Atlantic i Bluenote Records. MediaCast era considerada l'organització del webcast amb més de 60 webcasts importants en l'època. En la primavera de 1998, dos dels fundadors de MediaCast van prendre la seva extensa experiència en webcasting i van crear a una companyia dedicada a facilitar comunicacions, comerç, educació, i hostalatge per a organitzacions a tot el món. Webcast Solutions, Inc. És el resultat de vuit anys de treball dur dels pioners de la indústria del webcasting.
L'usuari d'un servei de webcasting ha de fer alguna cosa inicialment: una petició, una subscripció o l'ús d'algun programari que faci aquestes funcions per ell. A partir d'aquest moment és quan el webcasting es comença a semblar als mitjans de difusió tradicionals, en el sentit en què un usuari no ha de configurar res una vegada s'ha sintonitzat amb una estació de difusió de ràdio o de televisió i ha començat a rebre un servei.
El webcasting utilitza la tecnologia de streaming per a tenir una sola font de contingut i distribuir-lo a molts usuaris. Els continguts poden ser bé en directe, simultanis a altres mitjans, o a partir de continguts audiovisuals prèviament arxivats.
Quan es fa l'emissió per Internet a un grup concret de receptors, s'està fent ús de la tecnologia de difusió selectiva (multicasting). Essencialment, la difusió selectiva és una extensió dels protocols TCP/IP d'Internet que permet que diferents usuaris comparteixin un flux de dades, de manera que s'evita la duplicació en l'enviament de continguts i s'augmenta l'eficiència i el rendiment de les xarxes de comunicacions. Les companyies de webcasting van assenyalar que la tecnologia de difusió selectiva va permetre en la seva primera implementació comercial que 50.000 usuaris accedissin simultàniament a serveis de difusió de continguts en xarxa, i que ho puguin fer diàriament entre 10 i 15 milions d'usuaris.
Sovint, tal com han practicat durant dècades els canals tradicionals d'informació, els canals que emeten pel web insereixen anuncis al començament de les emissions. Aquest fet, al marge de proporcionar uns ingressos als canals, permet que en les successives vegades que es visioni un anunci, el contingut que realment es vulgui visionar vagi descarregant-se del web generant uns segons de guarda (ús de la tècnica buffer) que contribuiran a fer el visionat més fluid.
Utilitzant una eina específica, un usuari pot emetre per Internet contingut utilitzant només una càmera web i un ordinador portàtil amb una connexió a Internet de banda ampla. Aquest fet ha permès florir a mitjans de comunicació independents. Hi ha molts programes independents notables que emeten regularment continguts en línia, sovint produïts per persones anònimes des de les seves llars, que abasten molts interessos i temes. La difusió per web entorn dels ordinadors, com la tecnologia i les notícies són especialment populars i molts programes nous s'afegeixen regularment. Les lleis ofereixen llicències específiques de webcasting, per tal de portar-lo a terme utilitzant material amb drets d'autor.
Existeixen nombroses tecnologies per al streaming disponibles a Internet. La possibilitat d'un accés a Internet de banda ampla dona ales a un nou canal de distribució per a les empreses de comunicació tradicionals. Per això, molts serveis tradicionals com la ràdio o la televisió, tenen la seva versió a la xarxa a través de webcasting.
Alguns exemples de la utilització del webcasting són: