Biografia | |
---|---|
Naixement | 6 gener 1874 York (Nebraska) |
Mort | 11 novembre 1948 (74 anys) Nova Orleans (Louisiana) |
Sepultura | Forest Lawn Memorial Park |
Activitat | |
Ocupació | director de cinema, actor de cinema, guionista, actor de teatre, productor de cinema, actor, realitzador |
Activitat | 1916 - 1932 |
Família | |
Cònjuge | Enid Bennett (1918–1948) |
Premis | |
|
Fred Niblo (York (Nebraska), 6 de gener de 1874 − Nova Orleans (Louisiana), 11 de novembre de 1948)[1] va ser un actor primerenc de cinema mut i posteriorment director i productor. Entre les seves pel·lícules més destacades es pot citar The Mark of Zorro (1920), Els tres mosqueters (1921), Sang i arena (1922), Ben-Hur (1925) i The Mysterious Lady (1928).[2]
Frederick Liedtke[1] va néixer a l’estat de Nebraska el 1874. Diferents fonts apunten que el seu nom real però era Frederico Nobile[3][4] però aquesta dada sembla ser errònia.[5] El seu pare havia estat capità durant la Guerra Civil dels Estats Units i la seva mare era d’origen francès. El 1897 apareixia com a actor juvenil en diferents companyies teatrals a Nova York.[3] Va adoptar el nom de Fred Niblo quan inicià la seva carrera com a actor de vodevil.[6] Era considerat un dels millors monologuistes en aquell moment.[3] El 1901 es va casar amb Josephine Cohan, germana gran de George M. Cohan i abandonà la interpretació per dedicar-se a gestionar les actuacions dels “The Four Cohans”.[6] Inicià la seva carrera cinematogràfica fent reportatges en diferents països de l’Àfrica el 1908 i 1909 que després presentava en teatres dels Estats Units.[3] En morir la seva dona el 1916 es va traslladar a Hollywood[6] i el 1917 Thomas H. Ince el va contractar com a director.[7] Va realitzar una quinzena de comèdies amb Enid Bennett[7] amb qui es casaria el 1918.[8] Entre aquestes es poden esmentar Stepping Out (1919), Dangeours Hours (1919), Sex (1920) o Silk Hosiery (1920).[7]
Durant la dècada del 1920 fou considerat un director molt preeminent. Fou contractat per Douglas Fairbanks a qui dirigí a The Mark of Zorro (1920) i Els tres mosqueters (1921). L’èxit d’aquestes li permeté rodar Sang i arena (1922) amb Rodolfo Valentino.[7] Louis B. Mayer el va contractar per a la MGM per dirigir Ramon Novarro a Thy Name Is Woman (1924) i a la superproducció Ben-Hur (1925). També dirigiria Greta Garbo a The Tempress (1926) i The Mysterious Lady (1927), Norma Talmadge a Camille (1927), Lillian Gish a The Enemy (1927) i Joan Crawford a Dream of Love (1928). El 1927 va ser un dels 36 fundadors de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units.[4]
Malgrat tots aquests èxits, la seva carrera com a director va començar a minvar amb l’arribada del sonor. Redemption (1930) va ser un fracàs i va suposar també l’inici de la fi de la carrera de John Gilbert. La darrera pel·lícula Blame the Woman (1932) fou un altre fracàs per lo que abandonà la direcció, tot i que encara retornaria a la interpretació en diversos films.[8] El 1938 es va retirar per viure al seu ranxo tot i que es mantingué actiu en diferents causes socials.[3] Entre el 1940 i 42 va retornar a la interpretació en papers secundaris com a Lluna de mel (1942). Durant un viatge per Carib amb la seva esposa, va contraure una pneumònia i morí dues setmanes després.[3]