Gaspard Monge va ser un matemàtic francès. Va ser nomenat Comte de Péluse per Napoleó i també se'l coneix per aquest nom.
En paraules de Patrice Bret,[1] no existeix encara una verdadera biografia d'aquest gran home, que François Mitterrand va fer inhumar al Panteó de París el 1989. Les existents, o són parcials (sobre el seu viatge a Egipte, o com a fundador de l'École Polytechnique…) o són apologètiques (escrites pels seus deixebles com François Arago o Charles Dupin). René Taton ha estat l'historiador de la ciència que més ha estudiat el personatge i a les seves notes cal cenyir-se.[2]
Monge va néixer a Beaune (Borgonya), fill d'un comerciant casat amb una borgonyona. Va ser un alumne destacat a l'escola de la Congregació de l'Oratori de Beaune i de 1762 a 1764 va completar els seus estudis a l'École de la Trinité a Lyon.[3]
En retornar a Beaune l'estiu de 1764, va dissenyar un planell de la seva ciutat. L'alta qualitat d'aquest planell va atraure l'atenció d'un oficial de l'École Royale du Génie de Mézières i va ser contractat com a dibuixant per aquesta escola que tenia un gran prestigi en aquella època, tot i que la seva posició era molt modesta: les funcions de Monge es limitaven a preparar planells de les fortificacions.[4]
Un any després, va ser requerit per a fer un planell d'una fortificació que amagués la seva posició tant de la vista com del foc de l'enemic. L'èxit en aquesta tasca, utilitzant mètodes geomètrics, va cridar l'atenció del professor de matemàtiques de l'escola, Charles Bossut, que el nomena répétiteur. El 1768, en ser nomenat Bossut examinador, Monge el va substituir com a professor de matemàtiques i el 1771 també va substituir Nollet com a professor de física.[5]
El 1777 es casa amb Catherine Huart, propietària d'una metal·lúrgia i comença a interessar-se per la química i la tecnologia.[6]
El 1780 és escollit geòmetra adjunt de l'Acadèmia de Ciències de París, càrrec que l'obliga a romandre sis mesos cada any a París. Però el 1785 es traslladarà definitivament a París en ser nomenat associat de la classe de Física de l'Acadèmia. En aquests anys s'integrarà plenament en el sistema acadèmic parisenc: bon amic de Berthollet i Vandermonde, ben relacionat amb Condorcet, Lavoisier i Lagrange.[7]
El 1789, en esclatar la Revolució Francesa, Monge li donarà suport, encara que només jugarà papers discrets fins al 1792, en què serà nomenat Ministre de la Marina del govern republicà. Acusat de massa moderat i atacat des de totes bandes, només romandrà en el càrrec vuit mesos.[8]
El 1794 en crear l'École Polytechnique, en serà nomenat professor de geometria i també participarà en les sessions inaugurals de l'École Normale Superieure.[9]
Des de maig de 1796 fins a l'octubre de 1797, viatjarà per Itàlia com a membre de la Comissió de Ciències i Arts a Itàlia, seleccionant les pintures, escultures, manuscrits i altres objectes de valor que l'exèrcit victoriós s'havia d'endur a París. Serà en aquest temps que coneixerà Napoleó i n'esdevindrà amic.[10]
Al seu retorn a París és nomenat director de l'École polytechnique, però no hi serà gaire temps. El 1798 estarà amb l'expedició egípcia de Bonaparte al Caire com a president de l'Institut d'Egipte.[9]
Ja retornat a París, reprendrà els seus càrrecs, però el 18 de Brumari, serà nomenat senador vitalici per Napoleó Bonaparte, el que contradeia els seus principis republicans, però que s'explica per la seva admiració per Napoleó i els defectes del règim anterior. Napoleó li va anar concedint altres honors: Membre de la Legió d'Honor, president del Senat i Comte de Pèluse.[4]
Fins a la caiguda de Napoleó, Monge compatibilitzarà les seves responsabilitats acadèmiques a l'École Polytechnique amb les tasques polítiques de senador i d'altres càrrecs de promoció i supervisió industrial.[10] A la caiguda de Napoleó el 1815, va ser desposseït de tots els seus càrrecs, expulsat de l'Institut de France i condemnat a l'exili intel·lectual. Els seus dos darrers anys de vida van ser especialment penosos. Això no obstant, a la seva mort, nombrosos estudiants i deixebles, malgrat l'oposició del govern monàrquic, van rendir tribut al seu mestre exemplar.[11]
En paraules de Katz:[12] Monge va sistematitzar els resultats bàsics de les geometries analítica i diferencial i va afegir-hi molt material nou amb els seus articles, començant des de 1771, i finalment amb dos llibres escrits per als alumnes de l'École Polytechnique:
També segons Katz, potser el més important de la seva obra, va ser la seva ensenyança a l'École Polytechnique que va influenciar a una generació sencera d'enginyers, matemàtics i científics francesos.[13]