Biografia | |
---|---|
Naixement | 6 març 1798 ![]() Agen (França) ![]() |
Mort | 4 octubre 1864 ![]() Agen (França) ![]() |
Activitat | |
Ocupació | poeta, escriptor, perruquer ![]() |
Membre de | |
Nom de ploma | Jansemin Jasmin Jacques Jasmin ![]() |
Premis | |
![]() ![]() |
Jasmin o Jansemin és el nom amb què fou conegut Jacme Boèr (Agen, Guiena, 6 de març de 1798- 4 d'octubre de 1864), poeta occità del segle xix.
Era fill d'un sastre i després d'estudiar uns anys al seminari des del 1818 treballà com a barber, i es va fer popular recitant els seus poemes als clients. El 1822 assolí celebritat quan va compondre Fidelitat agenesa per al carnaval de 1822, i Lo Charibari el 1825.
La seva consagració definitiva arribà amb Lo tres de mai, composta amb motiu de la inauguració a Nerac de l'estàtua d'Enric de Navarra. Això li va permetre recórrer el territori occità recitant els seus poemes, i es consagrà definitivament com a poeta nacional occità quan recità L'Avugla de Castelculhèr a Bordeus el 1836. El 1840 els seus recitals eren ja multitudinaris; es calcula que en va fer un total de 12.000, dels quals la major part dels ingressos foren destinats a obres de caritat. Fou lloat per homes de lletres francesos com Honoré de Balzac (1842), Alphonse de Lamartine (qui el qualificà d'Homer dels proletaris) i Charles Nodier, i fins i tot pel compositor Franz Liszt, a qui conegué en un concert a Agen el 1844.
La seva fama fou tal que fou rebut per l'emperador Napoleó III al Palau de les Teuleries, qui li va concedir la Legió d'Honor, i pels salons de l'alta societat de París. El 1852 l'Acadèmia Francesa li va concedir una pensió; el papa Pius IX el consagrà com a cavaller de Sant Jordi.
La seva mort fou molt sentida tant a Agen com a París. El 12 de maig de 1870 es va inaugurar a Agen una estàtua de bronze seva feta per Vital-Dubray. Frederic Mistral li va retre homenatge, tot i el poc interès que havia mostrat Jasmin pel Felibritge. Un carrer i una estació de metro a París duen el seu nom.
Gran narrador, fou capaç de reviscolar la poesia popular occitana i va influir en gairebé tots els poetes posteriors, sent considerat un precursor del Felibritge. La seva obra fou recollita als quatre volums de Papilhòtas (1835, 1842, 1854 i 1863). Tot i que era considerat gascó, la seva obra fou editada en llenguadocià, en el parlar d'Agen.
Apèi, luènh del brut de l'enveja,
Fai çò que fasèm tots: los uèlhs oberts, sauneja,
E sans pèiretas ni martèl,
Se bastís un pichon castèl
Ont pròche de Pascal tot lusís, tot daureja
E raja de bonur; ò ! lo sage a rason:
« L'ama sofrenta aima milhor. »
Aquesta, dejà tota al fait que la mestreja,
Sent qu'aima per totjorn; tot li ritz, mès, ailàs !
Mèl d'amor tròp viste amareja;
Tot d'un còp, se soven, fremís, ven coma glaç;
Al truc d'una pensada afrosa
Son castelet s'es demolit;
Revava d'amor, malurosa !
L'amor li'es defendut, lo grand Sorcièr z'a dit,
Lo Demon l'a crompada; e l'òme assès ardit
Per l'esposar, d'aprèt la menaça infernala,
Non diu trobar qu'un clòt dins sa cramba noviala; ...
Ela, veire morir Pascal a son costat !!
Pietat, mon Diu ! ... mon Diu, pietat !!