Tipus | entitat singular de població i ens local històric de Catalunya | |||
---|---|---|---|---|
Localització | ||||
| ||||
Estat | Espanya | |||
Comunitat autònoma | Catalunya | |||
Província | província de Girona | |||
Comarca | Baix Empordà | |||
Municipi | Palafrugell | |||
Conté la subdivisió | ||||
Població humana | ||||
Població | 274 (2013) (36,34 hab./km²) | |||
Gentilici | llofriuenc, llofriuenca | |||
Geografia | ||||
Superfície | 7,54 km² | |||
Altitud | 69 m | |||
Identificador descriptiu | ||||
Codi postal | 17124 | |||
Codi INE | 17117000500 | |||
Codi IDESCAT | 1711750005600 | |||
Llofriu (nom d'origen germànic) és un agregat del municipi de Palafrugell (Baix Empordà) de 298 habitants (2009).
Es troba al nord del municipi de Palafrugell i s'estén per la plana de Llofriu, a l'est. La Riera Grossa de Llofriu transcorre per la part sud de la població i sovint provoca riuades. A l'oest i al nord, hi ha el Massís de les Gavarres. L'església parroquial de Sant Fruitós, ja esmentada en un testament de l'any 1121, va dependre del priorat de Santa Anna de Barcelona fins a la desamortització (primer terç del segle xix). Les cases, arrecerades prop de l'església, formen un nucli antic datat dels (segles xvii a XIX). El traçat dels carrers, així com la porta de l'església és d'origen medieval.
A més del nucli de cases i masies, s'hi troba el cementiri on és enterrat l'escriptor Josep Pla, que visqué molts anys en un mas de Llofriu.
Llofriu era un ens local independent a primers del Segle XIX, que va conformar amb Mont-ras i Palafrugell el municipi amb el nom d'aquesta darrera població.[1] Més endavant, el 1858, d'aquest municipi se'n va segregar Mont-ras.
Llofriu té una diversitat orogràfica molt diferenciada. La part plana s'anomena popularment la Plana Llofriuenca, la part més muntanyosa correspon en gran part, excepte d'alguns turons, al parc natural de Les Gavarres. A la part més baixa, 21 msnm es troba la riera Grossa de Llofriu amb el terme municipal de Regencós, i la Part més altra, 207 msnm correspon al Puig de la Bandera, situat on conflueixen els límits municipals de Mont-ras i Forallac.
El clima de Llofriu és típicament de clima mediterrani amb un grau de clima continental, pel fet de tractar-se d'un poble que està retirat 5 quilòmetres del mar i orientat cap al nord.
El nucli antic de Llofriu és un interessant conjunt d'arquitectura popular, datada entre els segles xvii al XIX. El formen el conjunt de cases que envolten l'església parroquial de Sant Fruitós de Llofriu. Dins del nucli es troba Can Bassa, un edifici datat del 1889, d'estil neoclàssic popular, residència privada dels Bassa Rocas.[2] Va ser la casa pairal de la família Bassa Rocas,[3] formada per Joan Bassa i Irene Rocas, i els seus nou fills. Joan Bassa va ser un dels llofriuencs que havia emigrat de jove a Amèrica, on havia establert negocis. En tornar, va casar-se amb Irene Rocas i va construir aquesta casa, on va viure amb els seus fills. Irene Rocas i alguns dels seus fills varen fer aportacions destacades a la cultura catalana i argentina.
La casa va ser adquirida per l'Ajuntament de Palafrugell i va passar a ser una escola primària amb el nom de Maria Gràcia Bassa.[4] L'edifici va ser restaurat i es va adequar amb un ascensor i una sala polivalent, entre altres dependències. Actualment és el Centre Cultural Bassa Rocas i la seu de l'Associació de Veïns i Amics de Llofriu.
La casa més antiga del nucli de Llofriu data de 1764, almenys és el que hi ha inscrit en una de les seves portes.
El veïnat de l'Estació forma part de tot el conjunt del poble, està situat a l'est de la població i, a principis de segle, hi passava l'antic carrilet que unia Palamós amb Girona.
És un dels diferents nuclis de cases de Llofriu i és per on passa la carretera C-66, que travessa tot el nucli, cosa que fa que hi hagi locals comercials, dintre dels quals destaquen tres restaurants i un estanc.
És un conjunt de cases separades del nucli antic que conformen aquest barri.
Basada principalment en l'agricultura i la ramaderia, encara que la majoria de la gent que viu a Llofriu té la seva feina al sector dels serveis, concretament a Palafrugell i els pobles del voltant. Això fa que el poble en si no tingui gaire activitat comercial del sector terciari, i que tots els negocis es trobin a la Barceloneta, on podem trobar un estanc, tres restaurants i un taller de reparació de cotxes.
Durant la segona meitat del segle xx, la indústria del suro va ser el motor econòmic del municipi de Palafrugell. Per tal de transmetre aquesta antiga activitat, cada any s'organitza aquesta festa. A més de la possibilitat de veure com es pelen les alzines sureres, (activitat central i motiu de la festa), també s'organitzen diferents activitats de lleure i descoberta: tallers, demostracions, exposicions i un programa d'activitats per conscienciar sobre la vulnerabilitat dels boscos. Aquesta festa es duu a terme el dissabte abans de la revetlla de Sant Joan.[5]
La festa major de Llofriu se celebra sempre la tercera setmana d'agost. Consta de tres dies d'activitats per a tota la família. El divendres de la festa major se celebra la Nit Jove. El dissabte la festa comença a la tarda amb animació infantil i després el ja tradicional partit de futbol. El vespre se celebra la Festa Country. El diumenge es fan sardanes i ball.
La festa de l'homenot consisteix a distingir les persones de més edat del poble com a reconeixement al seu lligam amb el poble.
El 23 de gener de cada any se celebra la Festa "petita" de Llofriu, el dia de Sant Fructuós, patró de Llofriu. Durant el dia es fa un ofici religiós, un vermut popular i una ballada de sardanes.
A Llofriu són tradició les bitlles catalanes i des del 2001 que existeix el Club de Bitlles Catalanes Llofriu (CBCLL). Fa uns anys que l'ajuntament de Palafrugell va habilitar un espai on poder practicar i dur a terme aquest esport, ja que les bitlles s'havien centralitzat al poble de Mont-ras, difondre aquest esport arreu de la província sembla força difícil. Durant el 2005 la Federació Catalana de bitlles i bowling va crear una nova lliga a Catalunya: la lliga nacional o divisió d'honor, on participen equips d'arreu del principat. El CBCLL va ser el primer i únic equip de la província de Girona en participar-hi.