Nicolás Franco Bahamonde

Nicolás Franco Bahamonde

Nom original	(es) Nicolás Franco
Biografia
Naixement	1r juliol 1891 Ferrol (província de la Corunya)
Mort	15 abril 1977 (85 anys) Madrid
Procurador a Corts
11 novembre 1971 – 30 juny 1977 Legislatura: desena legislatura de les Corts franquistes
Procurador a Corts
6 novembre 1967 – 12 novembre 1971 Legislatura: novena legislatura de les Corts franquistes
Procurador a Corts
3 juliol 1964 – 15 novembre 1967 Legislatura: vuitena legislatura de les Corts franquistes
Procurador a Corts
31 maig 1961 – 6 juny 1964 Legislatura: setena legislatura de les Corts franquistes
Procurador a Corts
16 maig 1958 – 18 abril 1961 Legislatura: sisena legislatura de les Corts franquistes
Ambaixador d'Espanya a Portugal
29 maig 1940 – 10 gener 1958
Diputat al Congrés dels Diputats
Dades personals
Religió	Catolicisme
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	Empresari i militar
Carrera militar
Rang militar	general
Conflicte	Guerra Civil espanyola
Família
Cònjuge	Isabel Pascual de Pobil
Fills	Nicolás Franco Pacual de Pobil
Pares	María del Pilar Bahamonde Pardo de Andrade Nicolás Franco Salgado de Araújo
Germans	Pilar Franco Bahamonde Ramón Franco y Bahamonde Francisco Franco Bahamonde
Premis
(1958)  Gran Creu de l'Orde de Carles III (1949)  Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi (1946)  Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica (1939)  Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc

Nicolás Franco Bahamonde (Ferrol, La Corunya, 1 de juliol de 1891 - Madrid, 15 d'abril de 1977) va ser un militar i polític espanyol, participant en la revolta militar contra la II República que va donar origen a la Guerra Civil espanyola. Era el germà gran de Ramón, Pilar, María de la Paz i Francisco Franco Bahamonde, qui va assumir la prefectura de l'Estat durant el conflicte i els 39 anys següents.

Biografia

Formació

El seu pare, Nicolás Franco Salgado-Araújo, va ser General Intendent de l'Armada Espanyola, i la seva mare, María del Pilar Bahamonde y Pardo de Andrade, provenia d'una família amb una gran tradició en la Marina.^[1]

Va continuar la tradició marinera de la família ingressant en l'Escola Naval Militar de Marín, a Pontevedra, on va aconseguir el grau d'Oficial de l'Armada Espanyola, i en l'Escola d'Enginyers Navals, on va coincidir amb Juan Antonio Suanzes Fernández, i es va graduar com a Enginyer Naval.^[2]

Va començar la seva carrera política durant la II República, arribant a ser Secretari General del Partit Agrari que presidia José Martínez de Velasco. De 1932 a 1934 va ocupar el càrrec de director de l'Escola Superior d'Enginyers Navals, i el 1935 va ser nomenat director general de la Marina Mercant Espanyola, a les ordres del ministre de Marina Pere Rahola i Molinas, durant el mandat de Joaquín Chapaprieta.^[3]

Guerra Civil

Sent el seu germà Francisco un dels principals instigadors del cop d'estat del 18 de juliol de 1936, aviat es va convertir en un dels seus més importants col·laboradors, i va tenir gran influència en la decisió del seu nomenament com a futur Cap d'Estat. La seva activitat durant la guerra es va desenvolupar com a ambaixador a Itàlia en 1937 i des de l'any següent completament a Portugal, des d'on va garantir com a ambaixador el suport del govern d'António de Oliveira Salazar al bàndol nacional, així com de subministraments materials i col·laboració per a la detenció de republicans que traspassaven la frontera.

Postguerra

El 1940 va ser nomenat Cavaller de l'Orde de Sant Llàtzer de Jerusalem en el grau de Gran Creu. Ascendit el 1942 a General del Cos d'Enginyers Navals de l'Armada, es va mantenir com a ambaixador d'Espanya a Portugal fins al 1957. Al seu retorn a Espanya va desenvolupar una intensa activitat financera. Va ser fundador i president del consell de la societat "Fabricació d'Automòbils, SA" (FASA-Renault) i també fundador de "Fabricació d'Automòbils Dièsel, SA" (Fadisa), així com president honorari d'Alcan Aluminio Ibérico i conseller de la Companyia Trasmediterránea de Navegació, així com director de Unión Naval de Levante. Va ser igualment conseller de Manufacturas Metálicas Madrileñas. El seu germà Francisco, ja com a Cap d'Estat, el va designar Procurador en Corts, càrrec que va exercir durant les legislatures VI, VII, VIII, IX i X, fins a la seva defunció, en 1977.^[2][4]

Defunció

A les quatre de la tarda del 15 d'abril de 1977 moria a la Policlínica Naval de Madrid, víctima de complicacions renals (insuficiència i urèmia aguda) sorgides després d'una operació a la qual va ser sotmès el 2 de març d'aquest mateix any a causa d'una fractura de maluc. Les restes mortals van ser exposades durant la nit del divendres i el matí del dissabte en una capella ardent instal·lada al propi Hospital Policlínic de la Marina. Després d'una missa corpore insepulto, celebrada en la capella del centre mèdic, va ser traslladat, a dos quarts de cinc de la tarda, al cementiri madrileny de l'Almudena on va ser enterrat poc després de les cinc de la tarda. Durant el trasllat de les restes, la comitiva va ser custodiada per la Policia Municipal i la Policia Armada. Al sepeli van assistir solament la vídua, Isabel Pascual de Pobil; el seu fill, Nicolás Franco Pascual de Pobil, i alguns familiars més, a més d'un grup d'alts oficials de l'Armada.

Imputat per crims contra la humanitat

El 2008, va ser un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputats per l'Audiència Nacional en el sumari instruït per Baltasar Garzón pels presumptes delictes de detenció il·legal i crims contra la humanitat que suposadament haurien estat comesos durant la Guerra civil espanyola i els primers anys del règim de Franco. El jutge va declarar extingida la responsabilitat criminal de Nicolás Franco quan va rebre constància fefaent de la seva defunció, esdevingut trenta-un anys abans.^[5][6][7] La instrucció de la causa va ser tan polèmica que Garzón va arribar a ser acusat de prevaricació, jutjat i absolt pel Tribunal Suprem.^[8]

Referències

1. Biografía Francisco Franco.
2. «Guerra Civil 1936: Biografías.». Arxivat de l'original el 2014-02-02. [Consulta: 3 gener 2015].
3. Historia de la Iglesia en España 1931-1939, Tomo II. Gonzalo Redondo. Ediciones Rialp. Pág 133.
4. Nicolás Franco Bahamonde a l'Índex Històric del Congrés dels Diputats
5. Text de l'aute de 16 d'octubre de 2008
6. Document: Aute del jutge Garzón en què s'inhibeix d'investigar la causa del franquisme.
7. El País: Garzón reparte la causa del franquismo.
8. Yoldi, José; Julio M. Lázaro «El Supremo considera que Garzón erró, pero no prevaricó, y lo absuelve». El País, 27-02-2012 [Consulta: 7 setembre 2013].

Enllaços externs

• Magazine Digital: Nicolás Franco Arxivat 2009-01-22 a Wayback Machine.

Càrrecs públics
Precedit per: --	Secretari General de la Junta Tècnica de l'Estat 1936-1938	Succeït per: -
Precedit per: Claudio Sánchez Albornoz	Ambaixador d'Espanya a Portugal 1938-1958	Succeït per: José Ibáñez Martín