Lactarius piperatus | |||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Bolet | |||||||||
Taxonomia | |||||||||
Superregne | Eukaryota | ||||||||
Regne | Fungi | ||||||||
Classe | Agaricomycetes | ||||||||
Ordre | Russulales | ||||||||
Família | Russulaceae | ||||||||
Gènere | Lactarius | ||||||||
Espècie | Lactarius piperatus (L.) Pers., 1797[1] | ||||||||
Nomenclatura | |||||||||
Sinònims |
El pebràs lleter (Lactarius piperatus) és una espècie termòfila de bolet pertanyent a la família Russulaceae. També es coneix com a terrandòs, cabra o gírgola.[3]
El seu nom científic prové del llatí (piper=pebre) pel seu sabor coent.[4]
És un bolet primerenc que apareix sobretot a l'estiu o l'inici de la tardor, al voltant de planifolis (principalment, alzines, sureres, roures i castanyers) i coníferes, en grups de pocs exemplars i, amb freqüència, en companyia de la lleterola roja (Lactarius volemus).[7][8]
Es troba a Europa,[9] el nord-est de Turquia (tocant la mar Negra)[10] i l'est i el centre de l'Amèrica del Nord a l'est de Minnesota.[11] Ha estat introduïda accidentalment a Australàsia, on es troba sota arbres introduïts i nadius.[12][13]
És comestible, però molt coent i una mica indigest (pot irritar les mucoses de l'aparell digestiu si no és ben cuinada).[5][14] És considerat com una delícia a l'Europa oriental (incloent-hi Rússia)[15] i l'Índia on és menjada fregida o rostida amb una mica de mantega i sal. També és molt popular a Finlàndia on és bullit diverses vegades, conservat en aigua salada i refrigerat abans de servir-lo en escabetx o en amanides.[16] En altres indrets, és emprat com a condiment sec o fresc (com una mena de pebre), tot i així encara conserva un sabor desagradable i acostuma a ésser difícil de digerir.[11][17] Si és consumit fresc o cru, pot causar una reacció irritant als llavis i la llengua que triga a desaparèixer una hora.[18]
En el passat s'utilitzava per combatre malalties (com ara, la blennorràgia)[19] i al segle xix com un remei popular contra la tuberculosi (tot i que sense cap efecte curatiu).[20] Avui en dia és investigada per les seues propietats antimicrobianes i medicinals (es pot emprar com un agent antiviral i el seu làtex és efectiu contra les berrugues víriques).[21][22]
És molt semblant, gairebé idèntica, a l'espècie Lactarius pergamenus o Lactarius glaucescens, la qual comença a fructificar una mica més tard i el seu làtex es torna verd oliva en assecar-se sobre les làmines. A més, aquest làtex reacciona molt vivament amb la potassa, cosa que no fa el pebràs lleter. Altres Lactarius de color blanca (com ara, la pebrassa vellutada -Lactarius vellereus- o el pebràs lleter de riberada -Lactarius controversus-) tenen les làmines molt més separades.[4]