Tetrabiblos
| (grc) Apotelesmatika (grc) Τετράβιβλος  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra escrita |
| Fitxa | |
| Autor | Claudi Ptolemeu |
| Llengua | grec antic |
| Creació | segle II |
| Edició en català | |
| Traductor | múltiples |
| Dades i xifres | |
| Tema | astrologia |
| Gènere | assaig |
 | |
El Tetrabiblos (Τετράβιβλος; 'Quatre llibres'), també conegut en l'Antiga Grècia com Apotelesmatiká (Ἀποτελεσματικά) 'Efectes', i en llatí com Qvadripartitum, 'Quatre parts', és un llibre sobre filosofia i pràctica astrològica, escrit al segle ii ae[1] per l'erudit alexandrí Claudi Ptolemeu (90 o 100-168 o 170 ae).
L'Almagest, també de Ptolemeu, era un text d'autoritats sobre astronomia, i el Tetrabiblos, el seu volum complementari.[2] L'Almagest influí sobre l'astrologia i l'estudi dels efectes dels cicles astronòmics en els afers terrenals. Mentre que aquest fou reemplaçat com a autoritat astronòmica a causa de l'acceptació del model heliocèntric del sistema solar, el Tetrabiblos continuà sent una obra d'importància teòrica en l'estudi de l'astrologia.[3]
Ptolemeu defensà la filosofia de l'astrologia com un estudi de la natura, i a més esbossà les tècniques de la pràctica astrològica. Això ajudà a assegurar la tolerància teològica cap a l'astrologia en l'Europa Central, durant l'edat mitjana. També permeté que els ensenyaments ptolemeics sobre astrologia s'inclogueren a les universitats durant el Renaixement, la qual cosa comportà un impacte directe en els estudis de medicina i en les obres literàries. La posició d'autoritat intel·lectual d'aquesta obra s'esfondrà a la fi del segle xvii quan els principis en què es fonamenta s'enfrontà a les crítiques, per antiquats i basats en la superstició.[4]
La importància històrica del Tetrabiblos pot ser constatada pels nombrosos comentaris antics, medievals i renaixentistes que s'hi s'han publicat. Fou copiat, comentat, parafrasejat, resumit i traduït a molts idiomes. L'última edició crítica en grec, de Wolfgang Hübner, es publicà per la Biblioteca Teubneriana al 1998.[5]
Visió general i influència
[modifica]Ptolemeu és referit com «el més famós dels astròlegs grecs» i com «una autoritat proastrològica de la més alta magnitud».[7][8] Com a font de referència, el Tetrabiblos és descrit com si «quasi gaudís de l'autoritat de la Bíblia entre els escriptors astrològics des de fa mil anys o més».[9] L'obra aplegà comentaris quan fou publicada per primera vegada a Alexandria al segle ii de. Es traduí a l'àrab al segle ix i es descriu com «de lluny, la font més influent de l'astrologia islàmica medieval».[10]
Després de la traducció del Tetrabiblos al llatí al segle xii l'astrologia ptolemaica s'integrà a la doctrina cristiana medieval per Albert el Gran i Tomàs d'Aquino.[11] Aquesta acceptació teològica encoratjà l'ensenyament de l'astrologia ptolemaica a les universitats, generalment vinculada als estudis mèdics; cosa que feu que s'incorporara en obres literàries com la Divina Comèdia de Dante, que ajudà a modelar el paradigma moral, religiós i cosmològic de l'Europa occidental durant l'edat mitjana.[11] El Tetrabiblos fou responsable en gran part d'establir els preceptes bàsics de l'astrologia renaixentista[12] i era un llibre important en algunes universitats d'Europa durant el Renaixement.[8]
L'astrologia ptolemaica s'ensenyava a les universitats europees durant el segle xvii però a meitat d'aquest segle hi hagué una lluita per mantenir-lo com una de les respectades ciències liberals. En aquest moment, el contingut del Tetrabiblos començà a arrossegar l'estigmatització com a part d'un «art diabòlica d'endevinació».[8] Un crític del s. XVII escrigué: «cap art supersticiós està més preparat per fer avançar els propòsits del diable que l'astrologia de Ptolemeu».
La posició intel·lectual de l'astrologia s'ensorrà aviat a finals del segle xvii; però l'impacte històric del Tetrabilos sobre la cultura mundial continua atraent l'atenció dels estudiosos de la filosofia clàssica i de la història de les ciències de l'antiguitat.[13] També es manté com un text influent per als practicants de l'astrologia occidental moderna. Les traduccions en anglés les publicaren als s. XVIII, XIX i XX. L'astròleg humanista de la primeria del XX, Dane Rudhyar, opinava que l'astrologia de la seua època «s'originà quasi totalment en l'obra de l'astròleg alexandrí Claudi Ptolemeu».[14]
Quant a les ximpleries sobre les quals molts malbaraten el seu treball i dels quals ni tan sols pot donar-se un compte plausible, ho descartarem en favor de les causes naturals primàries. Investigarem, no amb porcions ni nombres dels quals no es puga donar una explicació raonable, sinó simplement amb la ciència dels aspectes de les estreles als llocs amb què tenen familiaritat.
El llibre comença amb una explicació del marc filosòfic de l'astrologia que té com a objectiu respondre als arguments dels crítics que qüestionen la validesa del tema.[16] Sobre aquest tema, Lynn Thorndike, en el seu History of magic and experimental science (Història de la màgia i de la ciència experimental), escriu: «Només els contraris a l'astrologia semblen haver romàs ignorants del Tetrabiblos».[17]
Ptolemeu no fou qui generà les tècniques astrològiques que presenta en el Tetrabiblos. La seua contribució fou ordenar sistemàticament el material, per demostrar que l'astrologia es basa en principis lògics i jeràrquics.[16] Les influències astrològiques es refereixen, sovint, als efectes meteorològics en els canvis humorals, que se suposava que eren el resultat dels cicles celestials que portaven transformacions en l'atmosfera correlacionats amb els efectes de la calor, del fred, la humitat i la sequedat.[18][19]
El text grec fou traduït a l'àrab, després al llatí, i retraduït des d'aquest a moltes llengües modernes.[20] La primera traucció a l'anglés aparegué al s. XVIII, però a la fi del s. XIX l'astròleg nord-americà Luke Broughton assegurà que tenia almenys mitja dotzena de diferents traduccions a l'anglés en el seu poder.[21]
Títol i data de composició
[modifica]
Els títols en grec Tetrabilos i en llatí Quadripartitum que signifiquen ‘quatre llibres' són els sobrenoms tradicionals per a una obra que en alguns manuscrits grecs és denominada Μαθηματικὴ τετράβιβλος σύνταξις, /Mathematiké tetrábiblos Sýntaxis/ ‘Tractat matemàtic en quatre llibres'. Frank Eggleston Robbins, editor de la traducció a l'anglés publicada al 1940, considerava probable que aquest fos el títol utilitzat pel mateix Ptolemeu, encara que molts altres manuscrits grecs usen el títol Τὰ πρὸς Σύρον ἀποτελεσματικά /Tá prós Sýrom apotelesmatiká/ 'Pronòstics en honor de Sirus'. Un antic comentari anònim sobre l'obra afirma que alguns consideraven que el terme «Tetrabliblos» era un nom fictici.[22][23][24]
No hi ha una data sòlidament establerta per a la compilació del Tetrabiblos, però Ptolemeu revela en el seu «Proemi» que l'escrigué després de completar l'Almagest.[2] L'evidència dins de l'Almagesto revela que el treball astronòmic no s'acabà abans d'aproximadament el 145 de, la qual cosa demostra que Ptolemeu escrigué el Tetrabiblos cap al final de la seua vida, en algun moment entre l'Almagest i la seua mort, en general datada al voltant del 168 de.[25][26]
Llibre I: principis i tècniques
[modifica]Capítols d'obertura
[modifica]La majoria dels esdeveniments de caràcter general, extrauen les causes del cel embolcallant.
El text comença amb la dedicació a «Syrus», un personatge no identificat a qui Ptoeomeu dedicava totes les seues obres.[27] En aquest, Ptolemeu distingeix dos tipus d'estudi astronòmic: el primer, l'astronomia pròpiament dita, que descriu els cicles i moviments astronòmics; el segon: l'astrologia, que investiga els canvis que tals moviments provoquen. Afirma que cadascuna té la seua pròpia ciència i la primera és desitjable per dret propi «malgrat que no aconsegueix el resultat donat per la segona».[2] Això es pren per demostrar l'opinió de Ptolemeu sobre que l'astronomia i l'astrologia són estudis complementaris, de manera que mentre l'astrologia és menys autosuficient i factual, el seu ús fa la pràctica de l'astronomia més útil.[7][28] Encara que els termes «astronomia» i «astrologia» s'usaven indistintament en els texts antics, això també demostra la definició primerenca de dos temes diferenciats que foren discutits extensament per Ptolemeu en dos treballs separats.[29]
Ptolemeu declara que havent tractat el tema anterior, l'astronomia, en el seu propi tractat, «ara parlarà del segon mètode menys autosuficient d'una manera pròpiament filosòfica, de manera que aquell que l'objectiu del qual siga la veritat mai podrà comparar les seues percepcions amb la seguretat de la primera».[2] En això, i en altres observacions introductòries, revela la seva opinió que la predicció astrològica és extremament difícil i fàcilment subjecta a error, però satisfactòriament assolible a aquells que en tenen l'habilitat i experiència necessàries, i de massa benefici com per ser rebutjada simplement perquè, de vegades, s'hi poden cometre errors.[30]
Arguments filosòfics de Ptolemeu
[modifica]Els capítols II i III són importants per donar a Ptolemeu la defensa filosòfica del seu tema. Franz Boll va advertir que els arguments eren paral·lels a les fonts més antigues, en particular a les del filòsof estoic Posidoni (c. 135 ae-51 ae).[31] D'igual manera, la narració de Ptolemeu l'aprofitaren filòsofs i astrònoms posteriors, com Johannes Kepler, que utilitzà exemples semblants i el mateix ordre d'arguments per explicar el fonament físic d'algunes afirmacions astrològiques.[32] Descrit com «científicament parlant, perfectament lloable» per un comentarista modern.[33] Un altre ha condemnat aquests capítols com el lloc on el «coneixement, la intel·ligència i l'habilitat retòrica» de Ptolemeu són «mal utilitzats».[34]
En el capítol I, Ptolemeu afirma la legitimitat de l'estudi i identifica els dos principals arguments en contra seua:
- La complexitat del tema fa que la seua pretensió de proporcionar una presumpció confiable siga inassolible;
- El pressentiment fiable, si es pot assolir, implicaria tal fatalisme que faria inútil el propòsit del tema, perquè si el futur és predictible, tot el que està destinat a succeir, succeirà, s'haja predit o no.
Ptolemeu contesta llavors cada crítica en els dos capítols següents.
- Argument sobre l'abast de la fiabilitat de l'astrologia
En el capítol II, Ptolemeu sosté que el coneixement adquirit per mitjans astronòmics és assolible i intenta definir els seus límits segons la lògica aristotèlica i estoica.[35] Assenyala com el Sol té més influència sobre els cicles estacionals i diaris de la Terra, i que la majoria de les coses en la natura estan sincronitzades amb la Lluna:
Estén aquesta capacitat per agitar el clima i dirigir els patrons biològics de les criatures terrenals a les estreles i planetes, de manera que tot el que experimenta cicles de creixement o patrons de comportament, d'alguna manera respon als cicles celestes. Aquests provoquen canvis elementals, calor, ventades, nevades o pluges, etc., els quals són guiats pel Sol, activats per la Lluna i ajudats per les configuracions planetàries i els fenòmens dels estels fixos. Ptolemeu admet que l'anàlisi reeixida d'aquest temperament no s'aconsegueix fàcilment, però és possible de ser determinat per algú que siga capaç de considerar les dades «científicament i presumptiva amb èxit».
- Argument sobre si l'astrologia és natural i útil
En el capítol III, Ptolemeu sosté que la predicció astrològica és natural i beneficiosa. La traducció d'aquestes idees al llatí del s. XII es descriu com «d'importància crítica» per a l'adopció d'una actitud favorable cap a l'astrologia dins del cristianisme durant l'edat mitjana.[36]
Ptolemeu proposà primer que no és «inútil» crear prediccions del que és probable que succeïsca, fins i tot si les prediccions no proporcionen els mitjans per evitar un desastre imminent. Aquesta era una de les crítiques clàssiques ben conegudes esgrimides en el llibre De divinatione de Ciceró, en el seu argument que cap bé prové dels advertiments sobre desastres imminents quan no s'ofereix algun mitjà de fugida.[37] Ptolemeu dona una visió més positiva de l'endevinació en la seua elevació de l'astrologia com un tema «pel qual obtindrem una visió completa de les coses humanes i divines» que, segons ell, dona una millor percepció del «que és apropiat i convenient per a les capacitats de cada temperament». Ell veu l'astrologia com un tema que fomenta i millora el coneixement d'un mateix.[38]
El següent argument de Ptolemeu fou evitar les crítiques que sorgeixen quan es considera que la pràctica de la predicció suggereix una inevitabilitat fatalista. Aquest punt fou crucial per a la posterior acceptació teològica, ja que la doctrina religiosa medieval dicta que l'ànima de l'individu té lliure albir, la qual cosa el fa responsable de les seues decisions i de les conseqüències que se'n deriven.[39] Els comentaris de Ptolemeu contraresten la crítica, proposant que, si ben els cicles celestes són confiables i «eternament realitzats d'acord amb la destinació divina i immutable», tots els afers terrenals també estan subjectes a «una destinació natural i mutable i, en dibuixar la seua primera causa que ve des de l'alt, seran regits per la casualitat i la seqüència natural».[38] Per tant, declara que res no està irrevocablement ordenat i que no hem d'imaginar que «els esdeveniments assisteixen a la humanitat com a resultat de la causa celeste com si [...] es destinaren a produir-se per necessitat sense la possibilitat que qualsevol altra causa hi interferisca».
Introducció dels principis
[modifica]
Una de les característiques singulars del Tetrabliblos, entre els textos astrològics del seu període, és la mesura en què el primer llibre no sols presenta els principis bàsics de l'astrologia, sinó que sintetitza i explica el raonament de les associacions descrites amb les de la filosofia aristotèlica.[40] Per exemple, el capítol IV explica el «poder dels planetes» per les seues associacions amb les qualitats humorals creatives de la calor o de la humitat, o les qualitats reductivas del fred i de la sequedat.[41] Per tant, Mart és descrit com un planeta destructiu per l'associació humoral amb la sequedat excessiva, mentre que a Júpiter se li defineix com temperat i fertilitzant perquè se l'associa amb una moderada calidesa i humitat.[42] Aquestes associacions estan basades en les disposicions dels planetes pel que fa al Sol, tal com s'observen des de la perspectiva geocèntrica, per la qual es mesuren les seues òrbites, ja que es pren com a centre de l'univers la Terra.
En unir aquests principis aristotèlics amb la filosofia sovint emprada per Zenó de Cítion i la dels pitagòrics, els tres capítols següents disposen els planetes en parells d'oposats.[41] Aquests poden ser benèfics, moderadament càlids o humits; o malèfics, excessivament freds o secs. També poden ser masculins o secs i femenins o humits; actius o diürns, adaptant-los a les qualitats del dia i alineats amb la naturalesa del Sol; passius o nocturns, ajustant-los a les qualitats de la nit i alineats amb la naturalesa de la Lluna.[43] Com que aquestes condicions humorals deriven de les configuracions del Sol, el capítol VIII descriu com es modifiquen subtilment d'acord amb la fase del cicle sinòdic de cada planeta amb el Sol.[44]
En l'època de Ptolemeu els límits del zodíac estaven prop dels de les constel·lacions visibles els noms de les quals porten; però Ptolemeu demostra la distinció teòrica entre els dos marcs de referència en descriure el punt de partida del zodíac com a fix, no els estels sinó l'equinocci calculat matemàticament. Això determina el zodíac tropical basat en les estacions del qual pren el seu nom en grec, /tropikós/ ‘del gir’, perquè està establert pel gir de les estacions i, en estar sotmés a la precessió, experimenta una revolució lenta i gradual en les constel·lacions visibles.[45][46] Per la mateixa raó, els signes que marquen els punts del sol en els solsticis d'estiu i hivern, Càncer i Capricorn, són descrits com els signes tropicals, ja que aquests són els llocs on el sol «gira» la seua direcció en latitud celeste, definint així els cercles terrestres de latitud coneguts com el tròpic de Cranc i tròpic de Capricorn.[47][48]
Llibre II: astrologia mundana
[modifica]El llibre II presenta el tractat sobre l'astrologia mundana. Aquí ofereix una revisió completa dels estereotips ètnics, els eclipsis, significat dels estels i de les lunacions estacionals tal com s'utilitzen en la predicció de l'economia nacional, guerres, epidèmies, desastres naturals i patrons climàtics. Cap altre text antic supervivent ofereix un relat comparable d'aquest tema, en termes d'amplitud i profunditat de detall, com l'ofert per Ptolemeu.[49]
El segon capítol dona una generalització de com es desenvolupen les diferències genètiques entre els habitants de diversos climes, una demarcació basada en la latitud. Les comunitats que viuen prop de l'equador, per exemple, són descrites com de pell negra, talles petites, pèl gruixut i llanut, com una resposta protectora a la calor ardent d'aquesta ubicació. Per contra, les comunitats assentades a les regions altes del nord són definides per l'ambient més fred i per la major proporció d'humitat. Les seues formes corporals són més pàl·lides, més altes, amb el pèl més fi, i en les seues característiques se'ls descriu com «freds per naturalesa».[50] Tots dos tipus són descrits com a freturosos de civilització a causa dels extrems del seu entorn, mentre que les comunitats que viuen en regions temperades són de coloració mitjana, alçada moderada i gaudeixen d'un estil de vida més equilibrat. Les diverses regions són definides de semblant manera en funció de la barreja que sorgeix en aquest tipus d'anàlisi. Ptolemeu explica que aquestes reflexions sols es tracten sumàriamente, com una consideració de fons per al que segueix. També deixa clar que aquests trets s'hi troben «generalment presents, però no en cada individu».
En el capítol III Ptolemeu uneix els seus interessos en l'astrologia i la geografia, per esbossar les associacions astrològiques del «nostre món habitat». Els mapes basats en la Geographia de Ptolemeu mostren aquesta definició del món habitat com, aproximadament, estenent-se des de l'equador fins a la latitud 66° N, cobrint la massa de la terra entre l'Atlàntic i el mar de la Xina oriental.[51] Ptolemeu estén la lògica donada als textos de l'antiga Babilònia, en què les quatre parts del món conegut es corresponen a l'estructura de les quatre triplicitats del zodíac.[52]
Ptolemeu explica en l'Almagest que tingué accés a documents que registren eclipsis des del començament del govern del rei Nabonassar (747 ae) que s'estenen durant 900 anys. En el capítol IX del Tetrabiblos, Ptolemeu mostra el seu coneixement de la saviesa babilònica que acompanyava aquells registres en detallar els presagis basats en els fenòmens visuals.[53]
Llibre III: horòscops individuals (influències genètiques i predisposicions)
[modifica]
Els llibres III i IV exploren el que Ptolemeu denomina «l'agent geneticològic»: la interpretació d'un horòscop alçat en al moment del naixement d'una persona.[54] Explica que hi ha diversos cicles de vida a ser considerats, però el punt de partida per a tota recerca és el moment de la concepció o el naixement. El primer, «la gènesi de la llavor», permet conéixer els esdeveniments que precedeixen al naixement, i el segon «la gènesi de la persona» és «més perfecte en potencialitat».[55] El capítol II continua aquest tema en discutir la importància de calcular el grau exacte de l'ascendent en nàixer, la dificultat de registrar el temps local amb prou de precisió com per establir-lo i els mètodes disponibles per a esmenar-lo.[56] És a dir, assegurar-se que la carta astral és correcta.[57]
El tercer llibre conclou amb una discussió en els capítols XIII i XIV del que es descriu com una faceta «àmpliament omesa» de la doctrina de Ptolemeu: la «psicològica» que es refereix a la qualitat de l'ànima o psique.[58] L'historidor Nicholas Campion ha discutit les arrels de la noció que els regnes celestials i psicològics estan connectats, que es remunten al s. VI ae i en el cas de Ptolemeu presenten una barreja de filosofia aristotèlica i estoica, recolzant en la visió platònica que «ve dels cels», que explica «com el caràcter humà és determinat pels cels».[59]
Per a Ptolemeu l'ànima inclou la facultat del raonament conscient, que és irracional i atribuït a la condició de Mercuri, i els elements subconscients i inconscients de la ment, la «part sensorial i irracional», que és sensible i s'atribueix a la condició de la Lluna.[60] Aquests dos capítols fan una anàlisi dels impulsos instintius i de les inclinacions morals, preocupant-se més pels motius psicològics i per l'expressió conductual que pel temperament físic descrit en el capítol XI. Les malalties de l'ànima són definides com a «afeccions totalment desproporcionades i patològiques», les quals inclouen: la bogeria, la incapacitat d'exercir moderació o control, la inestabilitat de les emocions, la sexualitat depravada o desmesurada, les perversions mórbidas i les violentes afliccions de les parts de la intel·lectual i passiva de la ment.[61] Les explicacions astrológicas estan principalment relacionades amb la influència dels planetes destructius que també estan en configuracions difícils amb Mercuri i el Sol o la Lluna, o el planeta associat amb l'impuls psicològic; per exemple, Venus, en matèria de sexualitat. Campion ha assenyalat que aquestes associacions planetàries amb qualitats psicològiques no són originals de Ptolemeu, ja que estan presents en el Corpus hermeticum que estava en circulació a Alexandria al moment en el qual Ptolemeu va compilar el seu text.[58]:254
El llibre IV es presenta amb una breu introducció per reafirmar la disposició del contingut descrit anteriorment. Comença amb el tema de la riquesa i l'honor: «així com la fortuna material està associada a les propietats del cos, així l'honor pertany a les de l'ànima».[62] És notable que en la seua discussió «de la Fortuna i la seua dignitat», en el capítol 3, Ptolemeu no fa referència a la part de l'esperit o daimon, que normalment s'utilitzava com la contrapartida espiritual a la riquesa material i a la felicitat associada a la «part de la Fortuna». Això és vist com una demostració de la seua aversió general, declarada en el capítol 3 del llibre III, a les «parts i nombres dels quals no pot donar-se una explicació raonable».[63]
| Símbol | Planeta | Període | Anys | Edat | Tema planetari |
|---|---|---|---|---|---|
|
Lluna | Primers 4 anys | 0–3 | Primera infància | Flexibilitat, creixement, variabilitat, nutrició del cos. |
|
Mercuri | Següents 10 anys | 4–14 | Infància | Desenvolupament de la intel·ligència, eloqüència, destresa física i mental. |
|
Venus | Següents 8 anys | 15–22 | Joventut | Impuls cap a l'amor i la sexualitat, passió ardent, astúcia. |
|
Sol | Següents 19 anys | 23–41 | Adultesa primerenca | Responsabilitats, ambició, substància, decòrum, abandó del joc. |
|
Mart | Següents 15 anys | 42–56 | Adultesa | Gravetat, realització de la flor de la vida, treballar per completar els objectius de la vida. |
|
Júpiter | Següents 12 anys | 57–68 | Maduresa completa | Compliment, jubilació, independència, dignitat, deliberació, honor. |
|
Saturn | Anys restants | 69–fins a la mort | Vellesa | Fredor, feblesa, declivi, impediments, desànim. |
Centiloquium
[modifica]El Centiloquium, ‘cent refranys', era el títol en llatí comú per a una col·lecció de cent aforismes astrològics importants. També es coneix en llatí com Liber fructus de l'àrab: Kitab al-Tamara i de l'hebreu Sefer ha-Peri ‘Llibre del fruit’. Açò últim reflecteix la creença que aquesta obra oferia una suma dels principis astrològics clau de Ptolemeu i presentava «El fruit dels seus quatre llibres».[64][65] Comença, com totes les obres de Ptolemeu, amb una dedicatòria a «Syrus», que ajudà a recolzar l'assumpció de l'autenticitat ptolemaica de l'obra.[66]
L'autoria del text ara és atribuïda a imitadors de Ptolemeu. Alguns estudiosos suggereixen que Ahmad ibn Yusuf en fou el veritable autor.[64] Uns altres creuen que el Centiloquium, encara que no fos de Ptolemeu, conserva un aplec de materials autèntics de l'astrologia hel·lenística.[67] La suposició històrica que el Centiloquium era part del llegat astrològic de Ptolemeu li donà una influència generalitzada en el període medieval, i fou un text important en la tradició astrològica.[65]
Vegeu també
[modifica]- Astronomia babilònica. Les antigues fonts transmeses a Ptolemeu
- Astronomia en l'antiga Grècia. L'astronomia de l'època de Ptolemeu.
Referències
[modifica]- ↑ 1). Jones, 2010, 'Introduction' per Alexander Jones, p. xii. «El Tetrabiblos, un sobrenom, doncs no sabem el títol que li donà Ptolemeu; una conjectura creïble n'és Apotelesmatiká, que significa aproximadament ‘influències astrològiques'».
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Tetrabiblos I. 1 (Loeb: p. 3).
- ↑ 1). Tester, 1987, p. 57.
- ↑ 1). North, 1989 p. 248. Discutido por Boll en Studien uber Caludius Ptolemaus (Leipzig, 1984) pp. 131 ss.
- ↑ 1). Ashmand, 2002 Introducción del traductor.
- ↑ Citat per Luck, 2006, p. 420.
- ↑ 7,0 7,1 Tester, 1987, p. 57.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Rutkin, sense data, The Use and Abuse of Ptolemy's Tetrabiblos in Renaissance and Early Modern Europe. Citat per Jones, 2010 p. 135-147.
- ↑ Robbins, 1940, Introducción del traductor, II, p. xii.
Son frecuentes las analogías de importancia entre el Tetrabiblos de la astrología y la Biblia en el cristianismo. Véase, por ejemplo: - ↑ Saliba, 1994, p. 67.
- ↑ Tarnas, 1991, p. 193-194.
- ↑ Webster, 1979, p. 276.
- ↑ Lehoux, 2006, p. 108.
- ↑ Rudhyar, 1936, p. 4.
- ↑ Robbins (Loeb: p. 237)
- ↑ 16,0 16,1 Houlding, 1993, p. 3.
- ↑ Thorndike, 1958, p. 116.
- ↑ Avelar i Ribeiro, 2010, p. 10-17.
- ↑ Tester, 1987, p. 60.
- ↑ 1). Ruis Piniés, Mònica; Gómez Muns, Susana (2016). Homenaje a Mercè Comes. — Coordenadas del Cielo y de la Tierra. Homenatges. Vol. 43. Barcelona, España: Universitat de Barcelona. p. 27 [25]. ISBN 9788447536559. OCLC 964680267.
- ↑ Elements of Astrology (1898) p. 7. Broughton describe su valor para los astrólogos como «uno de los mejores libros que el estudiante debe leer y que es el más esencial» p. v.
- ↑ Robbins, 1940.
- ↑ Jones, 2010, 'Introduction' por Alexander Jones, p. xii. «El Tetrabiblos; nuevamente un apodo pues no sabemos el título que le dio Ptolomeo; pero una conjetura creíble es “Apotelesmatiká” que significa aproximadamente ‘influencias astrológicas'».
- ↑ Robbins, 1940. Introducción del traductor, II, p. x–xi.
- ↑ N. T. Hamilton y N. M. Swerdlow, 'From Ancient Omens to Statistical Mechanics', en Berggren y Goldstein, 1987, sostienen que fue en el 150 d. C. (pp. 3–13); Grasshoff, 1990, sostiene que las observaciones en el Almagesto cubren el período entre 127-141 d. C. (p. 7).
- ↑ Pecker, 2001, p. 311. La mayoría de las fuentes modernas fechan el tiempo más probable de vida de Ptolomeo c. 90-c. 168.Robbins dice que entre el 100 y el 178 ('Introduction', I p. viii). Mark Smith también apunta a las cifras dadas por Robbins: «Se dice que vivió hasta los 78 años y sobrevivió al reinado del sucesor de Antonio Pío: Marco Aurelio (161-180). Estas dos afirmaciones, si son ciertas, nos conducirían a fechar la muerte de Ptolomeo no solo en algún momento dentro de ese lapso, sino que probablemente hacia el final.
- ↑ Ashmand, 1822, 'Preface' p. xxiv, Nota al peu 4[Enllaç no actiu]
- ↑ Lehoux, 2006, nota al peu 28: «Les versions més antigues de la història de l'astronomia tendien a fer un gran èmfasi en la separació de Ptolemeu entre astrologia i astronomia en dos llibres, l'Almagest i el Tetrabiblos, com si açò indicara que Ptolemeu tenia dubtes sobre el cos de coneixement de l'astrologia. Ptolemeu, però, hi és clar, fins quan és “menys segur”: l'astrologia és “més útil” que l'astronomia.»
- ↑ Evans y Berggren, 2006, p. 127)
- ↑ Tetrabiblos I. 2 (Loeb: p. 19): «[...] no convendría desechar todo pronóstico de este carácter porque a veces se puede estar equivocado, pues no desacreditamos el arte del piloto por sus muchos errores. Pero como cuando las afirmaciones son grandes y también cuando son divinas, debemos acoger lo que es posible y pensar lo suficiente».
- ↑ North, 1989 p. 248. Discutit per Boll en Studien uber Caludius Ptolemaus (Leipzig, 1984) pàgs. 131 i segs.
- ↑ Jensen, 2006, p. 118. Els arguments de Ptolemeu foren utilitzats per Kepler en el seu llibre de 1602 De Fundamentalis Astrologiae.
- ↑ North, 1989, p. 248.
- ↑ Long, 1982, p. 178.
- ↑ Tester, 1987, p. 64.
- ↑ Lindberg, 2007, p. 247 ss.
- ↑ Ciceró (c. 45 ae) II. 25, 54. p. 433: «¿Per què ens adverteixen de coses que no podem evitar? ¿Per què, fins i tot un mortal, amb sentit propi del deure, no adverteix els seus amics dels imminents desastres dels quals no podran escapar de cap manera?
- ↑ 38,0 38,1 Tetrabiblos I. 3 (Loeb: pp. 21–23).
- ↑ Kieckhefer, 2000, p. 128.
- ↑ Riley,1974, p. 255.
- ↑ 41,0 41,1 Tester, 1987 p. 59.
- ↑ Tetrabiblos I. 4 (Loeb: p. 37). Véase también: Riley, 1988, p. 69.
- ↑ Tetrabiblos I. 5–7 (Loeb: pp. 39–43).
- ↑ Tetrabiblos I. 8 (Loeb: p. 45). El primer trimestre del ciclo sinódico trae una mayor cantidad de humedad; el segundo aumenta el calor; el tercero, en el que el ciclo retrocede, retira la humedad y aporta un énfasis adicional de sequedad; y el cuarto, cerrando el ciclo, retira el calor y trae un mayor hincapié en la frialdad.
- ↑ Diccionari medicobiològic, històric i etimològic. tròpic, ca Arxivat 2016-08-20 a Wayback Machine. trop(o)- τρόπος gr. ‘canvi’, ‘gir’ + -ik-os/-ik-ē gr. Lleng. base: gr. Antiga amb canvi de significat. En gr. tropik-ós/-ē/-on τροπικ-ός/-ή/-όν ‘del solstici’ des d'Aristòtil, , més tard en incorporà el significat en retòrica de ‘relatiu a una figura’; ambdós significats passaren al llat. tropic-us/-a/-um. Consultat el 16 de febrer de 2017.
- ↑ Tot i que la taxa de revolució és sols 1° cada 72 anys, se suma durant llargs períodes. Quasi 2.000 anyos han passat des que Ptolemeu escrigué Tetrabiblos, i el desplaçament s'acosta ara a la distància de tot un signe del zodíac. El cicle es completa durant el curs de 26.000 anys. Vegeu Evans, 1998 p. 245 ss.
- ↑ Ptolomeo describió solo a Cáncer y a Capricornio como «tropical» y se refirió a Àries i Balança, los signos de la primavera y el otoño, respectivamente; como los signos equinocciales. Por lo general, otros autores antiguos se refirieron a los cuatro como tropicales, para distinguirlos de los signos «fijos», Taure, Lleó, Escorpió i Aquari, que indican las estaciones dichas y los signos «mutables» o «bicorpóreos»: Gèminis, Verge, Sagitari i Pisces, que Ptolomeo dice que se llaman así porque «comparten, por así decirlo, al final y al principio, las propiedades naturales de los dos estados del clima». (I. 11, Loeb: p. 69).
- ↑ Tetrabiblos I. 11 (Loeb: p. 67): «Ellos han recibido su nombre de lo que ocurre en ellos, porque el Sol se vuelve cuando está al principio de estos signos e invierte su progreso latitudinal, causando el verano en Cáncer y el invierno en Capricornio».
- ↑ Riley, 1988, p. 69.
- ↑ Tetrabiblos II. 2 (Loeb: p. 123, 127).
- ↑ Una nota al peu en l'edició de Robbins ofereix l'explicació de Gerolamo Cardano que el «món habitat» de Ptolemeu es concebé «com un trapezi, més estret a la part nord que al sud i limitat per arcs, dividit en quadrants per les línies nord-sud i est-oest, les «parts més properes al centre» són marcades per línies que uneixen els caps dels dos darrers, dividint cada quadrant i produint-ne quatre triangles rectangles al centre. Robbins, 1940, p .129, n. 2).
- ↑ Els grups de triplicitat enllacen els signes que estan separats entre si per 120° i creen la forma d'un triangle quan se'ls uneix amb línies de grau a grau dins del cercle de 360° del zodíac. Aquestes agrupacions es coneixeran més tard com a signes de foc, terra, aire i aigua, però Ptolemeu no s'hi refereix d'aquesta manera.
- ↑ Tetrabiblos II. 9 (Loeb: p. 193): «Perquè si n'apareixen negres o lívids indiquen els efectes que s'esmentaren en relació amb a naturalesa de Saturn; si són blancs com els de Júpiter; si són rogencs com Mart; si són grocs com Venus; i si són jaspiats com Mercuri. Si el color característic sembla cobrir tot el cos de la llumenera o tota la regió que l'envolta, l'esdeveniment previst afectarà la majoria de les zones dels països; però si és en alguna altra àrea, només afectarà aquella part contra la qual s'inclina el fenomen».
- ↑ Tetrabiblos III. 1 (Loeb: pp. 221–7).
- ↑ Tetrabiblos III. 1 (Loeb: p. 225). Aquesta explicació es reflectí en les discussions posteriors sobre per què el moment del naixement és més fiable, tot i que no separat, del moment de la concepció. Per exemple, Johannes Kepler seguí Ptolemeu quan escrigué en Tertius interveniens (1610): «Quan la vida d'un ésser humà s'encén per primera volta, quan ja té la seua i no pot romandre a l'úter, llavors rep un caràcter i una empremta de totes les configuracions celestes, o de les imatges dels raigs que s'intersecten en la terra; i els reté fins a la tomba». vegeu 7. 1 dels Translated excerpts pel Dr. Kenneth G. Negus en Cura. Consultat el 18 de febrer de 2017.
- ↑ Tetrabiblos III. 2 (Loeb: p. 231).
- ↑ El mètode de Ptolemeu implica la consideració de la sizígia precedent a la lluna nova o plena abans del naixement. El text explica els principis de la tècnica astrològica antiga coneguda en altres llocs com el «mètode de rectificació Animodar» o «sistema trití d'Hermes», que esdevingué un procediment model per als astròlegs medievals i renaixentistes.
- ↑ 58,0 58,1 Campion, Nicholas, 'Astronomy and the Soul', in Tymieniecka, 2010 p. 250.
- ↑ Campion, Nicholas, 'Astronomy and the Soul', in Tymieniecka, 2010 p. 251 (reconeixent-ne la referència a Bartel van der Waerden, Bartel, (1974) Science awakening, vol. II, 'The birth of astronomy'. Leyden and New York: Oxford University Press).
- ↑ Tetrabiblos III. 13 (Loeb: p. 333). Vegeu també: Campion en Tymieniecka, 2010, p. 251.
- ↑ Tetrabiblos III. 14 (Loeb: pp. 365–9).
- ↑ Tetrabiblos IV. 1 (Loeb: p. 373).
- ↑ Greenbaum, Dorian G., 'Calculating the Lots of Fortune and Daemon in Hellenistic astrology', en Burnett i Greenbaum, 2007 pàgs. 171–173 i 184–5.
- ↑ 64,0 64,1 Sela, 2003, pp. 321–2.
- ↑ 65,0 65,1 Houlding, 2006, 'Introduction'.
- ↑ Grafton, 1999 pp. 136–7.
- ↑ Houlding, 2006, 'Introduction'; Tester, 1987, pp. 154–5.
Publicacions
[modifica]- Houlding, Deborah «Skyscript The Life and Work of Ptolemy». Traditional Astrologer, No. 1, 1993, pàg. 3–6 [Consulta: 14 febrer 2017].
- Lehoux, Daryn «Tomorrow's news today: astrology, fate, and the way out» (en anglès). Representations. University of California Press, Vol. 95, No. 1, 2006, pàg. 105-122. ISSN: 0734-6018. 363485501.
- Riley, Mark «Theoretical and practical astrology: Ptolemy and his colleagues» (en anglès). Transactions of the American Philological Association. Johns Hopkins University Press, Vol. 117, 1974, pàg. 235-256. ISSN: 0360-5949.
- Riley, Mark «Science and tradition in the Tetrabiblos» (en anglès). Proceedings of the American Philosophical Society. American Philosophical Society, Vol. 132, No. 1, 1988, pàg. 67-84. ISSN: 0003-049X. 812883650.
- Rutkin, H. Darrel «The use and abuse of Ptolemy's Tetrabiblos in Renaissance and early modern Europe — Two case studies — Giovanni Pico della Mirandola and Filippo Fantoni». Ptolemy in perspective. Museu Galileu, Sin fecha. 5894474231.
Bibliografia
[modifica]- Marcus Tullius, Cicero; Falconer. De senectute, de amicitia, de divinatione (en latín e inglés). Vol. 154. Harvard University Press; Heinemann, 1923 (Loeb classical library). ISBN 0434991546. OCLC 855672762.
- Ptolomeo, Claudio; Taliaferro; Wallis; Copernicus; Kepler. The almagest (en anglès). Vol. 16. Encyclopædia Britannica, 1955 (Great books of the Western world). OCLC 899751096.
- Theoretical and Practical Astrology: Ptolemy and his Colleagues (en anglés) per Mark Riley, 1974; Transactions of the American Philological Association, 117, (Baltimore; London: Johns Hopkins University Press). Examina la diferència d'enfocament adoptada per Ptolemeu en comparança amb la d'altres astròlegs contemporanis.
- Science and Tradition in the Tetrabiblos (en anglés) per Mark Riley, 1988; Proceedings of the American Philosophical Society, 132.1, (Philadelphia: American Philosophical Society). Considera l'assumpte de les contribucions de Ptolemeu a l'astrologia i per què el seu treball hi fou tan important.
Enllaços externs
[modifica]Reproduccions en anglés del Tetrabilos i llibres associats
- Henry Coley, Centiloquium del Clavis Eliminata (1676); Londres: Josuah Coniers. Skyscript; consultat el 19 de febrer de 2017.
- J. M. Ashmand's translation of Paraphrase (1822); Londres: Davis and Dickson. Sacred Texts Arxivi; consultat el 19 de febrer de 2017.
- James Wilson's translation Paraphrase (1828); Londres: William Hughes. Google Books; consultat el 19 de febrer de 2017.
- Frank I. Robbins' translation of Tetrabiblos (1940); Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press; Londres: W. Heinemann. LacusCurtius; consultat el 19 de febrer de 2017.
- Frank I. Robbins' translation of Tetrabiblos adjunta la traducció de with W. G. Waddell la Història d'Egipte de Manetón (1940). Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press; Londres: W. Heinemann. Arxiu en Internet, consultat el 19 de febrer de 2017.
