Alberto Martín-Artajo Álvarez (Madrid, 1905 – 1979) fou un polític espanyol. Després d'estudiar amb els jesuïtes de Chamartín, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Madrid. Va ser lletrat del Consell d'Estat des de 1930.
Durant la República va ser estret col·laborador d'Ángel Herrera Oria, director del diari catòlic "El Debate", i membre de l'Associación Católica Nacional de Propagandistas i de la CEDA.[1]
En començar la guerra civil, es va passar a la zona insurgent. Va assessorar com a jurista la Junta Tècnica de l'Estat i el Ministeri de Treball nacionalista, i va participar en l'elaboració del Fuero de los Españoles. El 1940 va ser nomenat per Franco president d'Acció Catòlica. El juliol de 1945, després de consultar amb el cardenal Enric Pla i Deniel, va acceptar la cartera d'Afers exteriors, que Franco li va oferir per donar un tinys més catòlic i menys "feixista" al seu govern,[2][3] i va abandonar el seu càrrec a Acció Catòlica.
Les seves gestions diplomàtiques van assolir trencar l'aïllament del règim amb la signatura del Concordat amb la Santa Seu l'agost de 1953, els acords hispano-nord-americans de setembre del mateix any i amb l'ingrés d'Espanya a l'ONU. Cessà en el càrrec el 1957 i continuà treballant com a assessor del Consell d'Estat i publicant a Editorial Católica.
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: José Félix de Lequerica Erquiza |
Ministre d'Afers Exteriors 1945- 1957 |
Succeït per: Fernando María Castiella |
Premis i fites | ||
Precedit per: Pedro Sangro y Ros de Olano |
Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Medalla 33 1959-1979 |
Succeït per: Jesús Florentino Fueyo Álvarez |