Giuliano Montaldo

Plantilla:Infotaula personaGiuliano Montaldo

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement22 febrer 1930 Modifica el valor a Wikidata
Gènova (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 setembre 2023 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballDirecció, guionatge cinematogràfic i interpretació Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector de cinema, polític, productor, guionista, actor, guionista de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat1951 Modifica el valor a Wikidata - 2023 Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeVera Pescarolo Modifica el valor a Wikidata
FillsElisabetta Montaldo Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0598855 Allocine: 7171 Allmovie: p103293 TMDB.org: 132257 Modifica el valor a Wikidata

Giuliano Montaldo (Gènova, 22 de febrer de 1930 - Roma, 6 de setembre de 2023) fou un director de cinema, guionista i actor italià.

Biografia

[modifica]

Va iniciar la seva carrera cinematogràfica en els anys 50 com a actor. Va participar en les pel·lícules de Carlo Lizzani Atenció! Bandits! (1951) i Crònica dels pobres amants (1954) i en el primer llargmetratge de Valerio Zurlini Le ragazze di San Frediano (1955).

El 1961 es va passar a la direcció amb la pel·lícula Tiro al piccione, un film sobre la Resistència italiana amb el qual va participar al Festival de Venècia de 1961. El 1965 va estrenar la pel·lícula Una bella grinta, escrita i dirigida per ell, en la qual critica l'especulació econòmica a Itàlia i amb la qual va participar al 15è Festival Internacional de Cinema de Berlín.[1] Montaldo sentia gran interès per la Història i pels afers polítics i socials, i això es va reflectir en una mena de trilogia en la qual reflexiona sobre el poder: és la composta per les pel·lícules Gott mit uns (Dio è con noi) (1969), Sacco e Vanzetti (1971) i Giordano Bruno (1973). A Giordano Bruno narra els últims anys de la vida del filòsof homònim, des de la seva captura a Venècia fins a la seva mort en la foguera en 1600, cremat al Campo de' Fiori de Roma després de ser jutjat per la Inquisició, que va considerar herètiques les seves idees sobre la distinció entre les veritats de la fe i de la ciència. El paper principal va estar a càrrec de Gian Maria Volonté i van participar altres importants actors com Charlotte Rampling (en el paper de Fosca), Renato Scarpa (Fra' Tragagliolo) o Mathieu Carrière (Orsini). Destaca la cuidada recreació de la ciutat de Venècia, les imatges de la qual es van inspirar en les dels grans pintors del segle XVI. La fotografia de la pel·lícula va ser a càrrec de Vittorio Storaro i la música va ser composta per Ennio Morricone.

El 1969 va estrenar Gli intoccabili. Es tracta d'una pel·lícula de gàngsters protagonitzada per John Cassavetes i Britt Ekland. El propi Montaldo va adaptar la novel·la de Ovid Demaris sobre un pla de robatori a un casino de Las Vegas. Aquesta pel·lícula va participar al 22è Festival Internacional de Cinema de Canes.

El 1971 fou membre del jurat del 7è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[2]

En 1979 va estrenar Il giocattolo, amb guió del director sobre una història de Sergio Donati que va ser produïda per Sergio Leone. Nino Manfredi va encarnar a un home pusil·lànime la vida del qual està constreta per l'aclaparadora personalitat del seu cap (Arnoldo Foà) i l'eterna malaltia de la seva dona (Marlène Jobert). La seva vida canviarà quan coneix al policia interpretat per Vittorio Mezzogiorno. Es tracta d'una visió desesperançada del món, dividit entre criminals rics i criminals pobres, on l'honradesa sembla impossible.

Va adaptar la novel·la de Giorgio Bassani en la pel·lícula homònima, L'home de les ulleres d'or (1987), per a la qual va comptar amb un important repartiment internacional encapçalat per Philippe Noiret i Rupert Everett. Al costat d'ells, van intervenir altres figures del cinema italià com Valeria Golino, Stefania Sandrelli i Roberto Herlitzka. La banda sonora és d’Ennio Morricone, qui va guanyar gràcies a aquesta pel·lícula un David de Donatello (1988). La pel·lícula s'ambienta en els temps de la Itàlia feixista i reflecteix el clima de repressió política, racial i sexual (el protagonista, el doctor Fadigati -Philippe Noiret- és homosexual).

I demoni di San Pietroburgo (2007) està inspirada en la vida de l'escriptor rus Fiódor Dostoievski, en concret en els moments en els quals estava escrivint la seva novel·la El jugador. Està protagonitzada, entre altres, per Miki Manojlovic (Dostoievski), Carolina Crescentini (Anna), Roberto Herlitzka (Pavlovic) i Sandra Ceccarelli (Natalia Ivanovna).

Altres mitjans

[modifica]

Va dirigir la minisèrie televisiva Marco Polo (1982) coproduïda per France 2 i la RAI. Tracta sobre la vida del famós comerciant venecià Marco Polo (interpretat per Ken Marshall) i va comptar amb un important repartiment ple d'estrelles del cinema, com Denholm Elliott, Anne Bancroft, John Gielgud, Leonard Nimoy, F. Murray Abraham o Burt Lancaster. La banda sonora va ser composta per Ennio Morricone[3]

També ha dirigit l'escenografia de diverses òperes, entre altres Il trovatore (1990) i La bohème (1992).

Docència i altres treballs professionals

[modifica]

Va ser professor en el curs 2005-06 de l'assignatura Disciplines de l'Espectacle en la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat de La Sapienza de Roma.

De 2000 a 2003 va presidir Rai Cinema, productora cinematogràfica de la RAI.

Premis

[modifica]

Compromís polític

[modifica]

Va ser un dels 756 signants del manifest publicat en 1971 en el setmanari L'Espresso contra el comissari Luigi Calabresi, al qual se l'acusava de torturador i de ser responsable de la mort de l'anarquista Giuseppe Pinelli, qui va morir en caure des d'una finestra de la comissaria de Milà quan era interrogat per la policia.[5]

Filmografia

[modifica]
Montaldo amb Gianni Letta i Giorgio Napolitano el 1993

Director

[modifica]

Actor

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ ; Thompson, Howard«Movie Review». The New York Times, 21-02-1968.
  2. ↑ «7th Moscow International Film Festival (1971)». MIFF. Arxivat de l'original el 3 abril 2014. [Consulta: 22 desembre 2012].
  3. ↑ Reparto en IMDb
  4. ↑ Fabiola Iuliano. «VINCITORI DAVID DI DONATELLO 2018/ Renato Carpentieri miglior attore protagonista, premio regia per A Ciambra», 21-03-2018. Arxivat de l'original el 1 de juliol 2018. [Consulta: 3 d’agost 2023].
  5. ↑ La recerca duta a terme pel jutge Gerardo D'Ambrosio va concloure amb una sentència absolutòria per a la policia (segons el seu informe, Calabresi ni tan sols era present en el quart de l'interrogatori en el moment de la caiguda de Pinelli). Aquesta sentència, emesa el 27 d'octubre de 1975, va ser molt polèmica.