Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Estat | Espanya | ||||
Comunitat autònoma | País Valencià | ||||
Província | Castelló | ||||
Comarca | l'Alcalatén | ||||
Capital de | |||||
Capital | Alcora (en) | ||||
Població humana | |||||
Població | 10.526 (2023) (110,92 hab./km²) | ||||
Gentilici | alcorina, alcorí | ||||
Idioma oficial | català (predomini lingüístic) | ||||
Geografia | |||||
Superfície | 94,9 km² | ||||
Altitud | 279 m | ||||
Limita amb | |||||
Partit judicial | Castelló de la Plana | ||||
Dades històriques | |||||
Dia de mercat | dimecres | ||||
Festa patronal | Festes del Crist segona quinzena d'agost | ||||
Organització política | |||||
• Alcalde | Samuel Falomir Sancho (2017–) | ||||
Identificador descriptiu | |||||
Codi postal | 12110 | ||||
Fus horari | |||||
Codi INE | 12005 | ||||
Codi ARGOS de municipis | 12005 | ||||
Lloc web | lalcora.es | ||||
L'Alcora és un municipi valencià, capital de la comarca de l'Alcalatén, a la província de Castelló.
El municipi està situat en un terreny accidentat en la Serra de l'Alcora, a la vora del riu homònim.
Té un clima mediterrani sec, amb una temperatura mitjana anual de 16 °C.
Des de Castelló de la Plana s'accedix a l'Alcora a través de la carretera CV-16 i, posteriorment, la CV-190.
Limita amb les poblacions de Llucena, Figueroles, Costur, Sant Joan de Moró, Castelló de la Plana, Onda, Ribesalbes i Fanzara, totes de la província de Castelló.
Llucena | Figueroles Costur |
Costur |
Llucena | Sant Joan de Moró | |
Onda Ribesalbes Fanzara |
Onda | Castelló de la Plana |
La presència humana més antiga es remunta a l'edat de bronze, si bé es tracta de restes poc significatives. És a partir de la cultura ibèrica quan l'Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, entre els quals destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal de les Foies.[1]
La dominació romana va deixar també la seua empremta en les partides de Montmirà, la Pereta i, sobretot en la de Santa, on hi ha vestigis d'un gran assentament rural d'època imperial al costat del camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l'interior, i l'origen preromà sembla més que provat. En la partida de Santa també s'han trobat diverses làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes de les quals foren citades pel príncep Pius de Savoia en el segle xviii. També en Santa es trobaren, l'any 2004, les termes romanes.[1]
Els vestigis de la presència musulmana són relativament abundants, entre els quals hi ha el Castell de l'Alcalatén, que dona nom a la comarca. Igualment musulmà és l'origen del topònim, ja que alcora significa 'alqueria'; de fet, al centre històric de la població es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d'innegable origen islàmic.
El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l'Alcalatén són conquistats per les hosts de Ximeno II d'Urrea,[2] i el 31 de desembre de 1305 s'atorga carta de poblament a l'Alcora. Per ella, En Joan Ximénez de Urrea, cinqué descendent directe de Ximeno II d'Urrea, dona a poblar la "pobla de l'Alcora d'Alcalatén", segons fur i costum d'Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar-hi 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volgueren quedar-se a la vila.[3] A partir de la concessió de la carta de poblament, la població va creixent en grandària, en detriment de la vila del castell de l'Alcalatén. En 1306, Jaume el Just concedí privilegi a la "vila nostra de les Alcores" per a celebrar mercat els dimecres,[4] que encara es manté. El 31 de desembre de 1336 Joan Ximénez de Urrea concedí un llegat per a la sustentació i construcció de l'església de l'Alcora.[1]
L'any 1418 és una data d'especial significació històrica per a la comarca de l'Alcalatén, ja que, segons Concòrdia signada pels municipis de Llucena i l'Alcora, s'acorda entre ambdós el repartiment de les terres del castell de l'Alcalatén i la destrucció de la fortalesa i el poblat adjunt.[1]
Els habitants de l'Alcora, a més de dedicar-se a l'agricultura, treballen l'argila en les cantereries. El comte d'Aranda, intel·ligent, gran observador dels seus regnes, va fixar l'atenció en els 24 forns de cànters i altres objectes d'obra, situats a l'Alcora. Com la terra era de tan bona qualitat, va aprofitar-ho per a crear la famosa ceràmica de l'Alcora. A la fi del segle xviii, la vila rep la visita de dos insignes erudits de l'època. En 1788 és el príncep Pius de Savoia, qui localitza 6 inscripcions sobre pedres de cronologia romana. En 1792 el botànic Antoni Josep Cavanilles, en el seu recorregut científic per l'antic Regne de València, arriba a l'Alcora i la troba en plena puixança a conseqüència de l'activitat ceramista que s'inicià en 1727 ("las fábricas de loza y porcelana le han dado nueva vida").[1]
Entre 1811 i 1813 durant la Guerra del Francés, les tropes franceses saquegen la localitat i reprimixen la resistència contra la invasió. Acabada la guerra, en 1818, el Duc d'Híjar va cedir els seus drets senyorials a la Corona.[1]
Durant la primera guerra carlina, després de la presa carlina de Morella el 26 de gener de 1838,[5] el 21 de març s'hi van enfrontar les tropes del general isabelí Gaetano Borso di Carminati i del carlí Ramon Cabrera al fortí de Sant Cristòfol, i l'enfrontament acabà amb la dispersió de les forces carlines.[6]
Durant la tercera Guerra Carlina, l'Alcora és l'escenari de nous combats. Els principals enfrontaments tenen lloc en Sant Cristòfol el 14 de juny de 1874[7] i el 26 de maig de 1875. Ambdós van suposar derrotes per als carlins, que es replegaren cap a Llucena i Vilafermosa, la qual fon alliberada pels exèrcits dels generals Chacón i Montenegro. Pel seu suport a la causa carlina, l'Alcora perdrà en 1876 la capitalitat del partit judicial, la qual va passar a Llucena per haver sigut fidel al govern constituït.[1]
L'Alcora fon fonamentalment agrícola fins a 1960, i quasi exclusivament industrial a partir d'eixa data. El desenvolupament industrial, centrat en la indústria taulellera i la rajola, té el seu origen històric en la Real Fàbrica de Loza i Porcellana del Comte d'Aranda, fundada en 1727. Si bé des d'un principi la manufactura del comte fabrica rajoles, no deixa de ser una producció escassa i per encàrrec. Serà a principis del segle xx quan començarà el desenvolupament de la rajola amb caràcter purament industrial. La gran crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic: en 1936 només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys arrere.[1]
Després de la Guerra Civil espanyola es reprengué lentament l'activitat fabril, i només a partir dels anys 60 del segle XX es produirà la veritable eclosió industrial.[1]
El Ple de l'Ajuntament està format per 17 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 9 regidors del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), 5 del Partit Popular (PP) i 3 de Més l'Alcora (Més).
| ||||||
Candidatura | Cap de llista | Vots | Regidors | |||
Partit Socialista del País Valencià-PSOE | Samuel Falomir Sancho | 2.721 | 48,72% | 9 (+4) | ||
Partit Popular de la Comunitat Valenciana | Merche Mallol Gil | 1.408 | 25,21% | 5 (-2) | ||
Més l'Alcora[a] | Víctor Garcia Tomàs | 924 | 16,54% | 3 (-1) | ||
Altres candidatures[b][c] | 489 | 8,76% | 0 ( -1) | |||
Vots en blanc | 43 | 0,77% | ||||
Total vots vàlids i regidors | 5.585 | 100 % | 17 | |||
Vots nuls | 65 | 1,15% | ||||
Participació (vots vàlids més nuls) | 5.650 | 69,50%** | ||||
Abstenció | 2.479* | 30,50%** | ||||
Total cens electoral | 8.129* | 100 %** | ||||
Alcalde: Samuel Falomir Sancho (PSPV) (15/06/2019) Per majoria absoluta dels vots dels regidors (9 vots de PSPV[8]) | ||||||
Fonts: Ministeri de l'Interior,[9] Junta Electoral de Zona de Castelló.[10] Periòdic Ara.[11] (* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.) |
Des de 2017, l'alcalde de l'Alcora és Samuel Falomir Sancho, del PSPV-PSOE.[12]
Període | Alcalde o alcaldessa | Partit polític | Data de possessió | Observacions |
---|---|---|---|---|
1979–1983 | Eugenio Ponz Nomdedeu | UCD | 19/04/1979 | -- |
1983–1987 | Vicente Sanz Juan | PSPV-PSOE | 28/05/1983 | -- |
1987–1991 | Vicente Sanz Juan | PSPV-PSOE | 30/06/1987 | -- |
1991–1995 | Vicente Sanz Juan | PSPV-PSOE | 15/06/1991 | -- |
1995–1999 | Francisco Javier Tomás Puchol | PP | 17/06/1995 | -- |
1999–2003 | Francisco Javier Tomás Puchol | PP | 03/07/1999 | -- |
2003–2007 | Manuel Javier Peris Salvador | PSPV-PSOE | 14/06/2003 | -- |
2007–2011 | Manuel Javier Peris Salvador | PSPV-PSOE | 16/06/2007 | -- |
2011–2015 | María Mercedes Mallol Gil | PP | 11/06/2011 | -- |
2015–2019 | Víctor García Tomàs Samuel Falomir Sancho |
Compromís PSPV-PSOE |
13/06/2015 10/06/2017 |
Pacte de govern -- |
2019-2023 | Samuel Falomir Sancho | PSPV-PSOE | 15/06/2019 | -- |
Des de 2023 | Samuel Falomir Sancho | PSPV-PSOE | 17/06/2023 | -- |
Fonts: Generalitat Valenciana[13] |
A data de 2022, l'Alcora tenia 10.468 habitants (INE).[14] La població de fet dels anys 1857 i 1860 sols té una funció orientativa.
El gràfic que hauria de sortir aquí està desactivat temporalment per motius tècnics. |
L'Alcora és coneguda internacionalment per la seua ceràmica. La fàbrica va ser fundada en 1727 per Buenaventura Pedro d'Alcántara Jiménez de Urrea, nové comte d'Aranda,[15] en terres de la seua propietat. Este noble, que havia visitat les fàbriques franceses de ceràmica de Marsella, Nevers i Moustiers, va intentar aportar els processos de fabricació europeus i renovar la tradicional manufactura espanyola. Amb la desaparició de la casa d'Aranda, en 1798, la fàbrica va entrar en una etapa de decadència.
Es distingixen tres etapes en la indústria ceramista alcorina: en la primera, des de 1727 fins a mitjans del segle xviii, la ceràmica de l'Alcora duu dibuixos de pintors provençals;[15] en la segona etapa, fins a la darreria del mateix segle, s'imita la porcellana de Saxònia[15] i la fàbrica ocupava a 360 obrers;[15] en la tercera etapa, fins a mitjans del segle xix, la fàbrica experimenta la decadència.[15]
En l'actualitat, la indústria taulellera de l'Alcora competix amb la d'altres localitats de la província. Esta activitat comporta una important indústria auxiliar i complementària.
Quant a l'agricultura, que és de secà, té menor interés econòmic, i hi predomina el cultiu de l'ametler i l'olivera. En els seus almàsseres s'elabora un oli d'oliva d'excel·lent qualitat.
Declarada Patrimoni Cultural Inmaterial de la Humanitat per la UNESCO, Festa d'Interés Turístic i Bé d'Interés Cultural, té lloc el Divendres Sant a les 12 del migdia, on després del silenci, més de 1.000 tambors i bombos oculten el so de les campanes en un gran baluern percudit, simultani i compassat. Té doble significat: religiós, simbolitzant el cataclisme de la Terra que la bíblia narra després de la mort de Crist; social, simbolitzant la diversitat de la humanitat, a través de les diferents túniques de colors, unida i sense prejudicis, demanant per la pau i la convivència en un mateix toc. A més, en els últims anys, els fons recaptats amb articles promocionals van destinats a diverses ONG.
L'acte comença en la Plaça d'Espanya, on després del silenci un personatge cèlebre fa el toc d'honor que marca l'inici a la resta de tamboriners i bombistes. Després d'uns 15 minuts tocant en la plaça, es partix en processó pels carrers del nucli antic de la localitat fins a arribar a la Plaça de l'Església, on finalitza l'acte i es torna al silenci de dol del Divendres Sant fins a la vesprada, amb les processons de les diverses confraries.
Declarada Festa d'Interés Turístic, és sens dubte una de les celebracions més importants de l'Alcora en honor del miracle del patró de la vila, Sant Cristòfol (pronunciat "Sant Cristáfol" en la varietat diatòpica local).
El Dilluns de Pasqua, l'Alcora quadruplica la població i es vist de festa i alegria per a acollir, com cada any i des de temps immemorials, tots els xiquets que acudixen a participar en la "Romeria d'Infants", considerada l'única romeria d'Espanya on els protagonistes són els xiquets, i per al posterior repartiment dels rotllos.
La tradició popular marca l'inici d'esta romeria en el segle xviii, quan una terrible sequera assolava els cultius de l'Alcora. Els precs i oracions no bastaven per a aconseguir invertir la situació meteorològica. El Consell Municipal va determinar enviar una ambaixada de xiquets, menors de set anys, a l'ermita més alta del terme municipal, Sant Cristòfol, a fi que des d'allí, molt més prop del cel, feren arribar les súpliques a Déu. Al cap d'uns dies una formidable pluja va regar els camps i va salvar les collites. Per això i en senyal de gratitud, una veïna va donar al poble uns sacs de farina, amb els quals es van elaborar uns rotllos amb llavors que es van repartir entre tots els xiquets.