Philip Johnson
| |||
| Nom original | (en) Philip Cortelyou Johnson  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | (en) Philip Cortelyou Johnso 8 juliol 1906 Cleveland (Ohio) | ||
| Mort | 25 gener 2005 (98 anys) New Canaan (Connecticut) | ||
| Formació | Graduate School of Design Universitat Harvard Hackley School | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Arquitectura | ||
| Ocupació | arquitecte, historiador de l'art | ||
| Membre de | |||
| Moviment | Arquitectura postmoderna | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Parella | Jimmie Daniels | ||
| Pares | Homer H. Johnson i Louise Johnson | ||
| Premis | |||
  
 | |||
Philip Cortelyou Johnson (Cleveland, Ohio, 7 d'agost de 1906 - New Canaan, Connecticut, 25 de febrer de 2005) va ser un arquitecte estatunidenc.[1]
Biografia
[modifica]
Va estudiar arquitectura i va fer després un màster d'història de l'arquitectura a la Universitat Harvard. Una vegada acabats els estudis Johnson va acceptar el càrrec de director del departament d'arquitectura del Museu d'Art Modern de Nova York, que s'acabava de crear.[1] Durant els anys següents es va dedicar a moltes activitats, excepte a la pràctica de l'arquitectura. Va ser crític, autor, historiador i director de museu, fins que finalment, a l'edat de 36 anys, es va concentrar en l'arquitectura i va dissenyar el seu primer edifici. A partir de llavors va començar la seva trajectòria com arquitecte.[2]
El 1967 es va unir a John Burgee, amb el qual va mantenir una associació durant 20 anys. En aquest temps, ambdós arquitectes van realitzar un nombre molt elevat de projectes. Johnson va organitzar les primeres visites arquitectòniques a Mies van der Rohe, i també a Le Corbusier, quan aquests van viatjar als Estats Units. Amb Mies va tenir una estreta relació i va col·laborar més tard amb ell en el disseny i la construcció del famós Seagram Building de Nova York.
Johnson ha estat distingit per l'Institut Americà d'Arquitectes amb la Medalla d'Or, i el 1979 va rebre la primera edició del Premi Pritzker, màxim guardó en arquitectura.[1]
Des de 1989 Johnson va viure en un semi-retir. Va dedicar el seu temps sobretot a projectes propis, encara que va seguir com a conseller de l'antic despatx. Un dels seus últims dissenys va ser per a una nova escola de Belles Arts a l'estat de Pennsilvània.
L'obra més famosa de Johnson és probablement la Casa de Cristall (Glass House), a New Canaan (Connecticut). És un edifici l'estructura metàl·lica molt esvelta que no oculta la visió. Totes les parets són completament de vidre, de manera que la casa es fa transparent, permetent veure des d'un costat el que ocorre en l'altre, mirant a través de l'edifici. Johnson va dissenyar la casa per a si mateix i al mateix temps com tesi per a la seva graduació. Des de llavors Johnson va viure sempre en ella, pel que també la hi denomina Casa Johnson.[3]
Obres representatives
[modifica]
- Torre International Place (Boston, Massachusetts)
- Torre Tycon (Vienna, Virgínia)
- Torre Momentum (Dallas, Texas)
- Torre NCNB (Houston, Texas)
- Torre PPG (Pittsburgh, Pennsilvània)
- Torre United Bank (Denver, Colorado)
- Torre Bank of Amerika (Houston, Texas)
- Edifici Penzoil Place (Houston, Texas)
- Calmi principal de AT&T (Nova York, Texas)
- Centre Nacional d'Arts Dramàtiques (Bombai, Índia)
- Centro Century (South Bend, Indiana)
- Jardins d'aigua (Fort Worth, Texas)
- Centre Cívic (Peoria, Illinois)
- Centre Cultural del Comtat de Dade (Miami, Florida)
- Catedral de Cristall (Garden Grove, Califòrnia)
- Restaurant Four Seasons al Seagram Building (Nova York)
- Teatre de l'estat de Nova York al Lincoln Center (Nova York)
- Torres Porta d'Europa (Madrid, Espanya)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Philip Johnson». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Saint, Andrew «Philip Johnson — Flamboyant Postmodern Architect Whose Career Was Marred by a Flirtation with Nazism». The Guardian, 29-01-2005 [Consulta: 12 agost 2010].
- ↑ Goldberger, Paul (May 23, 1979). "Philip Johnson Awarded $100.000 Pritzker Prize: Retrieved August 1, 2011.
Bibliografia
[modifica]
- Schulze, Franz. Philip Johnson: Life and Work, Chicago: University of Chicago Press, 1996.
- Bony, Anne. L'Architecture Moderne (en francès). Larousse, 2012. ISBN 978-2-03-587641-6.
- Taschen, Aurelia and Balthazar. L'Architecture Moderne de A à Z (en francès). Bibliotheca Universalis, 2016. ISBN 978-3-8365-5630-9.
- Prina, Francesca; Demaratini, Demartini. Petite encyclopédie de l'architecture (en francès). Solar, 2006. ISBN 2-263-04096-X.
- Hopkins, Owen. Les styles en architecture- guide visuel (en francès). Dunod, 2014. ISBN 978-2-10-070689-1.
- De Bure, Gilles. Architecture contemporaine- le guide (en francès). Flammarion, 2015. ISBN 978-2-08-134385-6.
