Pierre Mignard
 Autoretrat (entre 1670 i 1690) | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Pierre Mignard 17 novembre 1612  Troyes (França) |
| Mort | 30 maig 1695 (82 anys) París |
| Sepultura | Convent dels Dominics del carrer Saint-Jacques |
| Primer pintor del Rei | |
| 1690 – 1695 ← Charles Le Brun | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | França |
| Grup ètnic | Francesos |
| Activitat | |
| Lloc de treball | París (1658–1695) Comtat Venaissí (1656–1657) Roma (1635–) Avinyó Fontainebleau Troyes |
| Ocupació | pintor, dissenyador, muralista, artista visual |
| Membre de | |
| Art | Pintura |
| Gènere | Retrat, pintura d'història i art sacre |
| Moviment | Classicisme i pintura barroca |
| Professors | Jean Boucher i Simon Vouet |
| Alumnes | Jacques d' Agar i Nicolas Vleughels |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Fills | Catherine-Marguerite Mignard |
| Germans | Nicolas Mignard |
 
| |
Pierre Mignard (Troyes, 1612 — París, 1695)[1] fou un pintor francès i un dels deixebles més populars de Simon Vouet.[2][3]
Biografia
[modifica]Va residir a Itàlia entre els anys 1635 i 1657 (especialment a Roma),[4] on assimilà la pintura decorativa de les escoles bolonyesa i romana, i començà (sempre dins un estil graciós, però afectat) la sèrie de les seues madones (com ara, la Mare de Déu del raïm que es troba al Museu del Louvre de París).[4]
Cridat a la cort per Lluís XIV de França el 1657,[5] a París fou pintor d'Anna d'Àustria, per a qui decorà la cúpula de l'església de Val-de-Grâce amb la Glòria dels benaventurats, obra acabada el 1664 en un estil aeri, italianitzant i molt llunyà del classicisme francès.[4]
La seua carrera arribà al punt culminant el 1690, any en què, després de la mort de Charles Le Brun va esdevenir director de l'Académie Royale de Peinture et de Sculpture i en primer pintor del rei.[6] Va ésser un dels principals defensors del partit de Roger de Piles i dels rubensistes en la confrontació amb el classicisme dels poussinistes.[2]
Estil
[modifica]Les seues pintures històriques i religioses s'adaptaven als esquemes del classicisme acadèmic en la tradició de Domenico Zampieri i Nicolas Poussin (va estar a Itàlia entre el 1635 i el 1657).[7] Les seues millors obres, tant a Roma com a París,[4] són els retrats: en va pintar de molts membres de la cort de Lluís XIV de França (en què de vegades guarnia les seues germanes amb indumentàries al·legòriques)[2] i de dones de l'alta aristocràcia (com ara, els retrats de Maria Mancini -dipositat a la Gemäldegalerie de Berlín-, Madame de Montespan, Madame de Maintenon com a Santa Francesca, etc.).[4]
Observacions
[modifica]El seu germà, Nicolas Mignard o Mignard d'Avignon[4] (Troyes, 1606 - París, 1668), també estudià amb Simon Vouet, va tenir èxit com a pintor de retrats i temes religiosos,[2] i treballà a Avinyó i a París per a Lluís XIV de França.[4]
Galeria
[modifica]-
La vierge aux raisins -
Ecce Homo (1690) -
Retrat de Louise de Kérouaille (Duquessa de Portsmouth) -
Metamorfosi d'Ovidi (1679) -
La mainada del Duc de Bouillon (1647) -
-
Glòria dels benaventurats (cúpula de l'església de Val-de-Grâce, París)
Referències
[modifica]- ↑ Pierre Mignard - Enciclopedia Católica Online (castellà)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Triadó, J-R.; Chilvers, Ian; Osborne, Harold; Farr, Dennis, 1996. Diccionari d'Art d'Oxford. Des del segle V aC fins a l'actualitat. Barcelona: Edicions 62. ISBN 8429742271. Pàg. 530.
- ↑ Encyclopædia Universalis (francès)
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Enciclopèdia Catalana (català)
- ↑ Encyclopédie de l'Agora (francès)
- ↑ Imago Mundi (francès)
- ↑ Encyclopédie Larousse en ligne - Pierre Mignard (francès)
Bibliografia
[modifica]- Le Peintre, le roi, le héros. L'Andromède de Pierre Mignard, Dossiers du département des Peintures. Éditions de la Réunion des musées nationaux, París, 1989, cat. 2.
- Huisman Philippe, Les Bustes de Pierre Mignard. A: GBA, 1958, pàgs. 267-272.
Enllaços externs
[modifica]
- Art.com (anglès)
- Pierre Mignard - Crotos (anglès)