Susana Solano Rodríguez (Barcelona, 25 de juliol de 1946) és una escultoracatalana.[1] Artista de gran projecció internacional,[2] és considerada l'hereva de la tradició escultòrica espanyola iniciada per Juli González, Jorge Oteiza o Eduardo Chillida.[3] Ha participat en certàmens internacionals com la documenta de Kassel 8 i IX (1987 i 1992), la XIX Biennal de São Paulo (1987), l'Skulptur Projekte a Münster (1987), la Biennal de Venècia (1988 i 1993) i la Carnegie Internacional de Pittsburgh (1988).
Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona.[4] En un principi es dedicà a la pintura, però als anys 1980 inicia el seu treball escultòric en tota mena de materials i,[5] més recentment, també ha realitzat obra sobre paper i vídeo.[6]
El 1980 va dur a terme a l'Espai 10 la seva primera exposició individual, prèvia als treballs amb forjat industrial que li proporcionarien un enorme èxit de crítica al cap d'uns anys. Va exposar una sèrie de peces de fusta, definides per una forma singular de recollir la llum en volumetries que derivaven de les seves vetes, i unes lones frunzides monumentals que penjaven de les parets com masses de plecs i volums inflats. Les seves estructures minimalistes, concentrades i introspectives, van adquirir una importància fonamental al llarg dels anys vuitanta com a emblema de la nova escultura espanyola, en paral·lel al desenvolupament coetani de la nova escultura britànica. A més de ser present a les col·leccions públiques i privades més importants de l'Estat espanyol, va ser Premi Nacional d'Arts Plàstiques el 1988, va participar en les edicions del 1987 i el 1992 de la Documenta de Kassel, a les Biennals de Venècia del 1988 i el 1993 i, des del 1987, disposa d'una obra pública permanent a la ciutat de Münster, fruit de la seva participació d'aquell any en l'«Sculpture Project», la convocatòria mundial més important en el seu gènere.[7]
En les seves primeres obres s'observa una clara influència de Constantin Brâncuşi i del postminimalisme.[8] El 1984-1985 comença a utilitzar tècniques de forjat industrial, posteriorment ha anat realitzant obres en altres dimensions: estructures tancades en recintes arquitectònics, gàbies obertes minimalistes, estructures tubulars que abracen objectes…, sovint recorrent a formes pròpies de la natura o la vida domèstica[9][10] i utilitzant materials com el ferro i el vímet per a expressar els seus suggeriments, sensacions i records, i sobretot per explorar la relació entre l'artista i l'espai i els materials.[6]
Ha sigut premiada amb el Premio Nacional de Artes Plásticas el 1988[11] i el Premio CEOE a las artes (1996). L'any 2005 li fou concedit el premi honorífic GAC - Fundació Banc Sabadell. Fou seleccionada per l'Skulptur Projekte de Münster de 1987 i per la Documenta de Kassel del mateix any i de 1992.[12] El 1987 també va participar en la XIX Biennal Internacional de São Paulo, i l'any següent la seva obra es va poder contemplar al Carnegie International de Pittsburgh i a la Biennal de Venècia, on participà per segona vegada l'any 1993.[13] La primera exposició retrospectiva del seu treball tingué lloc al Museu Reina Sofia l'any 1992, i a partir de llavors ha exposat en múltiples indrets d'Europa, Amèrica i Àsia. L'any 2004 la Fundació Suñol va oferir a Barcelona l'exposició Vol rasant.[9][14]
D'altra banda, ha col·laborat amb arquitectes, en diverses ocasions, per projectes d'exterior: José Acebillo, Ignacio Linazasoro, Hans Hollein, Ignasi Sánchez Domènech, Rafael Moneo, Francisco Torres, Javier Romero i Guillermo Vázquez Consuegra.
↑Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978-84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. Permís de reutilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS