Andreas Faber-Kaiser
| Andreas Faber-Kaiser | |
|---|---|
| |
| Persona informo | |
| Naskiĝo | 5-an de aprilo 1944 en Barcelono |
| Morto | 14-an de marto 1994 (49-jaraĝa) en Barcelono |
| Lingvoj | hispana • kataluna |
| Ŝtataneco | Hispanio 
|
| Okupo | |
| Okupo | verkisto ĵurnalisto
|
| TTT | |
| Retejo | https://andreas.faber.cat/ |
Andreas Faber-Kaiser (5a de Aprilo 1944, Barcelono – 14a de Marto 1994, Barcelono) estis hispana verkisto germandevena. Li estis eldonisto de gazeto pri NIFO kaj okultismo nome "Mundo Desconocido" (Nekonata mondo).
Trenta anys sense Andreas Faber-Kaiser.Només els grans deixen a l'ànima aquesta mena d'empremta
[redakti | redakti fonton]Trenta anys sense Andreas Faber-KaiserTrenta anys sense Andreas Faber-Kaiser Barrio La cita era a les dues del migdia en una arrosseria de l'antiga Barceloneta. Les instruccions que el nostre amfitrió havia donat a Jaume, Montse i Manuel van ser explícites: seria una trobada sense càmeres ni gravadores. Estàvem emocionats. Andreas Faber-Kaiser era un dels darrers exploradors de veritat del segle XX, un èmul de Thor Heyerdahl, Sánchez Dragó o Miguel de la Quadra. Havia recorregut l'Índia seguint els passos del rosabal, la venerable tomba d'un savi que al Caixmir anomenaven Isha i que es va presentar en aquesta regió a mitjans del segle I predicant la resurrecció dels morts. El 1976, després d'una prolongada estada a Srinagar, a nou-cents quilòmetres al nord de Nova Delhi, Andreas va concloure que aquell mestre sorgit com del no-res va poder haver estat Jesús de Natzaret. Va publicar les seves conclusions en un assaig que va revolucionar les llibreries de la Transició i que va guanyar tants lectors com detractors: Jesús va viure i va morir al Caixmir . Els seus arguments no només feien coincidir els ensenyaments del Jesús bíblic i l'Isha indi fins als més petits detalls, sinó que proposava la hipòtesi que el primer va sobreviure a la creu després d'un procés de catalèpsia i va fugir tan lluny com va poder, on va resistir fins a avançada edat.
Va ser en aquell temps quan Andreas va cisellar la seva llegenda personal. Tímid i de poques paraules, el juny d'aquell any va llançar una revista de la mida de National Geographic , enquadernada a llom i amb un plec central de pàgines a color, dedicada als grans enigmes de la ciència i de la història. La va anomenar Món Desconegut i va aconseguir que una nodrida nòmina de col·laboradors internacionals escrivís per a ella. La seva missió, és clar, no es va aturar aquí. Va continuar viatjant per mig planeta per aixecar acta de misteris cada cop més exòtics, com el dels pilars de basalt que sostenen l'illa aparentment artificial de Pohnpei o Ponapé, a la Micronèsia. Va qüestionar la Síndrome Tòxica atribuïda a l'oli de colza a Espanya. Es va fer amb els principals experts mundials en el fenomen ovni i es va lliurar, als vuitanta, a la ingrata tasca de traduir i publicar en castellà els primers informes que la CIA va desclassificar sobre aquest assumpte. Ell li deia «el problema número u de la ciència moderna».
Con razón yo estaba nervioso. Corría el año de 1988. Aún no había cumplido los diecisiete y aquel era mi segundo o tercer viaje a Barcelona. Jaume Amer, Montse Vidal y Manuel Fernández eran amigos por correspondencia y acababan de fundar una asociación a la que llamaron «AFK» en honor a Andreas. Al huraño explorador aquello debió de hacerle gracia. No los había visto nunca. A mí tampoco. Pero accedió a almorzar con nosotros en aquella arrocería porque allí –eso lo supe más tarde– podría «medir» (sic) nuestro verdadero interés en su trabajo.
Yo entonces aún recorría las librerías de segunda mano en busca de ejemplares de Mundo Desconocido. La revista había dejado de publicarse en 1982 y era una auténtica enciclopedia de asombros. Cargué con varios números en la mochila, una copia nuevecita del Cachemira, y monté guardia a la puerta del restaurante. Andreas llegó puntual. Conducía un Talbot Solara blanco que intentó encajar, tenaz, en el hueco de un Renault 5. Nos saludó con la mano, levantamos las nuestras, y nos quedamos viendo cómo reventaba uno de sus pilotos traseros en una maniobra imposible. Recuerdo que los cuatro –cuatro jovencitos– nos miramos temiéndonos que aquel percance enturbiara nuestra cita. Nos equivocamos. Andreas se bajó del coche sonriente, eligió mesa, nos hizo más preguntas que nosotros a él, pagó la cuenta y se llevó a casa nuestras reliquias literarias para pensarse mejor las dedicatorias y devolvérnoslas otro día.
Nos vimos muchas veces después. Aquel verano, Andreas se estrenó en Catalunya Ràdio con un programa nocturno que tituló «Què volen aquesta gent?» (¿Qué quiere esta gente?), dedicado al «problema número uno», y me invitó. De hecho, volvió a hacerlo cuando aquel espacio evolucionó hacia «Sintonía Alfa» y se convirtió en la gran cita radiofónica de las madrugadas mediterráneas de los domingos. También nos cruzamos en las reuniones del desaparecido Consejo Editorial de la revista Más Allá de la Ciencia, y allí me puso tras la pista de dos extraños cadáveres del siglo XVIII, de Nápoles, a los que un noble italiano había conseguido petrificar su sistema sanguíneo y sus vísceras con un método alquímico secreto. Todo en aquel hombre era fascinación y «ocultura».
I dic bé, era. Un mes com aquest, del 1994, Andreas Faber-Kaiser ens va deixar a la primerenca edat de 49 anys. Van ser els temps de la sida, quan la pandèmia tenia difícil tractament i es mirava les víctimes com a empestats. El meu nou amic va contreure la malaltia, i en una ostentació de valor va publicar un article en què no només ho confessava sinó que parlava del respecte que li produïa pensar els seus últims dies. Va ser dels primers a fer una cosa així. Quan, per fi, Andreas va emprendre el seu Gran Viatge va deixar orfes dos fills de la meva cinquena, la Mònika i el Sergi, però també a mi. Han passat trenta anys des del seu adéu i encara somio amb aquell pilot trencat, aquella sobretaula intensa i aquell home d'ulls foscos que em va fer somiar explorar els misteris de l'univers.
Només els grans deixen a l'ànima aquesta mena d'empremta. I als grans cal recordar-los perquè el temps no se'ls emporti.
Fill de Will Faber i Emma Kaiser. Will Faber (Saarbrücken, Alemanya 1901 — Barcelona 1987) fou pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic alemany. En plena efervescència dels feixismes i donada l'atmosfera asfixiant en què es trobava el seu país, la parella decidí abandonar Alemanya i s'instal·là el 1932, a Barcelona. Andreas, el seu fill, neix el 1944.
Es va llicenciar en filosofia i lletres i el 1972 va obtenir el Premi Nacional d'Astronàutica Julio Marial, pel seu estudi Repercusión de la astronáutica en la vida del hombre. El 1976 va fundar la revista Mundo Desconocido,[1] en col·laboració amb el periodista i investigador argentí Alejandro Vignati, considerada en el seu moment a escala mundial com una de les tres primeres publicacions del gènere, i guardonada el 1980 amb el Premi Secinter a la millor revista especialitzada. Va deixar de publicar-se al novembre de 1982, per bé que va continuar operant des de llavors com a xarxa d'investigació internacional, finançant diversos estudis. L'estiu del 1988 va presentar a Catalunya Ràdio el programa Què Volen Aquesta Gent?,[2] dedicat al fenomen ovni. Des de la seva fundació el 1989 i fins al maig del 1992 va ser conseller editorial i coordinador internacional de la revista Más Allá de la Ciencia, publicada per MC Ediciones i dedicada al món del misteri, de l'esoterisme i la ufologia; això mateix, també va ser conseller editorial de JC Ediciones SA. Del 1988 al 1994 va dirigir i presentar a Catalunya Ràdio el programa Sintonia Alfa, espai centrat en temes ufològics i misteriosos, tot alternant-lo amb el programa especial Arxiu Secret.[2]
L'agost de 1992 va obrir com a primer ponent el Curs Especialitzat en Extensió Cultural: 'Grans Enigmes: Els Ovnis', organitzat per la Universitat Complutense de Madrid dintre dels seus cursos d'estiu i dirigit per J. J. Benítez, constituint el primer curs d'ufologia celebrat en una universitat de l'Estat espanyol.
Els seus viatges d'investigació el van portar a bona part d'Europa, Àsia, Amèrica i Oceania. Resultat d'aquests viatges va ser la publicació d'alguns dels seus llibres, com el polèmic Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), on exposava la possibilitat que Jesús de Natzaret no hagués mort a la creu, sinó que un cop guarit de les seves ferides causades durant la crucifixió fugís cap a l'est a la recerca de les tribus perdudes d'Israel i una vegada al Caixmir hagués començat una nova vida, finint a una edat molt avançada de mort natural.
El 1988 va publicar el no menys polèmic Pacto de Silencio, un llibre sobre la síndrome tòxica, una malaltia apareguda el 1981 i causada oficialment pel consum d'oli de colza desnaturalitzat,[n. 1] conseqüència del frau alimentari perpetrat per uns comerciants oliers, que el distribuïen en venda ambulant com oli d'oliva,[n. 2] i que va tenir com a resultat 1.100 morts[n. 3] i més de 60.000 afectats. En aquest llibre, Faber-Kaiser intenta demostrar que la causa de la síndrome tòxica no va ser l'oli de colza, que era totalment innocu, sinó la ingesta de tomates tractades amb una combinació nematicida organotiofosforada (pesticides), concretament amb Nemacur® (fenamiphos) i Oftanol® (isofenphos) de la multinacional Bayer, en un assaig de guerra química pepetrat segurament pel govern dels Estats Units.
En el seu darrer article, publicat en el número 56 (octubre de 1993) de la revista Más Allá de la Ciencia, amb el títol "Confesiones de Andreas Faber-Kaiser entre la vida y la muerte", va reconèixer que era portador del VIH, sense poder explicar-se com havia pogut introduir-se-li a l'interior del cos, i relacionant el fet amb les seves investigacions sobre la síndrome tòxica, ja que tant ell com altres investigadors i metges que havien intentat avançar en l'origen real d'aquesta estranya malaltia van morir o van patir sobtades i estranyes malalties.[3]
Andreas Faber-Kaiser va morir a l'hospital badaloní de Can Ruti (Hospital Germans Trias i Pujol) el 14 de març de 1994, amb 49 anys. Faber-Kaiser publikigis la verkon "Jesu mortis en Kaŝmiro" en 1977. En tiu libro li proponis surprizan tezon, ke Jesuo survivis sian krucumon, estis kaŝita de Esenoj kaj veturis al Hindio. Li subtenis tiun ideon pere de tute malfidindaj fontoj.
- ↑ Mundo Desconocido. (en castellà)
- ↑ 2,0 2,1 Ŝablono:Ref-web
- ↑ Ŝablono:Ref-web
Citaĵa eraro Etikedoj <ref> ekzistas por la grupo nomita "n.", sed la responda etikedo <references group="n."/> ne estis trovita; $2