Intel·ligència

Per a altres significats, vegeu «Intel·ligència (desambiguació)».

Corba del quocient intel·lectual

La intel·ligència és la facultat d'entendre i comprendre l'entorn, i l'habilitat de donar un sentit encertat a una sentència.^[1] Tot i així, no té una definició universal acceptada.^[2]

Etimologia

La paraula intel·ligència prové del llatí intellegere, que significa 'comprendre'. Intelligere està format per la partícula inter que significa 'entre' i legere que significa 'llegir'.^[3]

Definicions actualment més consensuades

Encara que no hi ha un definició general consensuada per tots, existeixen dues definicions recents que tenen un major nombre d'acceptació. La primera és de l'"American Psychological Association", que en fa la definició següent:

«	Els individus difereixen els uns dels altres en la seva habilitat de comprendre idees complexes, d'adaptar-se eficaçment a l'entorn, d'aprendre de l'experiència, d'involucrar diverses formes de raonar, de superar obstacles mitjançant la reflexió. Encara que aquestes diferències individuals poden ser substancials, mai no són completament consistents: les característiques intel·lectuals d'una persona varien en ocasions diferents, en dominis diferents i segons criteris diferents. Els conceptes d'"intel·ligència" són una temptativa d'aclarir i organitzar aquest conjunt complex de fenòmens.[4]	»
— APA, https://doi.apa.org/doiLanding?doi=10.1037%2F0003-066X.51.2.77

La segona definició d'intel·ligència ve del Mainstream Science on Intelligence, signat per un grup d'investigadors el 1994:

«

Una capacitat mental molt general que, entre altres coses, implica l'habilitat de raonar, planejar, resoldre problemes, pensar de manera abstracta, comprendre idees complexes, aprendre ràpidament i aprendre de l'experiència. No és un mer aprenentatge dels llibres, ni una habilitat estrictament acadèmica ni un talent per a superar proves. Més bé, el concepte es refereix a la capacitat de comprendre el nostre entorn.[5]

»

Altres definicions

Com que es tracta d'un terme molt discutit al llarg de la història, han aparegut nombroses definicions del terme intel·ligència, i en especial d'intel·ligència humana.

Molts especialistes en l'àmbit de la psicologia i l'aprenentatge han ofert les seves pròpies propostes:

• Francis Galton (1822-1911): considerava que la intel·ligència era una aptitud cognitiva general que determina l'èxit o el fracàs d'una persona en qualsevol tasca en aquest àmbit. Afirmava que les diferències entre la intel·ligència de les persones venien determinades per factors genètics, és a dir, considerava que era una qualitat biològica.^[6]
• Carolus Slovinec: "La intel·ligència és l'habilitat de reconèixer connexions."
• Alfred Binet: "… judici, altrament anomenat bon sentit, sentit pràctic, iniciativa, facultat d'adaptar-se un mateix a les circumstàncies."^[7]
• David Wechsler: "… la capacitat afegida o global de l'individu d'actuar amb resolució, pensar racionalment, i relacionar-se de manera eficaç amb el seu entorn."^[8]
• Cyril Burt (1883-1971): "…l'habilitat cognitiva general i innata."^[8]
• Howard Gardner: "En la meva ment, una competència intel·lectual humana ha de suposar un conjunt d'habilitats per a resoldre problemes a l'individu, resoldre problemes genuïns o dificultats que ell o ella trobi i, quan se n'apropia, pugui crear un producte eficaç —i també ha de suposar el potencial per a trobar o crear problemes— i així, fer possible el treball preliminar per a l'adquisició de nous coneixements."
• Linda Gottfredson (1947-): "… l'habilitat de tractar amb la complexitat cognitiva."^[9]
• Herrnstein (1930—1994) i Murray (1943-): "…habilitat cognitiva."^[8]
• Robert Sternberg (1948-) i Salter: "…conducta adaptativa dirigida a un objectiu."^[8]
• John Kotter en Leadership Intelligence: una "ment delerosa" per exemple, una habilitat analítica forta, un bon judici, i la capacitat de pensar estratègicament i multidimensional."
• D. Samuel Nuessle: "Una habilitat de la ment en què s'aplica el coneixement per resoldre situacions problemàtiques."

Existeixen altres definicions pròpies provinents d'estudiosos en l'àmbit de les matemàtiques i l'enginyeria:

• Alan Turing (1912-1954): "Respondre com un ésser humà."^[10]
• George Nikolaos Saridis (1931-2006): "L'entropia de control de respostes."^[11]

Visió de la intel·ligència segons l'àmbit

En psicologia

Article principal: Psicologia de la intel·ligència

En la psicologia i la filosofia, la intel·ligència és la capacitat o facultat en major o menor grau de comprensió, d'aprenentatge i de resoldre problemes davant de les adversitats que se li presenten a l'individu.^[12][13]

Quocient intel·lectual - test d'intel·ligència

Article principal: Quocient intel·lectual

El quocient intel·lectual o quocient d'intel·ligència (abreviat amb QI i IQ en anglès) és la relació entre la intel·ligència d'un individu mesurada amb un test d'intel·ligència i la intel·ligència mitjana cronològica de l'individu i del seu grup social.^[14]

Existeixen dos tipus de test segons l'edat que mesuren el QI, que són el d'adults i el d'escolars. El primer test individual per a escolars va ser el test de Stanford-Binet, que intentava mesurar les aptituds exigides en l'educació primària. Per a mesurar-ho, s'utilitza una fórmula que determina la relació entre l'edat mental i l'edat cronològica, i que serveix per a poder mesurar numèricament la intel·ligència relativa. Per a poder-ho mesurar, s'utilitza la fórmula següent, que està multiplicada per cent per evitar els decimals. ^[15]

${\displaystyle QI={\frac {\text{Edat mental}}{\text{Edat cronològica}}}\times 100}$

El test individual més utilitzat en adults, i les seves posteriors versions, s'anomena escala d'intel·ligència per a adults de Wechsler, encara que normalment s'abreuja WAIS. Aquest test es divideix en subtests, verbals i executius. La seva puntuació es pot calcular tant fent diferents QI segons el subtest, és a dir, segons l'aptitud, o també es pot fer un QI global. En tots dos casos, el que es fa és una mitjana amb la seva desviació típica i, posteriorment, es marca un punt central mitjà T, que seria, en aquest cas, 100.

Puntuacions en el QI

El quocient intel·lectual es regeix segons la llei normal, amb mitjana de 100 i amb desviació del tipus 15.^[16]

Puntuació QI[17]	Nom[17]	Informació addicional[17]
- de 50	Deficients moderats
50-65	Deficients lleus
70-90	Límit	Són aquells tipus de persones que es troben prop de QI normal, però en alguns aspectes de l'aprenentatge no arriben al ritme de la majoria.
90-110	Normal	Entre un 70%-75% de la població pertanyent a aquest nivell, ja que reflecteix el QI mitjà de la població.
111-129	Intel·ligents	Són aquells membres que estan lleugerament per sobre intel·lectualment de la mitjana de la població.
130-140	Molt intel·ligent
+ de 140	Superdotat

Teoria de les intel·ligències múltiples

Article principal: Teoria de les intel·ligències múltiples

La teoria de les intel·ligències múltiples va ser formulada pel psicòleg americà Howard Gardner, qui afirma que els humans presenten com a mínim set classes d'intel·ligències distintives. Són les següents:^[18]

• La intel·ligència lingüística: és la capacitat de comprensió profunda de les paraules i la sensibilitat davant d'aquestes. Inclou la facilitat que es té en la comunicació escrita i oral, com també la facilitat per controlar la gramàtica i tenir prou sensibilitat com per saber-la adaptar.
• La intel·ligència logicomatemàtica és la capacitat de comprensió de nombres i conceptes lògics i saber percebre les seves relacions. És la facultat natural per a l'anàlisi de funcions abstractes de manera racional.
• La intel·ligència musical és la facultat de poder entendre i expressar les formes musicals i la sensibilitat per a la distinció de ritmes, sons, tons i mètrica musical.
• La intel·ligència espacial és l'habilitat d'entendre objectes reals i de poder manipular-los mentalment. També és la sensibilitat entre les relacions entre els conceptes de línia, forma, color i espai.
• La intel·ligència cinestèsica corporal és la capacitat natural de coordinació del cos i de l'ús per a l'expressió dels sentiments i pensaments mitjançant el cos.
• La intel·ligència interpersonal és la capacitat de percebre i distingir els diferents trets de les persones tant a nivell físic com emocional de manera particular. També és la capacitat que es té a adaptar-se als individus amb què una persona es relaciona.
• La intel·ligència intrapersonal és la capacitat d'autoconeixement, tenint en compte coneixements metafísics com la fortalesa, els desitjos, les il·lusions o els reptes. També és la capacitat de fer introjecció dels elements de la realitat en una visió global de la realitat.

Howard Gardner defensava que les intel·ligències múltiples existents eren inderpendents entre si. Aquesta afirmació es demostra quan hi ha persones que són excepcionalment capacitades en algun tipus d'intel·ligència però, a la vegada, són nefastes en d'altres. Un exemple real d'aquest cas és el de l'americà Leslie Lemke (patia la síndrome del savi), que era cec, patia paràlisi cerebral i un endarreriment mental que li va provocar que no pogués parlar fins a l'edat adulta; tot i així, podia escoltar una única vegada una peça musical i posteriorment tocar-la a la perfecció amb el piano o imitar cançons en alemany i italià de manera excepcional quan encara no havia desenvolupat el llenguatge que tindria una persona sense aquesta deficiència. Segons el mateix psicòleg, les diverses intel·ligències no maduren totes al mateix temps, com per exemple, la intel·ligència logicomatemàtica es desenvolupa normalment més tard que la musical o cinestèsica corporal. Gardner va criticar que intentar caracteritzar la intel·ligència amb una única puntuació era un error, ja que s'estaven desestimant talents.^[19]

La teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner va ser criticada durament per la seva defensa que les diferents intel·ligències eren totalment independents. De fet, no eren realment tan independents com creia, ja que una persona que és talentosa en una àrea normalment també ho és en d'altres. A més, les actuals proves d'intel·ligència que deriven de les intel·ligències espacial, logicomatemàtica i lingüística de Gardner es correlacionen de manera moderada en lloc de ser molt diferents.^[19]

En tecnologia

Es defineix com la capacitat de realitzar càlculs automàticament amb un equip informàtic.^[20]

Article principal: Intel·ligència artificial

Classes d'intel·ligència humana

La intel·ligència es pot dividir en diferents tipus, que tenen una funció definida, segons Belohlavek: ^[18]

Intel·ligència conceptual

La intel·ligència conceptual té com a funció localitzar i descriure conceptualment els elements continguts en un camp d'acció o també anomenat camp unificat. És una intel·ligència de tipus conscient que permet introjectar, que consisteix a integrar una realitat en una realitat interior. El seu objectiu és trobar la resposta al perquè d'una acció. Gràcies al fet que l'ésser humà està en condicions de desenvolupar la seva consciència, aquesta intel·ligència pot desenvolupar-se.^[18]

Intel·ligència funcional

És la capacitat d'un individu de resoldre els problemes que se li presenten, ja sigui de manera conscient o inconscient. Existeixen moltes hipòtesis sobre quines són les diferents intel·ligències funcionals. La seva funció és la de permetre l'acció; en conseqüència, és la que dirigeix les accions i l'entropia dels éssers humans.^[18]

Intel·ligència vincular

La intel·ligència vincular és aquella que té la funció d'enllaçar i determinar el camp unificat en què actua l'ésser humà. Serveix de regulador de l'individu per a poder enfrontar-se a la realitat. És l'element homeostàtic de la intel·ligència com a conjunt.^[18]

Intel·ligència genètica

La intel·ligència genètica o molecular té com a funció assegurar la supervivència tant en l'ésser humà com en els animals de manera inconscient. Aquesta és la intel·ligència dels instints o reflexos. Existeixen situacions com és la de tenir la mà en el foc en què la persona enretira la mà perque es crema; aquesta és la intel·ligència genètica. En alguns casos, aquest tipus d'intel·ligència es presenta en forma de pors, com és la por a l'hora de saltar d'una altura, que pot arribar a ser perjudicial per a l'individu.

Existeix intel·ligència en tots els gens dels éssers vius, amb un mecanisme molt complex per a la supervivència. De tota manera, aquesta intel·ligència és la d'un nivell de complexitat més elevat. En els gens, hi ha una gran quantitat d'informació codificada. Aquest tipus d'intel·ligència també es troba a nivell de molècules complexes que són les que conformen els gens.^[18]

L'antiintel·ligència - intel·ligència paradoxal

La intel·ligència paradoxal és la facultat que té com a finalitat d'impedir la capacitat d'adaptació al medi d'un individu i provocar una marginació d'aquest en la realitat de l'individu. La seva acció consisteix en la seva supervivència a canvi de perjudicar el medi.

La intel·ligència paradoxal té com a objectiu la supervivència de l'individu a costa de l'entorn fent ús d'automatismes compulsius, com la mentida o l'enveja. Aquests impulsos entren en joc en tots els individus quan la situació del seu voltant els supera totalment. Quan s'arriba en aquell punt en què la situació el supera, l'individu pot o preparar-se per a afrontar la situació o respondre-hi directament.

En els casos en què l'individu no accepta que la situació el supera, apareix un tipus de resposta per a saciar la necessitat de supervivència que és "el racionalisme i la vivesa", que neix de la intel·ligència genètica. Perquè respon amb una resposta provinent de la intel·ligència genètica que fa que no li permeti reflexionar i hi hagi un procés de racionalització de la realitat en què busca solucions d'astúcia que li permeti la supervivència a costa del medi sense importar els mitjans per a complir la seva finalitat.^[18]

Intel·ligència i educació

En l'etapa de la infància i adolescència, hi ha una correlació entre intel·ligència i evolució escolar. Es calcula que les diferències d'aptitud poden fer variar fins a un màxim d'un 35% les qualificacions acadèmiques,^[21] tot i que factors com l'estimulació precoç, la didàctica emprada o el clima de l'aula fan minvar aquesta influència.

Tradicionalment, l'escola ha potenciat solament algunes de les intel·ligències, com la lingüística o la matemàtica, oblidant d'altres. Aquest fet està en revisió gràcies a iniciatives com el treball per projectes, que busca integrar en una tasca les diferents maneres d'aprendre, amb un objectiu final que va més enllà de la memorització de dades.

Determinats estudiosos afirmen que hi ha una relació entre certes aptituds mentals i el sexe. Així, els homes, en termes generals, apliquen millor la intel·ligència a qüestions espacials, matemàtiques, mentre que les dones destaquen més en tot allò relacionat amb el llenguatge, buscant patrons comuns perceptius o precisió manual.^[22]

Referències

1. Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá. Per una societat de catalans. Arxivat 2012-02-18 a Wayback Machine., Barcelona, 1839.
2. Triglia, Adrián; Regader, Bertrand; García-Allen, Jonathan. ¿Qué es la inteligencia? Del CI a las inteligencias múltiples (en castellà). EMSE EDAPP, 2018. 
3. Filoxarxa
4. APA Task Force Report, "Intelligence: Knowns and Unknowns"
5. Mainstream Science on Intelligence Arxivat 2008-03-03 a Wayback Machine. reprinted in Gottfredson (1997). Intelligence p. 13
6. «Intel·ligència»., Apartat 1. Primeres definicions
7. A. Binet and T. Simon. Methodes nouvelles pour le diagnostic du niveai intellectuel des anormaux. L'Année Psychologique, 11:191–244, 1905.
8. David J. Bartholomew. Measuring Intelligence Facts and Fallacies,«Enllaç».. Cambridge University Press, 2004. 0521544785. ,
9. Jack C. Richards, Theodore S.. Approaches and Methods in Language Teaching p.117. Cambridge University Press, 2001. 0521008433. 
10. i mira Test de Turing
11. G.N. SARIDIS 'An Integrated Theory of Intelligent Machines by Expressing the Control performance as Entropy' Control-Theory and Advanced Technology, Vol 1,No.2,pp.125-138,August 1985,Mita Press
12. Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - versió en línia
13. Gran Diccionari de la llengua Catalana - versió en línia^{[Enllaç no actiu]}
14. Adolfo Maíllo. Introduction to psychology. Editorial Mc Graw-Hill Book Comapny, Inc, 1961, 1956., 1970. Dipòsit legal. M. 12896.-1970. 
15. Termcat, Diccionari de Psiquiatria. Elsevier España Barcelona, Barcelona, 2007. ISBN 84-458-1774-4. 
16. Maribel Peró, Jaume Turbany i Oset. (Fonaments matemàtics per a Psicologia. Edicions Universitat Barcelona, Barcelona, 2002. ISBN 84-8338-331-4. 
17. Agustín Regadera López. ¿es mi hijo superdotado o inteligente?: Para padres y profesores p.38. Edicions Universitat Barcelona, Barcelona, 1999. ISBN 84-8239-309-X. 
18. Peter Belohlavek. Inteligencia, complejos y evolución personal. Buenos Aires: Blue Eagle Group, 2006. ISBN 987-1223-42-0. 
19. David R. Shaffer. Psicología del desarrollo infancia i adolescencia (Developmental Psychology Childhood and adolescence). International Thomson Editores, S.A. de C.V., 2000. ISBN 970-686-015-0. 
20. Diccionari de Tecnología. Editorial SPES S.L., 2003. ISBN 84-8332-401-6. 
21. Rodríguez Diéguez, J. y Gallego Rico, S. (1992), Lenguaje y rendimiento académico, Universidad de Salamanca
22. Encyclopedia of Cognitive Science, Wiley, 2005

Enllaços externs

• Pàgina dedicada a les teories sobre la intel·ligència al llarg del temps.

Viccionari