Marquesat de Montferrat

Marquesat de Montferrat
italià: Marchesato del Monferrato
958 – 1704
de}}}Montferrat de}}}Montferrat
Bandera Escut
Ubicació de MontferratLa Marca de Montferrat (blau) al 1494
Informació
Capital
  • Moncalvo
    (inicis del 1306)
    • Idioma oficialitalià, monferrino piemontès
    Religiócatolicisme, judaisme
    Monedacavallotto, ducat, testó[1]
    Període històric
    alta edat mitjana
    Establiment958
    Donació imperial del territori a Aleram961
    Fi de la dinastia Aleramici1305
    Domini espanyol1533
    Fi de la dinastia dels Paleòlegs i pas al Ducat de Màntua1536
    Fi del Ducat de Montferrat1708
    Dissolució1704
    Política
    Forma de governmarquesat (fins al 1587)
    ducat (del 1587 al 1704)
    marquès
     • 958-991:Aleram (primer)
     • 1550-1574:Guillem X (darrer marquès)
     • 1665-1708:Ferran Carles (darrer duc)
    El Marquesat de Montferrat (en vermell) a la fi del segle xv.

    El Marquesat de Montferrat va ser un estat del nord-oest d'Itàlia. Durant tota l'edat mitjana va ser un marquesat del Sacre Imperi, i només amb la dominació espanyola va adquirir el títol de ducat, quan l'emperador Maximilià II va ascendir al marquesat a la categoria de ducat que va concedir a l'aleshores marquès Guillem I Gonzaga, duc de Màntua el 1574. El Ducat de Montferrat es va extingir el 1708 quan Víctor Amadeu II de Savoia el va incorporar al seu regne.

    Història

    [modifica]

    El Marquesat de Montferrat va néixer com una marca de la frontera nord-occidental del Regne d'Itàlia. El 961 l'emperador Otó I va decidir reestructurar la frontera amb França i va dividir la Marca d'Ivrea en diversos marquesats. Per aquest motiu, Otó I va crear la marca de Ligúria Occidental o Marca Aleràmica, ja que el seu destinatari va ser el noble Aleram, que ja tenia des del 958 el títol de marquès.[2] A més de la marca de Ligúria Occidental, es van crear a partir de la marca d'Ivrea altres dues marques: la Marca de Ligúria oriental, que va ser lliurada al comte Obert (la marca Obertenga o dels Obertenghi) i que amb el temps va derivar en el Ducat de Milà i en la República de Gènova; i la Marca de Torí (nucli del futur Ducat de Savoia) lliurada al comte Arduí Glaber.

    Els descendents d'Aleram són relativament desconeguts, ja que no es disposa de documents antics escrits sobre ells. Aquest obscurantisme canvia amb Renyer o Rainier. Guillem V, fill de Rainier (Renyer), es va casar amb una germana de Conrad III i això va fer augmentar considerablement el prestigi de la família. Guillem es va involucrar en la política italiana de Conrad III, mostrant-se com un actiu líder gibel·lí,[3] i també va estar relacionat amb l'emperador romà d'Orient Manuel I Comnè.[4] Guillem V va participar al costat dels seus fills en les croades.[5] Bonifaci de Montferrat va ser el líder de l'Quarta Croada i va fundar el Regne de Tessalònica.[6] Aquest regne va ser heretat per un fill "grec" de Bonifaci, Demetri.[7] Des de llavors, els marquesos de Montferrat van intentar recuperar aquest regne per als seus dominis, però mai ho aconseguiren.

    Al segle xiii, Montferrat va estar dividit entre els partits güelf i gibel·lí, durant els regnats de Bonifaci II i Guillem VII de Montferrat. Van haver de superar llargs anys de guerres contra l'independentisme de les ciutats d'Asti i Alessandria. Amb aquestes lluites, els marquesos de Montferrat es van convertir en la referència d'una nova Lliga Llombarda forjada per lluitar contra la propagació de la influència angevina al nord d'Itàlia. La capital de Montferrat en aquella època era Chivasso, al centre dels territoris del marquesat.[8]

    El 1305, va morir l'últim marquès de Montferrat de la família Aleramici, Joan I de Montferrat i va recollir la successió el fill de la seva germana, Teodor, fill de l'emperador romà d'Orient Andrònic II Paleòleg. La nova dinastia Paleòleg es van mantenir en el poder del marquesat fins al 1533. Aquell any, Montferrat va ser ocupat pels terços espanyols, però l'emperador Carles V va reconèixer la successió a Margarida Paleòloga i al seu marit Frederic II Gonzaga, ja que ella era neboda del darrer marquès que havia mort sense fills.[9] Ferran era duc de Màntua i això va fer que el Marquesat de Montferrat passés a formar part del Ducat de Màntua fins que el 1574, el marquesat va ser elevat a la dignitat de ducat. En els darrers anys el marquesat s'havia transformat profundament, va passar de ser un més del conglomerat d'estats feudals fronterers a ser un petit estat del renaixement italià, dividit en dos territoris separats.

    El 1708, durant la guerra de successió espanyola, el Ducat de Montferrat va ser envaït per Víctor Amadeu II de Savoia i va quedant annexionat definitivament als seus territoris.

    Governants de Montferrat

    [modifica]

    Dinastia Aleramici

    [modifica]

    Dinastia dels Paleòlegs

    [modifica]

    Dinastia Gonzaga

    [modifica]
    Escut de Montferrat, de la dinastia Gonzaga.

    Referències

    [modifica]
    1. ↑ Ravegnani Morosini, p. 33
    2. ↑ Casalis, 1843, p. 30.
    3. ↑ Zanichelli, 1937, p. 861.
    4. ↑ Zaganelli, 2004, p. 1806.
    5. ↑ Rondinini, 2000, p. 113-114.
    6. ↑ Runciman, 1978, p. 125.
    7. ↑ Treadold, 1997, p. 715.
    8. ↑ Maestri, 2007, p. 33.
    9. ↑ Tamalio, 2000, p. 338-340.

    Bibliografia

    [modifica]
    • Casalis, Goffredo. Dizionario geografico storico-statistico-commerciale degli stati di S. M. il Re di Sardegna, Volum 11. Forni, 1843. 
    • Maestri, Roberto. La Chivasso dei Paleologi di Monferrato: atti del convegno, Chivasso, 16 settembre 2006. Circolo culturale I marchesi del Monferrato, 2007. 
    • Rondinini, Gigliol Soldi. Il Monferrato: crocevia politico, economico e culturale tra Mediterraneo e Europa : atti del Convegno internazionale, Ponzone, 9-12 giugno 1998, 2000. 
    • Runciman, Steven. A history of the Crusades. Penguin Books, 1978. 
    • Tamalio, R. Dizionario Biografico degli Italiani. LVI, 2000. 
    • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. 
    • Zanichelli, Nicola. Raccolta degli storici italiani dal cinquencento al millecinquecento, Volum 20, 1937. 
    • Zaganelli, Gioia. Crociate: testi storici e poetici. Mondadori, 2004. 

    Enllaços externs

    [modifica]
    • Pàgina sobre el Marquesat (italià)