Tour de França de 1937

Tour de França de 1937

Tipus	Tour de França
Esport	ciclisme de carretera
Distància de l'esdeveniment	4.415 km
Punt de sortida	París
Línia d'arribada	París
Nombre de participants	98, inici 46, final
Participants
Roger Lapébie, Mario Vicini, Léo Amberg i Aloyse Klensch ^(en)
Localització  i  dates
Estat	França, Suïssa i Mònaco
Interval de temps	30 juny 1937 – 25 juliol 1937
Número d'edició	31
Competició
Primer lloc	Roger Lapébie
Segon lloc	Mario Vicini
Tercer lloc	Léo Amberg
Venç muntanya	Félicien Vervaecke
Venç per equips	equip de França masculí de ciclisme en ruta
← 1936 1938 →

Roger Lapébie al Tour de França de 1937

El Tour de França de 1937 fou la 31a edició del Tour de França i es disputà entre el 30 de juny i el 25 de juliol de 1937, sobre un recorregut de 4.415 km, distribuïts en 20 etapes, cinc d'elles dividides en dos sectors i tres en tres, i un total de 31 finals d'etapa que es van disputar a una mitjana de 31,768 km/h.^[1]

En aquesta edició hi van prendre part per primera vegada ciclistes britànics,^[2] tot i que cap d'ells aconseguí arribar a París. Tot l'equip belga, amb el vigent vencedor i líder en aquell moment de la cursa, Sylvère Maes, es va retirar en finalitzar la 16a etapa farts del "xovinisme francès". Els belgues es queixaven que els espectadors francesos els llançaven pedres, es baixaven les barreres dels trens segons els interessos francesos o se'ls llaçava pebre als ulls, i alhora eren castigats amb severitat pels jutges, mentre als ciclistes francesos no se'ls castigava en casos idèntics.^[3]

El vencedor final, després de dues edicions guanyades per ciclistes belgues, fou el francès Roger Lapébie. Léo Amberg, tercer classificat, fou el primer suís a pujar al podi.^[3]

Canvis respecte a l'edició anterior

Els Tours entre el 1903 i el 1936 foren organitzats per Henri Desgrange, però durant l'edició del Tour de 1936 hagué de cedir el lideratge en l'organització a Jacques Goddet per motius de salut. El Tour de 1937 va ser el primer en què Goddet se'n va encarregar, i una de les primeres normes que va canviar va ser per permetre els canvis de marxes.^[3][4] Cada equip tenia el seu propi cotxe amb material extra per ajudar amb problemes mecànics.^[3]

S'estableixen bonificacions d'1' 30" i 45" pels dos primers de cada etapa. Així mateix, en cas d'arribada en solitari s'estableix una bonificació igual a la diferència respecte al segon, amb un màxim de 2 minuts. La mateixa bonificació és acordada pels cims dels colls puntuables, amb un màxim de 4 minuts.

Participants

• Article principal: Llista de participants al Tour de França de 1937

L'equip italià, que havia estat absent en el Tour de França de 1936, va tornar a competir-hi el 1937, després que Benito Mussolini retirés el boicot al Tour. Itàlia es va presentar amb Gino Bartali, vencedor del Giro d'Itàlia de 1936 i 1937, com a líder de l'equip.^[5][6] L'equip italià, així com el belga, alemany i francès estava compost per 10 ciclistes. A més hi havia equips nacionals formats per sis ciclistes: l'espanyol, neerlandès, luxemburguès i suís; i un darrer equip nacional, Regne Unit-Canadà, formant per tan sols tres ciclistes.^[3]

Roger Lapébie formava part de l'equip nacional francès. Lapébie havia tingut males relacions amb Desgrange i això havia fet que no formés part de l'equip francès per l'edició de 1935, edició que va córrer com a individual, i que el 1936 no disputés el Tour. El 1937 Desgrange havia fet un pas enrere en la direcció del Tour i Lapébie va tornar a disputar-lo. Un mes abans de començar el Tour Lapébie havia estat operat d'una hèrnia lumbar, amb la qual cosa hi havia dubtes sobre el seu estat de forma.^[4]

Finalment hi havia la categoria "individual", en què van participar 31 ciclistes,^[3] els quals havien de responsabilitat-se de la seva alimentació i allotjament.^[4]

Recorregut

Com en les edicions precedents el recorregut ressegueix França en el sentit de les agulles del rellotge, passant primer pels Alps i posteriorment pels Pirineus, sent els principals colls a superar el Galibier, l'Izoard, el Tourmalet i l'Aubisca. En aquesta edició fins a sis viles s'estrenen com a seu d'etapa: Lons-le-Saunier, Champagnole, la Guingueta d'Ix, Royan, Santes i Vire.^[3]

Desenvolupament de la cursa

Pierre Gallien en una ascensió als Alps.

La primera etapa, totalment plana, era la més llarga d'aquesta edició i va ser guanyada en solitari pel luxemburguès Jean Majerus.^[2] Bona part d'aquesta primera etapa, així com la segona es va disputar sobre carreteres amb llambordes, cosa que provocà nombroses caigudes. Els més afectats foren Bill Burl i Mathias Clemens, que hagueren d'abandonar prematurament la cursa.^[7] En la tercera etapa, guanyada per Walter Generati, el belga Marcel Kint es va fer amb el liderat gràcies a arribar amb més de set minuts sobre el fins aleshores líder.^[8]

L'alemany Erich Bautz es va fer amb el liderat en la quarta etapa, gràcies a arribar en solitari a Belfort i al sistema de bonificacions vigent que li va atorgar 4 minuts pel fet de passar destacat pel cim del coll del Ballon d'Alsace.^[5][9] Bautz va mantenir el liderat fins a la setena etapa, quan Gino Bartali guanyà l'etapa i passà a encapçalar la general amb nou minuts sobre Edward Vissers,^[10] un temps que podia ser suficient per guanyar el Tour.^[5] En aquesta mateixa etapa van abandonar els francesos Maurice Archambaud i Georges Speicher.^[10]

En la vuitena etapa Bartali es va veure involucrat en una caiguda massiva de l'equip italià. Fins a quatre corredors van caure per un terraplè de quatre metres d'alçada fins a un riu.^[4][6] El més malparat fou Jules Rossi, obligat a abandonar, mentre Settimio Simonini, Francesco Camusso i Bartali van poder continuar en carrera i finalitzar l'etapa. Finalment Bartali va mantenir el liderat tot i perdre 10 minuts en l'arribada, gràcies a la bonificació de quatre minuts obtinguda al pas per la cota de Laffrey.^[11] En la següent etapa Bartali va perdre més de vint minuts i el liderat passà a mans de Sylvère Maes,^[12] seguit de ben a prop per Mario Vicini i Roger Lapébie. En aquells moments l'equip francès havia quedat reduït a tan sols sis ciclistes, els quals van decidir que Lapébie passaria a ser el líder de l'equip, ja que era l'únic amb opcions reals a la victòria final.^[4]

Les etapes entre els Alps i els Pirineus foren de transició, amb escassos canvis a la general, i en què sols la contrarellotge per equips de l'onzena etapa va eixamplar una mica les diferències al capdavant de la general en favor de Sylvère Maes.^[13] Amb l'arribada dels Pirineus arribà la primera victòria d'etapa catalana de la història del Tour, a càrrec de Marià Cañardo, que s'imposà en l'arribada a Ax-les-Thermes.^[14]

Abans de començar la quinzena etapa Lapébie es va trobar que el marc de la seva bicicleta havia estat sabotejat,^[15] i se li havia trencat el manillar.^[6] Lapébie va fer una sèrie de reparacions a correcuita poc abans de començar l'etapa, però en el nou marc de la bicicleta no hi havia el suport per a l'ampolla d'aigua, havent de començar l'etapa sense aigua.^[4] Aquest fet va desmotivar a Lapébie, el qual va començar a perdre temps des de bon començament d'etapa. Aquesta etapa incloïa quatre passos puntuables de muntanya, el Pèira Sorda, l'Aspin, el Tourmalet i l'Aubisca. Al pas per Sainte-Marie-de-Campan, abans de començar l'ascensió al Tourmalet, Lapébie ja perdia més de cinc minuts sobre el cap de cursa, i fins i tot volia tirar la tovallola. Amb tot, un company l'animà a seguir endavant, i va començar a recuperar el temps perdut. Una punxada de Maes va permetre a Lapébie agafar-lo, i en acabar l'etapa sols Julián Berrendero, vencedor final, acabà per davant seu, ja que s'imposà en l'esprint per la segona posició.^[16] Berrendero havia fet una excel·lent etapa, passant en primera posició pels tres primers ports del dia i segon en el darrer, a banda de guanyar l'etapa en solitari amb 49" sobre Lapébie.^[17] Amb la segona posició Lapébie va guanyar 45 segons de bonificació i va veure que l'equip belga no era tan fort com aparentava i es va plantejar atacar en la següent etapa.^[6] Per contra fou penalitzat pels comissaris esportius amb 90 segons, cosa que el va deixar a més de tres minuts de Maes. A la vegada l'equip belga protestà per considerar que la penalització era molt reduïda tenint en compte el benefici obtingut. L'equip francès amenaçà amb la retirada si la sanció era augmentada i finalment els comissaris no la van modificar.^[17][4]

En la setzena etapa Lapébie va retallar les diferències fins a tan sols 25 segons de Maes, però sense més muntanya i sols etapes planes la diferència favorable a Maes semblava suficient.^[5] Durant aquesta etapa Maes havia punxat, i havia estat ajudat per dos ciclistes belgues, Gustaaf Deloor i Adolf Braeckeveldt.^[18] Amb tot, aquests ciclistes belgues corrien com a "individuals", i formaven part de l'equip belga. El jurat va sancionar a Maes amb 15 segons de penalització a la classificació general. Durant l'etapa un pas a nivell de trens fou tancat just després del pas de Lapébie i just abans no ho fes Maes, quan aquest estava recuperant temps.^[19][4] Maes es va sentir ofès per aquests fets i va decidir abandonar la carrera, juntament amb la resta de l'equip belga.^[5][20]

A partir d'aquest punt la cursa no tingué cap més història, ja que la victòria de Lapébie era clara i segura.^[21]

Resultats

Etapes

Les etapes 11, 12, 13, 18 i 19 foren dividides en dos sectors, mentre la 5, 15 i 17 ho foren en tres sectors. Es disputaren quatre contrarellotges, tres d'elles per equips. En aquestes contrarellotges els ciclistes d'un mateix equip prenien la sortida plegats, però a diferència de les proves actuals el que comptava era el temps individual, per la qual cosa la contrarellotge no era guanyada per un equip, sinó per un ciclista.

Resultat de les etapes^[3][1][22]

Etapa	Data[1] [2]	Recorregut		Km	Vencedor d'etapa	Líder de la general
1a	30 de juny	París - Lilla	Etapa plana	263	Jean Majerus (LUX)	Jean Majerus (LUX)
2a	1 de juliol	Lilla - Charleville-Mézières	Etapa plana	192	Maurice Archambaud (FRA)	Jean Majerus (LUX)
3a	2 de juliol	Charleville-Mézières - Metz	Etapa plana	161	Walter Generati (ITA)	Marcel Kint (BEL)
4a	3 de juliol	Metz - Belfort	Etapa de mitja muntanya	220	Erich Bautz (GER)	Erich Bautz (GER)
5a A	4 de juliol	Belfort - Lons-le-Saunier	Etapa plana	175	Henri Puppo (FRA)	Erich Bautz (GER)
5a B	4 de juliol	Lons-le-Saunier - Champagnole	Contrarellotge per equips	34	Sylvère Maes (BEL)	Erich Bautz (GER)
5a C	4 de juliol	Champagnole - Ginebra	Etapa plana	93	Léo Amberg (SUI)	Erich Bautz (GER)
6a	6 de juliol	Ginebra - Aix-les-Bains	Etapa de mitja muntanya	180	Gustaaf Deloor (BEL)	Erich Bautz (GER)
7a	7 de juliol	Aix-les-Bains - Grenoble	Etapa de muntanya	228	Gino Bartali (ITA)	Gino Bartali (ITA)
8a	8 de juliol	Grenoble - Briançon	Etapa de mitja muntanya	194	Otto Weckerling (GER)	Gino Bartali (ITA)
9a	9 de juliol	Briançon - Digne-les-Bains	Etapa de muntanya	220	Roger Lapébie (FRA)	Sylvère Maes (BEL)
10a	11 de juliol	Digne-les-Bains - Niça	Etapa de mitja muntanya	251	Félicien Vervaecke (BEL)	Sylvère Maes (BEL)
11a A	13 de juliol	Niça - Toló	Etapa plana	169	Eloi Meulenberg (BEL)	Sylvère Maes (BEL)
11a B	13 de juliol	Toló - Marsella	Contrarellotge per equips	65	Gustave Danneels (BEL)	Sylvère Maes (BEL)
12a A	14 de juliol	Marsella - Nimes	Etapa plana	112	Alphonse Antoine (FRA)	Sylvère Maes (BEL)
12a B	14 de juliol	Nimes - Montpeller	Etapa plana	51	René Pedroli (SUI)	Sylvère Maes (BEL)
13a A	15 de juliol	Montpeller - Narbona	Etapa plana	103	Francesco Camusso (ITA)	Sylvère Maes (BEL)
13a B	15 de juliol	Narbona - Perpinyà	Etapa plana	63	Eloi Meulenberg (BEL)	Sylvère Maes (BEL)
14a A	17 de juliol	Perpinyà - la Guingueta d'Ix	Etapa plana	99	Eloi Meulenberg (BEL)	Sylvère Maes (BEL)
14a B	17 de juliol	la Guingueta d'Ix - Ax-les-Thermes	Etapa de muntanya	59	Marià Cañardo (ESP)	Sylvère Maes (BEL)
14a C	17 de juliol	Ax-les-Thermes - Luchon	Etapa de mitja muntanya	167	Eloi Meulenberg (BEL)	Sylvère Maes (BEL)
15a	19 de juliol	Luchon - Pau	Etapa de muntanya	194	Julián Berrendero (ESP)	Sylvère Maes (BEL)
16a	21 de juliol	Pau - Bordeus	Etapa plana	235	Paul Chocque (FRA)	Sylvère Maes (BEL)
17a A	22 de juliol	Bordeus - Royan	Etapa plana	123	Erich Bautz (GER)	Roger Lapébie (FRA)
17a B	22 de juliol	Royan - Saintes	Etapa plana	37	Adolf Braeckeveldt (BEL) Heinz Wengler (GER)[Notes 1]	Roger Lapébie (FRA)
17a C	22 de juliol	Saintes - La Rochelle	Etapa plana	67	Roger Lapébie (FRA)	Roger Lapébie (FRA)
18a A	23 de juliol	La Rochelle - La Roche-sur-Yon	Contrarellotge per equips	81	Roger Lapébie (FRA)	Roger Lapébie (FRA)
18a B	23 de juliol	La Roche-sur-Yon - Rennes	Etapa plana	172	Paul Chocque (FRA)	Roger Lapébie (FRA)
19a A	24 de juliol	Rennes - Vire	Etapa plana	114	Raymond Passat (FRA)	Roger Lapébie (FRA)
19a B	24 de juliol	Vire - Caen	Contrarellotge individual	59	Léo Amberg (SUI)	Roger Lapébie (FRA)
20a	25 de juliol	Caen - París	Etapa plana	234	Edward Vissers (BEL)	Roger Lapébie (FRA)

Classificació General

El ciclista que arribava a la meta en el menor temps era proclamat el vencedor d'etapa. Els diferents temps de cada etapa eren sumats per aconseguir la classificació general, guanyada pel ciclista amb menor temps acumulat. Si un ciclista havia rebut alguna bonificació de temps es restava del total, de la mateixa manera que les penalitzacions de temps s'afegien al total. El líder de la cursa era identificat pel mallot groc.

Classificació general (1–10)^[3][21]

Pos.	Ciclista	Equip	Temps
1	Roger Lapébie (FRA)	França	138h 58' 31"
2	Mario Vicini (ITA)	Individual[23]	+ 7' 17"
3	Leo Amberg (SUI)	Switzerland	+ 26' 13"
4	Francesco Camusso (ITA)	Itàlia	+ 26' 53"
5	Sylvain Marcaillou (FRA)	França	+ 35' 36"
6	Edward Vissers (BEL)	Individual	+ 38' 13"
7	Paul Chocque (FRA)	França	+ 1h 05' 19"
8	Pierre Gallien (FRA)	Individual	+ 1h 06' 33"
9	Erich Bautz (GER)	Alemanya	+ 1h 06' 41"
10	Jean Fréchaut (FRA)	Individual	+ 1h 24' 34"

Classificació final (11–46)
Pos.	Ciclista	Equip	Temps
11	Herbert Muller (BEL)	Individual	+1h 26' 51"
12	Raymond Passat (FRA)	Individual	+1h 27' 58"
13	Marcel Laurent (FRA)	Individual	+1h 31' 57"
14	Oskar Thierbach (GER)	Alemanya	+1h 34' 27"
15	Julián Berrendero (ESP)	Espanya	+1h 34' 48"
16	Gustaaf Deloor (BEL)	Individual	+1h 36' 03"
17	Victor Cosson (FRA)	Individual	+1h 38' 55"
18	Jean-Marie Goasmat (FRA)	Individual	+1h 39' 36"
19	Sauveur Ducazeaux (FRA)	Individual	+1h 41' 21"
20	Robert Oubron (FRA)	Individual	+1h 46' 09"
21	Robert Tanneveau (FRA)	França	+1h 47' 03"
22	Adolf Braeckeveldt (BEL)	Individual	+1h 52' 29"
23	Henri Puppo (FRA)	Individual	+1h 56' 38"
24	Giuseppe Martano (ITA)	Itàlia	+1h 58' 33"
25	Fabien Galateau (FRA)	Individual	+2h 04' 20"
26	Augusto Introzzi (ITA)	Itàlia	+2h 09' 49"
27	Arsène Mersch (LUX)	Luxemburg	+2h 15' 43"
28	Ludwig Geyer (GER)	Alemanya	+2h 16' 31"
29	Paul Egli (SUI)	Suïssa	+2h 27' 54"
30	Mariano Cañardo (ESP)	Espanya	+2h 35' 11"
31	Robert Zimmermann (SUI)	Suïssa	+2h 44' 23"
32	Pierre Cloarec (FRA)	Individual	+2h 46' 06"
33	Antoon Van Schendel (NED)	Països Baixos	+2h 53' 14"
34	Gabriel Dubois (FRA)	Individual	+3h 11' 32"
35	Jean Goujon (FRA)	Individual	+3h 19' 16"
36	Carlo Romanatti (ITA)	Itàlia	+3h 19' 29"
37	Heinz Wengler (GER)	Alemanya	+3h 28' 04"
38	François Neuens (LUX)	Luxemburg	+3h 32' 10"
39	René Pedroli (SUI)	Suïssa	+4h 02' 48"
40	Raymond Lemarie (FRA)	Individual	+4h 08' 12"
41	Otto Weckerling (GER)	Alemanya	+4h 19' 08"
42	Bruno Carini (FRA)	Individual	+4h 27' 42"
43	Herbert Hauswald (GER)	Alemanya	+5h 03' 09"
44	Emile Gamard (FRA)	França	+5h 52' 42"
45	Reinhold Wendel (GER)	Alemanya	+6h 15' 29"
46	Aloïs Klensch (LUX)	Luxemburg	+6h 39' 25"

Gran Premi de la Muntanya

Per la classificació de la muntanya l'organització va determinar 17 colls de muntanya puntuables, tot i que durant el recorregut se'n van superar d'altres també de gran dificultat. Al cim d'aquests colls s'atorgaven 10 punts al primer ciclista a passar-hi, nou al segon i així successivament fins al desè classificat, que rebia un punt.

Classificació de la muntanya de 1937^[3]

Etapa	Nom	Alçada	Serralada	[1]Primer
4	Ballon d'Alsace	1.178 m	Vosges	Erich Bautz
6	Aravis	1.498 m	Alps	Gino Bartali
6	Tamié	920 m	Alps	Félicien Vervaecke
7	Galibier	2.556 m	Alps	Gino Bartali
8	Laffrey	900 m	Alps	Gino Bartali
9	Izoard	2.361 m	Alps	Julián Berrendero
9	Vars	2.110 m	Alps	Edward Vissers
9	Alòs	2.250 m	Alps	Mario Vicini
10	Braus	1.002 m	Alps Marítims	Félicien Vervaecke
10	La Turbie	555 m	Alps Marítims	Henri Puppo
14B	Pimorent	1.920 m	Pirineus	Julián Berrendero
14C	Coll de Port	1.249 m	Pirineus	Julián Berrendero
14C	Portèth d'Aspèth	1.069 m	Pirineus	Julián Berrendero
15	Pèira Sorda	1.569 m	Pirineus	Julián Berrendero
15	Aspin	1.489 m	Pirineus	Yvon Marie
15	Tourmalet	2.115 m	Pirineus	Sylvère Maes
15	Aubisca	1.709 m	Pirineus	Sylvère Maes

Després del darrer port puntuable, en la quinzena etapa, la classificació de la muntanya fou guanyada per Félicien Vervaecke. Vervaecke no finalitzà el Tour, però el 1937 no era necessari per guanyar la classificació de la muntanya.

Classificació final de la muntanya (1–5)^[3][24]

Pos	Ciclista	Equip	Punts
1	Félicien Vervaecke (BEL)	Bèlgica	114
2	Mario Vicini (ITA)	Individual[23]	96
3	Sylvère Maes (BEL)	Bèlgica	90
4	Julián Berrendero (ESP)	Espanya	75
5	Edward Vissers (BEL)	Individual	66

Classificació per equips

El 1937 la classificació per equips fou calculada a partir de la suma dels tres millors temps de cada equips, sent el vencedor l'equip que sumava un menor temps. El temps de l'equip espanyol, que finalitzà amb tan sols dos ciclistes, fou calculat a partir de la suma dels temps del darrer classificat en la general més una hora de penalització.^[3]

Classificació per equips (1–5)^[21][5]

Pos.	Equip	Temps
1	França	418h 36' 28"
2	Itàlia	+ 2h 54' 18"
3	Alemanya	+ 3h 12' 22"
4	Suïssa	+ 3h 57' 35"
5	Espanya	+ 10h 04' 07"
6	Luxemburg	+ 10h 42' 01"

Evolució de les classificacions

Etapa	Vencedor	Classificació general	Classificació de la muntanya	Classificació dels individuals	Classificació per equips
1	Jean Majerus	Jean Majerus	no entregat	Adolphe Braeckeveldt	Luxemburg
2	Maurice Archambaud				França
3	Walter Generati	Marcel Kint			Bèlgica
4	Erich Bautz	Erich Bautz	Erich Bautz		Alemanya
5a	Henri Puppo				Luxemburg
5b	Sylvère Maes
5c	Leo Amberg
6	Gustaaf Deloor		Gino Bartali		Bèlgica
7	Gino Bartali	Gino Bartali			França
8	Otto Weckerling
9	Roger Lapébie	Sylvère Maes	Félicien Vervaecke	Mario Vicini	Bèlgica
10	Félicien Vervaecke
11a	Eloi Meulenberg
11b	Gustaaf Danneels
12a	Alphonse Antoine
12b	René Pedroli
13a	Francesco Camusso
13b	Eloi Meulenberg
14a	Eloi Meulenberg
14b	Marià Cañardo
14c	Eloi Meulenberg
15	Julián Berrendero
16	Paul Chocque
17a	Erich Bautz	Roger Lapébie			França
17b	Adolf Braeckeveldt Heinz Wengler
17c	Roger Lapébie
18a	Roger Lapébie
18b	Paul Chocque
19a	Raymond Passat
19b	Leo Amberg
20	Edward Vissers
Final		Roger Lapébie	Félicien Vervaecke	Mario Vicini	França

A posteriori

Els ciclistes de la categoria individual havien tingut com molts resultats en el Tour de 1937; Mario Vicini, segon classificat en la classificació general havia començat la cursa com a individual, tot i que posteriorment passà a integrar-se a l'equip nacional italià. A banda d'ell, fins a dotze ciclistes entre els vint primers corrien com a individuals.^[4] Amb tot, aquesta va ser la darrera ocasió en què va existir aquesta categoria.

Notes

1. Braeckeveldt i Wengler foren declarats vencedors exaequos del segon sector de la 17a etapa, i es repartiren les bonificacions.

Referències

1. Augendre, Jacques. «Guide Historique» (PDF) (en francès). Amaury Sport Organisation, 2012. Arxivat de l'original el 2012. [Consulta: 11 febrer 2015].
2. «Las etapas de la Vuelta a Francia». El Mundo Deportivo, 01-07-1937, p. 1 [Consulta: 16 febrer 2015].
3. «31ème Tour de France 1937» (en francès). Memoire du cyclisme. Arxivat de l'original el 8 d’octubre 2009. [Consulta: 5 octubre 2009].
4. McGann, Bill; McGann, Carol. The Story of the Tour De France. dog ear publishing, 2006, p. 132–139. ISBN 978-1-59858-180-5 [Consulta: 15 gener 2010]. 
5. Tom James. «1937: Lapébie wins after the Belgians withdraw», 15-08-2003. [Consulta: 15 febrer 2015].
6. Barry Boyce. «1937- Tour Provides Great Racing Drama». Top 25 All Time Tours, 2004. [Consulta: 14 gener 2010].
7. «Con el friunfo de Archambaud en Charleville, Francia ve pasar a su equipo al primer lugar». El Mundo Deportivo, 02-07-1937, p. 1 [Consulta: 16 febrer 2015].
8. «El equipo belga, con Kint «maillot amarillo», pasan a la cabeza de las clasificaciones». El Mundo Deportivo, 03-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 16 febrer 2015].
9. «Bautz y el equipo teutón pasan a "leaders"». El Mundo Deportivo, 4 juliol 1937pàgines=1,2 [Consulta: 17 febrer 2015].
10. «Bartali, en fenómeno, triunfa del Galibier, en Grenoble y se coloca “leader”». El Mundo Deportivo, 08-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
11. «Bartali se cayó con todo el equipo... italiano y aunque se mantiene “leader” es probable su abandono». El Mundo Deportivo, 09-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
12. «El belga Silver Maes y Bélgica, son ahora, “leaders”». El Mundo Deportivo, 10-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
13. «Las dos medias etapas de ayer fueron otros tantos friunfos de los belgas que afirman su predominante situación». El Mundo Deportivo, 14-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
14. «Los españoles héroes de la etapa máxima». El Mundo Deportivo, 18-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
15. «The Tour - Year 1937». Amaury Sport Organisation. [Consulta: 14 gener 2010].
16. «31ème Tour de France 1937 - 15ème étape» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 14 gener 2010].
17. «Cuando Berrendero sube...». El Mundo Deportivo, 21-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
18. «31ème Tour de France 1937 - 16ème étape» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 14 gener 2010].
19. «Todavía hay duelo entre el belga S.Maes y el francés Lapebie». El Mundo Deportivo, 22-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
20. «Estupor en el “Tour”:¡EI “leader” Maes y el equipo de Bélgica han abandonado!!». El Mundo Deportivo, 23-07-1937, p. 1,2 [Consulta: 18 febrer 2015].
21. «Roger Lapebie y Francia inscriben sus nombres en el palmarés». El Mundo Deportivo, 26-07-1937, p. 1 [Consulta: 15 febrer 2015].
22. Arian Zwegers. «Tour de France GC Top Ten». CVCC. Arxivat de l'original el 8 de juliol 2011. [Consulta: 14 febrer 2015].
23. Vicini havia començat la cursa com a individual, però en el primer sector de la 18a etapa fou afegit a l'equip italià.
24. Michiel van Lonkhuyzen. «Tour-giro-vuelta». [Consulta: 14 gener 2010].

Enllaços externs

• Web oficial del Tour de França