(1931) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 15 octubre 1901 Madrid |
Mort | 18 febrer 1952 (50 anys) Madrid |
Sepultura | Cementerio de Santa María (Madrid) |
Nacionalitat | Espanya |
Formació | Institución Libre de Enseñanza Institut San Isidro de Madrid |
Activitat | |
Camp de treball | Escriptura creativa i professional, teatre i representació teatral |
Ocupació | Escriptor, teatre |
Gènere | Novel·la |
Obra | |
Obres destacables | |
Família | |
Pares | Enrique Jardiel Agustín i Marcelina Poncela |
Premis | |
| |
Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 15 d'octubre de 1901 - Madrid, 18 de febrer de 1952) fou un escriptor i dramaturg espanyol. Autor de novel·les (Amor se escribe sin hache, 1929; Pero... ¿Hubo alguna vez once mil vírgenes?, 1931; La tournée de Dios, 1932), destacà especialment en la dramatúrgia, gènere en el qual és considerat precursor del teatre de l'absurd: Angelina o el honor de un brigadier (1932), Los ladrones somos gente honrada (1941), o Eloísa está debajo de un almendro (1943). Les seves obres, impregnades d'un gran sentit humorístic, el feren molt popular.[1]
La seva obra, relacionada amb el teatre de l'absurd, es va allunyar de l'humor tradicional acostant-se a un altre més intel·lectual, inversemblant i il·lògic, trencant així amb el naturalisme tradicional imperant en el teatre espanyol de l'època. Això li va suposar ser atacat per una gran part de la crítica del seu temps, ja que el seu humor feria els esperits més sensibles i obria un ventall de possibilitats còmiques que no sempre eren ben enteses. A això cal sumar els seus posteriors problemes amb la censura franquista. Això no obstant, el pas dels anys no ha fet sinó augmentar la seva figura i les seves obres segueixen representant-se en l'actualitat, havent-se rodat a més nombroses pel·lícules basades en elles. Va morir de càncer, arruïnat i en gran manera oblidat, als 50 anys.
L'originalitat de Jardiel Poncela no rau tant en la selecció dels temes com en la creació de situacions grotesques, ridícules o increïbles, la qual cosa s'aconsegueix per mitjà d'ironies, diàlegs vivaços, equívocs, sorpreses o contrastos d'estils i registres, barrejant sovint el sublim i el vulgar.
La seva novetat es caracteritza bàsicament per:
En qualsevol cas, sempre sota el truc, el disbarat o la situació més absurda, amaga una dura i amarga crítica a la societat, reflex de la seva desencantada visió de la realitat. Valguin com a exemples Angelina o el honor d'un brigadier (1934), sàtira del món sentimental i postromàntic de finals del segle xix, o Madre (el drama padre), crítica al teatre naturalista.