SM-2 on s'aprecia el morro amb cristallera i les dues metralladores en el lloc de l'encarregat de bombardejar | |
Tipus | bombarder |
---|---|
Fabricant | Túpolev (Fàbrica Nacional Aeronàutica Nº 22 Moscou i Nº 125 Irkutsk) Avia Txecoslovàquia |
Dissenyat per | Aleksandr Arkhangelski |
Primer vol | 7 d'octubre de 1934 |
En servei | 1936 - 1950 |
Estat | Espanya (Ejército del Aire) |
Operador/s | Unió Soviètica (Força Aèria Soviètica)
|
Altres usuaris | Alemanya Bulgària Eslovàquia Espanya Finlàndia Polònia República Espanyola Txecoslovàquia Xina |
Producció | Unió Soviètica - Txecoslovàquia |
Construïts | aproximadament 6.950 |
Variants | 21 |
El Túpolev SB-2 (Skorotsnoi Bombardirovschik, bombarder d'alta velocitat) era un bombarder bimotor de tres places, de les Forces Aèries Soviètiques, molt ràpid per la seva època, però no gaire elegant, del qual Stalin va dir: “En l'aviació no hi valen banalitats”. Va ser emprat a l'inici de la Segona Guerra Mundial, i posat a prova durant la guerra civil espanyola.
Precisament va ser durant la guerra civil, quan es va guanyar el nom de “Katiuska” (diminutiu de "Caterina", "Caterineta"). En principi, gràcies fonamentalment a la seva velocitat i a l'alt sostre operatiu, era superior als caces nacionals Heinkel He-51 i Fiat C.R.32, però quan van entrar en acció els Messerschmitt Bf 109, es van començar a perdre aparells, ja que aquest caça si que podia assolir la velocitat del "Katiuska".
En el departament de disseny de la fàbrica Tupolev KB en l'any 1934, i comandats per l'enginyer Alexander Arkhangelskii, es va desenvolupar un avió basat en un disseny d'un avió de caça pesant, armat amb canó, anomenat ANT 29, i que pel fet de provenir d'un caça va resultar un avió amb grans dots de vol; aquest disseny es coneixia amb les sigles ANT 40. En un principi se'n van construir dos prototips, un d'ells equipat amb motors en estrella M-25, còpia del Wright Cyclone de 9 cilindres i de 730 CV; i l'altre, equipat amb motors Klimov VK-105, còpia de l'Hispano Suiza 12Ycrs de 12 cilindres en V i refrigeració líquida, de 830 CV.
El primer prototip, anomenat ANT Rts, que posteriorment es va conèixer com a ANT 40.1, va envolar-se per primer cop el 7 d'octubre de 1934, i va arribar a una velocitat de 330 km/h a 4.000 metres i un sostre de 6.800 metres, mentre que el segon prototip, conegut com a ANT 40.2 ho va fer el 30 de desembre de 1934, i va agafar una velocitat de 404 km/h i un sostre de 9.400 metres, de manera que va demostrar de seguida millors aptituds, a causa de l'increment de potència i la disminució de secció frontal. Aquesta segona versió va passar a ser considerada com el camí a seguir en la producció en sèrie.
Era, doncs, un avió de construcció enterament metàl·lica, tant l'esquelet del fuselatge, de secció oval, com de les ales i també el seu recobriment, que actuava com a element resistent, amb les ales altes, al nivell del pilot, formades per tres seccions: la central, que travessava el fuselatge i que suportava els motors, i dues semi ales externes que posseïen els hipersustentadors i dipòsits de carburant. L'aparell era tripulat per tres persones, a saber: pilot, bombarder artiller en la cristallera del morro, i artiller encarregat de les metralladores del llom com ventral. Posseïa també tren d'aterratge retràctil, que s'accionava elèctricament, i les rodes quedaven parcialment amagades en les góndoles dels motors; també tenia amortidors oleopneumàtics i frens; els motors movien unes hèlixs metàl·liques de dues pales amb pas variable en terra, mentre que posteriorment es va adoptar la fórmula de tres pales de pas variable en vol.
La producció en sèrie va continuar fins a 1941, quan se'n van arribar a fabricar 6.700 unitats.[1]
El 15 d'octubre de 1936 van arribar al port de Cartagena els primers 31 avions que, pilotats per personal soviètic, van entrar en acció el 28 d'octubre a bombardejar Tablada, i Talavera de la Reina, i amb gran sorpresa de l'aviació de caça de l'enemic, ja que no els podien abastar, sobretot perquè eren més ràpids que els caces Fiat C.R.32, la qual cosa van solucionar esperant-los a gran alçària, per poder guanyar velocitat en una gran “picada” (Maniobra que consisteix a deixar caure l'avió, de morro a terra, i així, ajudat per la gravetat, guanyar velocitat).[2] Aquests avions, van conformar el grup 12, amb tripulacions soviètiques; posteriorment van anar arribant més aparells, fins a arribar a la xifra de 92 (els darrers 50 aparells van ser retinguts pel govern francès),[3] i van començar a ser tripulats per espanyols.
El grup de bombardeig va quedar establert de la següent manera :
A pesar de les grans pèrdues que va representar l'adopció de noves tècniques de caça i els nous avions dels revoltats, com el Messerschmitt Bf 109 o Heinkel He-112, els SB-2 van tenir la valentia de bombardejar objectius de guerra dels revoltats, com nombrosos camps d'aviació o l'enfonsament del Creuer “Baleares” o el Cuirassat alemany “Deutschland”, fet que va irritar molt Hitler[5] i que el va acabar de decidir a enviar el material més modern del Reich a combatre a Espanya.
Al final de la guerra, i després de ser abatuts per la caça enemiga 40 aparells, per foc antiaeri 20, i perduts en accidents d'aterratge 10, solament restaven operatius uns 20 aparells, incorporats a l'Exèrcit de l'Aire amb la sigla B-5, i que van constituir el regiment 13 de bombarders, basats a Albacete.[6]
Durant el 1937, es van subministrar uns 62 aparells a la Xina Nacionalista que, tripulats per voluntaris soviètics, en el mes de desembre van atacar els vaixells japonesos en el riu Iang-Tsé. I el 28 de febrer de 1938 per festejar el dia de l'Armada Soviètica, van atacar els aeroports japonesos de Taiwan i van provocar la destrucció en terra d'uns 40 aparells.
Aquests avions van ajudar a resistir les forces xineses contra l'atac japonès a Hankau, i s'hi van incorporar poc després altres aparells de la sèrie SB-2 bis, també van intervenir en el conflicte de la frontera a Manxúria.[2]
El 30 de novembre de 1939 les tropes soviètiques van atacar Finlàndia, i aquest avió hi va participar de manera molt activa, amb patins a les rodes per la neu, i com que havien d'operar a baixa cota i moltes vegades sense escorta, eren presa fàcil de l'aviació finesa o del foc antiaeri.
És per això, per la seva facilitat a inflamar-se, que van ser progressivament desplaçats a operacions nocturnes o altres tasques. Tot i això van tindre temps d'operar al principi de la segona guerra contra les forces de la invasió alemanya.
Després de la guerra, hi va haver un diari que va muntar una expedició per mirar de recuperar un aparell que va ser obligat a aterrar en la regió del Baikal. Es van aconseguir les restes i operaris de Tupolev el van reconstruir. Ara és l'únic exemplar dels vora de 7.000 que es van construir que es pot contemplar en el museu de militar de Monino.