Els melikats del Karabagh foren set estats, anomenats "melikats" o "malikats" (de Melik Մելիք, "príncep" de l'àrab malik, rei), a la regió del Karabakh i en part en el de la Siunia.[1] Els principats foren Khatxèn, Gulistan, Jraberd, Varanda, Dizak, Tzar i Gardam; es tractava de principats autònoms que van subsistir fins a l'annexió de la regió per l'Imperi Rus a principis del segle xix i que s'originaren en el principat de Khatxèn, un antic estat feudal armeni que va ocupar la regió des del segle x.
El desmembrament del principat de Khatxèn es va originar en el repartiment del seu territori entre els quatre fill de Hasan I el Gran, a la seva abdicació el 1182 (va morir el 1201).[2] Els petits principats armenis es van beneficiar de la benevolència dels mongols abans de ser desposseïts de les seves terres i després ser restaurat per Jahan-Xah de la dinastia dels Kara Koyunlu després de 1441, passant després a l'estat dels safàvides el 1502.
El 1603/1606, el xa safàvida Abbas I el Gran va reconèixer la seva condició especial de semi-independència. Fins i tot es va animar a la presa de control del "Melikat de Varanda" per Xahanazar I de Geghan (1578-1608). Després del col·lapse de la dinastia safàvida i la resposta de l'Imperi Otomà al Caucas del sud, els melikats van gaudir després de l'aixecament de David Bek (mort al voltant de 1727) d'un curt període d'independència entre 1722 i 1730.
Nadir Shah va confirmar després l'autonomia de la regió sota el nom de Khamsa ("cinc") i va formar un petit principat en la qual va regnar el melik Avan o Yegan de Dizak (va morir el 1744) i, a continuació, com a sobirans titulars, els seus dos fils, Aram i Yesaï (aquest darrer va morir el 1781).
Els disturbis es van reprendre a l'Iran després de la mort de Nadir Shah i van permetre que el Khan del Karabagh, governador de la regió, obtingués la sobirania directa sobre els melikats armenis. La rivalitat entre els melikats, cadascun dels quals tenia una força d'entre 3.000 i 5.000 homes, els impedia convertir-se en una potència regional cristiana capaç d'oposar-se a l'islam, però la inestabilitat de Pèrsia els va acabar forçant a oblidar les seves dissensions i buscar ajuda en l'Imperi Rus i fins i tot a Occident.
Una nota de la cancelleria russa desembre del 1798 esmentada per Georges Burnotian descriu el repartiment dels melikats del Karabagh en el moment en què van buscar la protecció de l'Imperi Rus en contra d'Ibrahim Khalil Khan de Karabagh, fill de Panah Khan, que s'havia apoderat de Gandzasar i després havia fer empresonar i seguidament assassinar al patriarca Hovhannes Hasan Jalalyan i al melik Vakhtam de Dizak.[3] Segons el document, els melikats estaven en la següent situació:
Arran de la guerra russopersa (1804-1813), el xa de Pèrsia va haver de cedir als russos una gran part del sud del Caucas, incloent els kanats de Karabagh i de Gandja. El Tractat de Golestan (Gulistan) es va signar el 12 d'octubre de 1813 a la fortalesa de Gulistan al Karabagh (Artsakh) i fou la base de la presència russa al Caucas del Sud. Va portar a la desaparició gradual dels melikats i Catholicos de l'Albània del Caucas; el darrer catholicos, Sargis II Hasan Jalalyan (1794-1815), que va morir el 1828, va ser deposat el 1813.[4]
La guerra russopersa (1826-1828) va acabar amb el Tractat de Turkmenchay que es va signar el 10 de febrer de 1828. Sota els termes de l'acord, els kanats d'Erevan i Nakhitxevan foren cedits a l'Imperi Rus. Aquesta adquisició complementava el control rus sobre l'Armènia oriental.
La cronologia i filiacions dels meliks del Karabagh són incertes. Les llistes que segueixen són les utilitzades per Cyril Toumanoff en la seva obra.
Els meliks de Khatxèn són esmentats per Tumanoff com els hasanjalàlides (Hasan-Jalalyan) i són els hereus directes de la branca major dels prínceps siuníkides de Khatxèn descendents de Jalal I Daula Hasan II (vers 1214 - 1265). El control dels hasanjalàlides s'estenia pel centre i nord de la regió del Karabakh al voltant de les fortaleses d'Akana i Haterk. La dinastia també monopolitzava la seu de l'Església d'Albània del Caucas, amb el seu catholicos, i el monestir i bisbat de Gandzasar, el lloc d'enterrament dels membres de la família.
Dizak fou governat pels membres de la família Avanian o Avànides. Descendien de Vasak Smbat, el fill segon de Hasan I el Gran, l'avi de Jalal I Dawla Hasan II, sent per tant una branca col·lateral de la dinastia Siuníkida. En el repartiment de Khatxèn van rebre les terre de la comarca de Ktish, després anomenat Dizak, és a dir el terç sud de Khatxèn, l'antic principat de Ktish-Baghk heretat per Jalal I Dawla Hasan II al segle xiii a través de la seva esposa Sempan Mamkan, dona del darrer príncep de Baghk, Mamkan.
La fortalesa principal dels Avànides fou la població de Togh, i els seus dominis incloien el monestir d'Amaras, un gran centre de pelegrinatge d'Aghuània i on suposadament va ser enterrat el sant Gregori, l'evangelitzador dels aghuans, net de Gregori l'Il·luminador. Aquest conjunt formava el Melikat de Dizak.
Els meliks de Gulistan pertanyien a la casa de Beglarian o beglàrides, la tercera de les dinasties s'origen siuníkida de Khatxèn. És esmentada per Cyril Toumanoff com dinastia dels "Haykides-Aytínides-Abòvides-Beglàrides", que en resumeix força bé l'origen.
Afirma descendir del príncep Kara Grigor, és a dir, Gregori el Negre (vers 1205), el tercer fill de Hasan I el Gran i la seva dona Susa-Dop, filla del zacàrida Sargis II, de la casa dels Mkhargrdzeli-Zachariades o Zakarian. Els seus descendents, coneguts com a "Dop'eank" o "Dopian" van rebre l'anomenat Gulistan, a l'extrem nord de Karabagh, incloent la gran fortalesa d'aquest nom.
La casa de meliks de Jraberd és l'única de les cinc dinasties principals de meliks que no és originària del Karabagh. Els meliks provenen d'un príncep de nom Proc que va servir sota el kan Hulagu. Segon Cyril Toumanoff també podrien estar relacionats amb la dinastia Siuníkida, i els anomena "Haykàzides-Israèlides", ja que derivarien del meliks de Zangezur a la regió de Vaiots Dzor.
Melik Haykaz (Isaïes) va anar al Karabagh el 1687, quan els hasanjalàlides li van donar l'antiga fortalesa de Khraberd en la confluència dels rius Terter i Terghin amb l'àrea circumdant.
El melik Xahnazar I de Gegham (Gelarquniq) es va guanyar el favor dels sobirà safàvida Abbas I el Gran pel seu suport durant les expedicions d'aquest últim contra els principats georgians. És recompensat va obtenir del xa territoris addicionals: Varanda, Gardman, i el nord de Gulistan.
La casa Xahnazarian és esmentada per Cyril Toumanoff com "Haykides-Ulubèkides-Xahnazàrides"; va governar el melikat de Varanda, amb capital al poble d'Avetaranots. Governen sobre la part sud de Karabagh. Abbas I el Gran sembla haver segregat aquestes possessions del melikat de Khatxèn o del de Dizak.
A la segona meitat del segle xviii, el malik de Varanda Xahnazar III (1750-1791), després d'assassinar al seu germà i predecessor Hussein II, no va dubtar a aliar-se amb Panah Ali Khan, el cap dels javanshirs, una tribu de turcmans, durant una guerra contra els meliks armenis Adam I de Jraberd i Josep I de Gulistan, el que va portar a l'ocàs de l'autonomia dels melikats del Karabagh i l'establiment del Kanat de Karabagh.
D'acord amb Cyril Toumanoff són descendents com els Xahnazàrides, dels "Haykides-Ulubèkides-Xahnazàrides". El primer melik conegut fou Pir Hamza vers el 1549 fill d'Eliseu, al seu torn segon fill de Mirzadan el Just (vers 1490), un descendent de Shahinshah fundador de la dinastia de meliks de Gegham (Gelarquniq).
D'acord amb Cyril Toumanoff, els "dinastes de Tsar", dels que no dona ni cronologia ni filiació, són descendents d'un príncep de nom Hassan, cosí d'Abughugha i de Shahinschah, descendents del príncep Vasak Smbat i avantpassats respectius dels "Ulubèkides-Xahnazarides" i dels "Aytínides-Abòvides-Berglàrides". Robert Hewsen veu per la seva part una connexió amb els Dopian de la branca que ell anomena "Jahanxàhides".