Tauró fosc
Carcharhinus obscurus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Longevitat màxima | 35 anys |
| Estat de conservació | |
 | |
| Espècie amenaçada | |
| UICN | 3852 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Chondrichthyes |
| Ordre | Carcharhiniformes |
| Família | Carcharhinidae |
| Gènere | Carcharhinus |
| Espècie | Carcharhinus obscurus (Lesueur, 1818) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Protònim | Squalus obscurus |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El tauró fosc (Carcharhinus obscurus) és una espècie de peix de la família dels carcarínids i de l'ordre dels carcariniformes.
Morfologia
[modifica]- La llargada total màxima pot arribar als 4,20 m,[2] tot i que els valors habituals estan compresos entre els 2,5-3 m.
- Pot arribar als 346,5 kg de pes.[3]
- Musell arrodonit i més aviat curt.
- En els adults la distància entre l'extrem del musell i la boca és clarament més curta que l'amplada d'aquesta.
- Els forats nasals estan en contacte amb els costats del rostre.
- A cada mandíbula hi ha una trentena de dents funcionals.
- Les dents de la mandíbula superior són triangulars, amb els dos costats finament denticulats. Les més properes a la sínfisi mandibular són pràcticament simètriques, però les restants estan progressivament inclinades cap enrere, de manera que el marge anterior és convex i el posterior és còncau.
- Les dents de la mandíbula inferior són totes simètriques. Tenen una base ampla sobre la qual s'implanta una cúspide aguda, erecta, amb denticulacions molt més fines que les de les dents de la mandíbula superior.
- Les dues darreres obertures branquials es troben inserides sobre la base de les aletes pectorals, que són clarament falciformes.
- La primera aleta dorsal té l'àpex superior més aviat arrodonit, i la vertical del seu origen passa per l'àpex intern de les pectorals.
- La segona dorsal és molt més petita i és oposada a l'anal.
- Sobre la línia central del dors, entre les dues dorsals, hi ha una carena o cresteta dèrmica.
- L'aleta anal és semblant a la segona dorsal, però se'n distingeix perquè té el marge posterior profundament escotat.
- L'aleta caudal és grossa: la distància entre la fosseta caudal superior i la punta del lòbul superior està continguda unes 2,5 vegades en la longitud precaudal.
- La regió dorsal és gris blavosa o gris plom, i la ventral és blanquinosa. La cara inferior de les pectorals i de les ventrals és grisenca, amb les puntes negroses.[4][5]
Reproducció
[modifica]Alimentació
[modifica]Menja peixos ossis i cartilaginosos bentònics i pelàgics, taurons, cefalòpodes, gastròpodes, crustacis i, de vegades, carronya de mamífers marins (cetacis morts, per exemple) i objectes inorgànics.[7][8]
Hàbitat
[modifica]És una espècie pelàgica que es troba a les aigües càlides de tots els oceans fins als 400 m de fondària, tot i que és més freqüent entre els 200-400 m.[9] A més, té un comportament migratori en certes àrees de la seua àrea de distribució.[10][11]
Distribució geogràfica
[modifica]Es troba a l'Atlàntic occidental (des del sud de Massachusetts fins a Florida, les Bahames, Cuba, el nord del Golf de Mèxic, Nicaragua, el sud del Brasil i Uruguai),[12] a l'Atlàntic oriental (Illes Canàries, Cap Verd, Senegal i Sierra Leone), a l'Índic i a l'oest del Pacífic (des del Mar Roig,[13] Moçambic i Sud-àfrica fins al Japó, la Xina, el Vietnam i Austràlia) i al Pacífic oriental (des del sud de Califòrnia fins al Golf de Califòrnia i les Illes Revillagigedo).
Només n'hi ha dues cites de la seva presència al Mediterrani: un exemplar capturat davant les costes de Tunísia, i un altre procedent de la costa d'Alacant, del qual se'n conservaren la pell preparada i la dentadura al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid,[14] tot i que podrien correspondre a exemplars de Carcharhinus galapagensis.[15]
Els exemplars adults són potencialment perillosos per als humans.[16][17][18]
Interès gastronòmic
[modifica]La seua carn és consumida fresca, en salaó, fumada i congelada. A més, la pell és emprada per fer cuir, les aletes per elaborar la famosa sopa d'aleta de tauró i l'oli del fetge per obtenir vitamines.[9]
Observacions
[modifica]Té una longevitat de 40 anys.[19]
Estat de conservació
[modifica]És una espècie gairebé amenaçada d'extinció segons la UICN.[20]
Referències
[modifica]- ↑ BioLib (anglès)
- ↑ Compagno, L.J.V., D.A. Ebert i M.J. Smale 1989. Guide to the sharks and rays of southern Africa. New Holland (Publ.) Ltd., Londres (Regne Unit). 158 p.
- ↑ International Game Fish Association 1991 World record game fishes. International Game Fish Association, Florida, Estats Units.
- ↑ Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Tom I, Àgnats, Condrictis, Osteïctis (1a. part). Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2007. ISBN 978-84273-6508-7. Pàg. 115-116.
- ↑ Compagno, L.J.V., D.A. Ebert i M.J. Smale, 1989. Guide to the sharks and rays of southern Africa. New Holland (Publ.) Ltd., Londres. 158 p.
- ↑ Dulvy, N.K. i J.D. Reynolds, 1997. Evolutionary transitions among egg-laying, live-bearing and maternal inputs in sharks and rays. Proc. R. Soc. Lond., Ser. B: Biol. Sci. 264:1309-1315.
- ↑ Compagno, L.J.V., D.A. Ebert i M.J. Smale 1989. Guide to the sharks and rays of southern Africa. New Holland (Publ.) Ltd., Londres. 158 p.
- ↑ Gelsleichter, J., Musick, J. A. i Nichols, S., 1999. Food habits of the smooth dogfish, Mustelus canis, dusky shark, Carcharhinus obscurus, Atlantic sharpnose shark, Rhizoprionodon terraenovae, and the sand tiger, Carcharias taurus, from the northwest Atlantic Ocean., Environmental Biology of Fishes, 54:205-217.
- ↑ 9,0 9,1 Compagno, L.J.V. 1984. FAO species catalogue. Vol. 4. Sharks of the world. An annotated and illustrated catalogue of shark species known to date. Part 2 - Carcharhiniformes. FAO Fish. Synop. 125(4/2):251-655.
- ↑ Last, P.R. i J.D. Stevens 1994. Sharks and rays of Australia. CSIRO, Austràlia. 513 p.
- ↑ FAO Fisheries Department 1994. World review of highly migratory species and straddling stocks. FAO Fish. Tech. Pap. Núm. 337. Roma, FAO. 70 p.
- ↑ Menni, R.C. i L.O. Lucifora 2007. Condrictios de la Argentina y Uruguay. ProBiota, FCNyM, UNLP, Serie Técnica-Didáctica, La Plata, Argentina, 11: 1-15.
- ↑ Bass, A.J., P.C. Heemstra i L.J.V. Compagno 1986. Carcharhinidae. p. 67-87. A M.M. Smith i P.C. Heemstra (editors) Smiths' sea fishes. Springer-Verlag, Berlín.
- ↑ Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Pàg. 116.
- ↑ FishBase (anglès)
- ↑ Halstead, B.W. 1980. Dangerous marine animals. Cornell Maritime Press, Inc., Maryland, Estats Units.
- ↑ Last, P.R. i J.D. Stevens, 1994. Sharks and rays of Australia. CSIRO, Austràlia. 513 p.
- ↑ Halstead, B.W., P.S. Auerbach i D.R. Campbell 1990. A colour atlas of dangerous marine animals. Wolfe Medical Publications Ltd, W.S. Cowell Ltd, Ipswich, Anglaterra. 192 p.
- ↑ Smith, S.W., D.W. Au i C. Show 1998. Intrinsic rebound potential of 26 species of Pacific sharks. Mar. Freshwat. Res. 49:663-678.
- ↑ IUCN (anglès)
Bibliografia
[modifica]- Bellido-Millán, J.M. i Villavicencio-Garayzar, C.J., 2002. Pesqueria artesanal de tiburón en la región central del Golfo de California. A Lozano-Vilano, M. L. (Ed.). Libro Jubilar en Honor al Dr. Salvador Contreras Balderas., Universidad Autónoma de Nuevo León:143-152.
- Cheung, W.W.L., T.J. Pitcher i D. Pauly 2005. A fuzzy logic expert system to estimate intrinsic extinction vulnerabilities of marine fishes to fishing Biol. Conserv. 124:97-111.
- Helfman, G. S.; Collette, B. B.; Facey, D. E. The Diversity of Fishes (en anglès). Blackwell Science, 1997. ISBN 9780865422568.
- Meneses, P. D. i Y. H. Marín 1999: Confirmación de la presencia de Carcharhinus obscurus (Lesueur, 1818) en aguas uruguayas (Chondrichthyes: Carcharhiniformes). Comunicaciones Zoológicas del Museo de Historia Natural de Montevideo v. 12 (núm. 193): 1-7.
- Moyle, P. i J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a edició, Upper Saddle River, Nova Jersey, Estats Units: Prentice-Hall (2000).
- Natanson, L.J., 1990. Relationship of vertebral band deposition to age and growth in the dusky shark, Carcharhinus obscurus, and the little skate, Raja erinacea. University of Rhode Island. PhD. dissertation.
- Natanson, L.J., J.G. Casey i N.E. Kohler, 1995. Age and growth estimates for the dusky shark, Carcharhinus obscurus, in the western North Atlantic Ocean. Fish. Bull. 93:116-126.
- Nelson, J. S. Fishes of the World (en anglès). 4a edició. Wiley, 2006. ISBN 978-0471250319.
- Riede, K. 2004. Global register of migratory species - from global to regional scales. Final Report of the R&D-Projekt 808 05 081. Federal Agency for Nature Conservation, Bonn, Alemanya. 329 p.
- Simpfendorfer, C.A., R.B. McAuley, J. Chidlow i P. Unsworth, 2002. Validated age and growth of the dusky shark, Carcharhinus obscurus, from Western Australian waters. Mar. Freshwat. Res. 53:567-573.
- Villavicencio Garayzar, C. J., Mariano Meléndez, E. i Downton Hoffmann, C., 1997. Tiburones capturados comercialmente en la Bahía de La Paz, B.C.S. A Urbán Ramírez, J. i M. Ramírez Rodríguez (Eds.). La Bahía de La Paz investigación y conservación. Universidad Autónoma de Baja California Sur:201-236.
- Wheeler, A. The World Encyclopedia of Fishes (en anglès). 2a edició. Macdonald, 1985. ISBN 978-0356107158.
