Bill Viola (Queens,25 de gener de 1951- Long Beach,12 de juliol de 2024) va ser un dels videoartistesestatunidencs més importants i coneguts arreu del món. Amb una carrera de més de cinquanta anys, la seva contribució al gènere del videoart és internacionalment reconegut per les seves instal·lacions, vídeos, pel·lícules i entorns sonors per a concerts i òperes.[1]
L'any 2009 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, concedit per la Generalitat de Catalunya, com a reconeixement «de la seva obra alhora artística i tècnica, personal i espiritual, mitjançant l'ús del videoart, del qual n'és pioner».[2]
El 1977 Viola va ser convidat a ensenyar els seus treballs a La Trobe University de Melbourne per la directora cultural Kira Perov. Viola i Perov es van casar i van començar una relació de col·laboració artística que duraria molts anys.
El 1980 van viure al Japó durant un any i mig, gràcies a un intercanvi cultural entre Estats Units i Japó. Allà van començar una relació amb el budisme amb al seu mestre zen Daien Tanaka. Durant aquests mesos Viola va col·laborar com a artista resident als laboratoris Atsugi de Sony. Durant els anys 80 i 90 va realitzar diversos projectes relacionats amb el videoart.
El 2002, Viola va acabar Going Forth By Day, una espècie de sèries de quadres digitals animats en video, un encàrrec del Museu Guggenheim Berlín i Nova York.
Les seves primeres obres ja mostraven la seva fascinació pels temes amb què treballà durant tota la seva carrera. En particular, la seva obsessió a capturar l'essència de les emocions.
L'art de Viola s'ocupa en gran part dels temes centrals del sentit i l'experiència humans - naixement, mort, amor, emocions...- tot barrejat amb l'espiritualitat dels antics humanistes.
Bill Viola ha demostrat amb la seva obra el seu interès profund per les tradicions místiques, especialment el budisme, el misticisme cristià de Sant Joan de la Creu, l'islam, així com per l'art occidental medieval i del renaixement. Totes aquestes influències han marcat la seva obra. La mort de la seva mare va ser una experiència extremadament dolorosa per a Bill Viola, accentuant encara més la seva inclinació pels temes espirituals.
Bill Viola és un dels artistes contemporanis que més ha contribuït a l'apropament de l'art cristià als nous plantejaments artítsics. Els dos videoretaules que va realitzar per a la Catedral de Saint Paul de Londres (Mary, 29016 i Martyrs, 2014) en són exponents destacats.
Sovint Viola fa servir tècniques de càmera ultra-lenta (ultra slow-motion), animant a l'espectador que s'impliqui amb la imatge i connecti profundament amb els significats d'aquesta, cosa que fa que la seva obra sigui acceptada i entesa fora dels circuits habituals de l'art contemporani. Com a conseqüència, el seu treball rep tota mena de crítiques, algunes magnificant-lo i d'altres que detracten l'obvietat dels seus treballs.
1977-79 The Reflecting Pool Durada: 7 minuts. Una de les obres més importants de la història del videoart, que tracta de les aparicions i desaparicions del reflex d'un cos sobre l'aigua.
1979-81 Ancient of Days. Reflexió sobre la temporalitat, mitjançant una successió d'esdeveniments. Bill Viola fica objectes sobre una taula i els crema, ell s'enregistra i a la vegada ho mostra tot a l'inrevés; pla fix sobre l'obelisc de Washington durant tot un dia; descripció d'una avinguda de Nova York mitjançant un moviment giratori de 180° durant tot un dia, entre altres vídeos
1979Chott el-Djerid, (A Portrait in Light and Heat) Durada: 28 minuts. Siluetes tremolant, miracles al desert. Moviments lents però en temps real
1980The Space Between The Teeth Reflexió sobre el temps i l'espai, reduint l'experiència amb una foto llençada a la mar.
1982Raisons To Knocking At An Empty House Durada: 19 minuts i 11 segons.Tancat a la mateixa habitació durant 3 hores, Bill Viola s'enregistra a si mateix en pla fix, lluitant contra la son. Temps real comprès en 19 minuts.
2000Ascension. La tranquil·litat d'un paisatge submarí es trenca quan de cop i volta un home vestit es tira a l'aigua.
2000Nine Inch Nails Live: And All That Could Have Been. Viola col·labora amb Nine Inch Nails creant una espècie de tríptic per a la gira del grup. El tríptic tracta sobre l'aigua i està relacionat amb les cançons que s'anaven tocant als concerts
2002Obvservance. Alguns crítics consideren aquesta obra una resposta als atemptats de l'11 de setembre de 2001. Una càmera al nivell dels ulls d'una sèrie de persones amb diferents edats.
2004The Tristan Project. Seqüències en vídeo per ser projectades com a teló de fons de la representació de l'òpera de WagnerTristan i Isolda. Amb la seva càmera lenta, Viola interpreta amb un actor la metàfora que hi ha darrere de la història de Wagner, veient per exemple com el primer acte és un ritual de purificació on els personatges es despullen i es renten abans de llençar-se a l'aigua. Altres característiques de l'obra de Viola són l'ús de l'aigua i del foc, també presents en aquesta obra. The Tristan Project va ser estrenada al Disney Hall de Los Angeles en tres nits diferents durant el 2004, una per cada acte. La primera representació completa va ser a l'Òpera de Paris entre Abril i Novembre de 2005.
1987Bill Viola: Installations and Videotapes, The Museum of Modern Art, Nova York
1988Bill Viola: Survey of a Decade, Contemporary Arts Museum, Houston, Texas
1989Bill Viola, Fukui Prefectural Museum of Art, Fukui City, Japan, 3a Fukui Biennal Internacional de Vídeo.
1990Bill Viola: The Sleep of Reason, Fondation Cartier pour l'Art Contemporain, Jouy-en-Josas, França
1992Bill Viola: Nantes Triptych, Chappelle de l'Oratoire, Musée des Beaux-Arts, Nantes, França
1992Bill Viola, Donald Young Gallery, Seattle, Washington (5 instal·lacions)
1992Bill Viola: Two Installations, Anthony d'Offay Gallery, Londres
1992Bill Viola. Unseen Images, Stadtische Kunsthalle Düsseldorf. També a: Moderna Museet, Stockholm, Suècia (1993); Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid (1993); Musée Cantonal des Beaux-Arts, Lausanne, Suïssa (1993); Whitechapel Art Gallery, Londres (1993), Museu d'Art de Tel-Aviv, Israel (1994)
1994Bill Viola: Stations, Inauguració del American Center de París
1994Bill Viola: Território do Invisível/Site of the Unseen, Centro Cultural/Banco do Brazil, Rio de Janeiro, Brasil
1995Buried Secrets, United States Pavilion, 46th Biennal de Venècia, Itàlia. Després a Kestner-Gesellschaft, Hannover, Alemanya (1995); Arizona State University Art Museum (1996)
1996Bill Viola: New Work, Savannah College of Art and Design, Savannah, Georgia (instal·lació)
1996Bill Viola: The Messenger, Durham Cathedral, Visual Arts UK 1996, Durham, Anglaterra. Posteriorment a la South London Gallery de Londres (1996); Video Positiva-Moviola, Liverpool; The Fruitmarket Gallery, Edinburgh, Escòcia; Oriel Mostyn, Gwynedd, Gal·les; The Douglas Hyde Gallery, Trinity College, Dublin (1997). També a Girona (Bòlit, 2009)[4]
1997Bill Viola: Fire, Water, Breath, Guggenheim Museum (SoHo), Nova York
1997Bill Viola: A 25-Year Survey organitzada pel Whitney Museum of American Art. Després exposada a Los Angeles County Museum of Art; Whitney Museum of American Art, Nova York (1998); Stedelijk Museum, Amsterdam (1998) (catalogue); Museum für Moderne Kunst, Frankfurt (1999); San Francisco Museum of Modern Art, California (1999); Art Institute of Chicago, Illinois (1999-2000)
2000The World of Appearances, Helaba Main Tower, Frankfurt (instal·lació permanent)
2000Bill Viola: New Work, James Cohan Gallery, Nova York
2001Bill Viola: Five Angels for the Millennium, Anthony d'Offay Gallery, Londres
2002Bill Viola: Going Forth By Day, Deutsche Guggenheim, Berlin