Nascuda a Bozen el 1949, comença molt jove a trepitjar l'escenari: amb 10 anys és Helen, la protagonista d'El miracle d'Anna Sullivan de William Gibson dirigida per Luigi Squarzina. Aprofundiex la seva formació artística a la televisió en Les nits blanques treta d'una novel·la de Dostoevskij. També l'inici cinematogràfic és important: serà una de les filles del Príncep de Salina en El Gattopardo de Luchino Visconti (1963).
El 1964 coneix Giorgio Strehler, que la dirigeix en Le baruffe chiozzotte i més tard en el Rei Lear de Shakespeare. Altres mestres seus seran pel teatre Luca Ronconi i pel cinema Mauro Bolognini (Madamigella de Maupin). En Metello d'aquest darrer, treta del llibre de Vasco Pratolini, la seva actuació va merèixer el Premi a la interpretació femenina al Festival de Cannes 1970,[1] el Nastro d'Argent a la millor actriu protagonista, un David Especial als David de Donatello 1970 i un Globus d'or a la millor actriu revelació.
El 1970 grava un 45 revolucions amb Rodolfo Baldini, amb qui està en aquell període (després d'un idil·li amb Massimo Ranieri).[2]
A partir de la meitat dels anys setanta es concentrarà sobretot en el teatre de Shakespeare, Pirandello, Alfieri i Hofmannsthal; però serà més coneguda pel gran públic per l'aparició en televisió, sobretot trets de textos classics de la literatura mundial: entre ells, El molí del Po i La consciència de Zeno amb direcció de Sandro Bolchi, i La Certosa de Parma, amb direcció de Bolognini.
El 1987 torna al cinema amb La família d'Ettore Scola (premi Nastro d'Argento) i amb Da grande de Franco Amurri, al costat d'Alessandro Haber i Renato Pozzetto.
Els anys noranta és activa en televisió ja sigui a Itàlia, on trobarà un gran èxit amb Chiara e gli altri, telefilm en antena entre 1989 i 1991, ja sigui a França. No deixarà però el teatre: serà, per exemple, Frosina en L'avar de Molière al costat de Paolo Villaggio.
El 1999, en el Festival de Cividale del Friuli, Mittelfest, en col·laboració amb l'Associació Soroptimist, institueix el Premi Adelaide Ristori, i ella en guanya la primera edició.
El 2004 interpreta el paper d'un analista en Tu la conosci Claudia? amb Aldo, Giovanni i Giacomo.
El 2014 ha estat nomenada membre del cos docent de la Universitat Ca' Foscari del rector Carlo Carraro a Venècia.[3][4]
Ottavia PIccolo també ha treballat de tant en tant com a dobladora: ha posat la veu, per exemple, a Carrie Fisher en el paper de Leia Organa en la pel·lícula de La guerra de les galàxies.
Està casada des de 1974 amb el periodista Claudio Rossoni amb qui ha tingut un fill, Nicola.
El 1980 ha dirigit el programa Visto da..., ideat per Enzo Marchetti i Stefano Jurgens, i transmès per la Rai 3.[5]
Entre el 1982 i el 1983 ha portat juntament amb Cristiano Minellono la transmissió radiofonica Musica, musica, musica parole di..., transmesa per Radio 1.
En l'emissió televisiva d'Orlando Furioso, transmesa el 1975, la veu de Ottavia Piccolo va ser doblada a causa d'un imprevist: l'actriu va oblidar, en un alberg en el sud de França on estava rodant una pel·lícula, el seu passaport i, quan va arribar a París, la van obligar a renunciar al vol i a la feina de doblatge per l'adaptació televisiva.[7]
El 1979 va ser candidata a les Eleccions polítiques en les llistes del PSI a Milà, però va obtenir solament 1.923 vots i no va sortir elegida.[8]