Edmund Strother Phelps (anglès: Edmund Phelps) (Evanston, 26 de juliol de 1933) és un economista nord-americà guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques l'any 2006 per les seves aportacions a l'anàlisi sobre les compensacions internacionals en les polítiques macroeconòmiques.
Va néixer el 26 de juliol de 1933 a la població d'Evanston, situada a l'estat nord-americà d'Illinois. Va créixer i va anar a l'escola de Hastings-on-Huson, població situada a l'estat de Nova York, on es va mudar la seva família quan el tenia 6 anys.[1] El 1951 va anar l'Amherst College, i seguint el consell del seu pare, va començar el seu primer curs d'economia en el seu segon any a Amherst. El curs va ser impartit per James Nelson, i estava basat en un llibre de text de Paul Samuelson. A Phelps li va impressionar la possibilitat d'aplicar l'anàlisi formal a un dels seus antics interessos, els negocis. També va començar a preocupar-se aviat pels problemes no resolts i els defectes de la teoria existent, com el buit que havia entre la microeconomia i la macroeconomia. Després de graduar-se l'any 1955, entrà a la Universitat Yale, on fou alumne de James Tobin i Thomas Schelling, i va ser company d'Arthur Okun, universitat en la qual es doctorà l'any 1959..
Després de rebre el doctorat va treballar com a economista per a la RAND Corporation. No obstant això, Phelps va tornar al món acadèmic, sentint que a la RAND (companyia dedicada la investigació en defensa) no podia seguir en el camp de recerca que més li interessava, la macroeconomia. Així doncs, l'any 1960, va entrar a formar part del departament d'investigació a la fundació Cowles alhora que realitzava classes a la Universitat Yale. En la fundació Cowles, la seva investigació estava orientada en el model de creixement exogen, partint d'un treball de Robert Solow. Com a part de la seva investigació va publicar el 1961 el seu treball The Golden Rule of Capital Accumulation ("La regla d'or de l'acumulació del capital"),[2][3] una de les seves majors contribucions a la ciència econòmica. També va escriure articles sobre altres àrees de la teoria econòmica, l'economia monetària o l'equivalència ricardiana i la seva relació amb el creixement òptim.
El treballar en la fundació Cowles va donar a Phelps l'oportunitat de relacionar-se amb altres economistes d'alt nivell que treballaven en la teoria del creixement, com David Cass o Tjalling Koopmans. També durant el curs 1962-63 va visitar l'Institut Tecnològic de Massachusetts, on va estar en contacte amb els futurs guanyadors del Premi Nobel Paul Samuelson, Robert Solow i Franco Modigliani.[4]
El 1966 va deixar la Universitat Yale per la Universitat de Pennsilvània, on va ocupar una plaça com a professor d'economia. En aquesta universitat la investigació de Phelps es va centrar principalment en el vincle entre ocupació, ajustament dels salaris i inflació, arribant a la seva influent publicació "Money-Wage Dynamics and Labor Market Equilibrium" ("Dinàmica diners-salaris i equilibri del mercat de treball").[5][6] Aquesta investigació va contribuir a l'enteniment de la corba de Phillips en microeconomia, incloent el paper de les expectatives (en la forma d'expectatives adaptatives) i informació imperfecta en l'ajustament de salaris i preus.[7] També va presentar el concepte de taxa natural d'atur i va mostrar que l'equilibri en el mercat de treball és independent de la taxa d'inflació, d'aquesta forma no hi ha relació a llarg termini entre atur i inflació. Aquesta observació té una important implicació en la política keynesiana de demanda, ja que mostra que només té un efecte transitori i no es pot utilitzar per al control a llarg termini de la taxa d'atur en l'economia.
Posteriorment va col·laborar amb altres economistes en una investigació sobre el creixement econòmic, els efectes de la política monetària i fiscal i el creixement òptim de la població.
L'any 2006 fou guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques per les seves anàlisis sobre compensacions internacionals en la política macroeconòmica.[8]