(1990) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 27 maig 1956 (68 anys) Bagheria (Sicília) |
Religió | Ateisme |
Activitat | |
Ocupació | director de cinema, muntador, productor de cinema, guionista, realitzador |
Activitat | 1985 - |
Obra | |
Obres destacables
| |
Premis | |
| |
|
Giuseppe Tornatore (Bagheria, Província de Palerm, Sicília, 27 de maig de 1956) és un escenarista, guionista i director de cinema italià.[1][2] Amb una carrera de més de 30 anys, és molt conegut per dirigir i escriure pel·lícules de drama com ara Stanno tutti bene, La llegenda de 1900, Malèna, Baarìa i La millor oferta. La seva pel·lícula més destacada és Cinema Paradiso, per la qual Tornatore va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També ha dirigit diverses campanyes publicitàries per a Dolce & Gabbana.[3]
Tornatore també és conegut per la seva llarga relació amb el compositor Ennio Morricone, que va compondre música per a tretze llargmetratges de Tornatore des de 1988.[4][5]
Va néixer a la ciutat de Bagheria prop de Palerm, a Sicília. Ja de molt jove, Giuseppe Tornatore mostra interès per la interpretació i la posada en escena. Amb només setze anys, aconsegueix portar al cinema obres de mestres com Luigi Pirandello o Eduardo De Filippo. Va treballar inicialment com a fotògraf autònom.
El seu primer èxit audiovisual fou un documental sobre Les minories ètniques a Sicília (Le minoranze etniche in Sicilia), amb el qual va guanyar un premi al Festival de Salerno. Més endavant realitzà, per a la RAI, Diario di Guttuso (Diari de Guttuso). Treballà encara durant un breu període per a la cadena nacional, i se n'ocupà d'alguns programes: Ritratto di un rapinatore – Incontro con Francesco Rosi (Retrat d'un lladre – Trobada amb Francesco Rosi) o Scrittori siciliani e cinema: Verga, Pirandello, Brancati e Sciascia (Escriptors sicilians i cinema: Verga, Pirandello, Brancati i Sciascia). Finalment, el 1984, col·labora amb Giuseppe Ferrara en Cent dies a Palermo (Cento giorni a Palermo).
Dos anys més tard debuta "oficialment" a la pantalla gran amb El senyor de la Camorra (Il camorrista), que tracta del "centre" napolità, i en particular el padrí Raffaele Cutolo i la seva germana. Aquesta pel·lícula és ben rebuda pel públic i la crítica, i li fa guanyar la Condecoració de plata per ser un dels millors realitzadors joves.
La seva trobada amb el cèlebre productor Franco Cristaldi el 1989 fa néixer la que seria l'obra mestra de Tornatore: Cinema Paradiso (Nuovo Cinema Paradiso). Després d'alguns imprevistos sobre la durada de la pel·lícula, és seleccionada al Festival de Cannes, qui li concedeix el premi especial del jurat. A la seva estrena, la pel·lícula és plebiscitada tant per la crítica com pel públic. Obté un Òscar a la millor pel·lícula estrangera.[6]
El 1990 filma Tots estan bé (Stanno tutti bene), que explica el viatge d'un pare sicilià a la recerca dels seus fills escampats per tot Itàlia, interpretada per Marcello Mastroianni. El 1991 col·labora a la pel·lícula col·lectiva Especialment diumenge (La domenica specialmente) amb Francesco Barilli, Giuseppe Bertolucci i Marco Tullio Giordana. El 1994 filma Una simple formalitat (Una pura formalità), que el portarà a la Palma d'Or del Festival de Cannes. Aquesta pel·lícula marca un fet important a la carrera del realitzador, que canvia radicalment d'estil. Reuneix dues estrelles internacionals: Roman Polanski i Gérard Depardieu.
Realitza, el 1995, un documental Lo schermo a tre punte (La pantalla de tres punts), en el qual explica "la seva" Sicília (al·lusió a la forma triangular). Encara en aquest any dirigeix L'home de les estrelles (L'Uomo delle stelle), amb Sergio Castellitto en el paper del venedor de somnis. La pel·lícula guanya el David di Donatello i la Condecoració de plata a la millor posada en escena i un premi al Festival de Venècia. El 2007 va guanyar el Silver George al millor director al 29è Festival Internacional de Cinema de Moscou per La dona desconeguda.[7]
El 2009 realitza Baarìa - La porta del vento, que serà triada per representar Itàlia a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquell any.
Tornatore es descriu a si mateix com "aquell que no creu i que lamenta això".[8] El seu germà, Francesco Tornatore, és productor.
Medaglia d'Oro ai Benemeriti della Cultura e dell'Arte | |
— Roma— 17 de març de 2004 |
Ciutadania d'honor (cittadinanza onoraria) del municipi de Sciacca | |
«Per la memòria d'Acccursio Miraglia a la pel·lícula Baaria» — 24 de gener de 2014 |
Títol Honoris causa en Televisió, Cinema i Nous Mitjans | |
«Capaç com pocs cineastes d'utilitzar la càmera per comunicar emocions, actiu -com també al cinema- també en la publicitat, acèrrim defensor dels mèrits i drets del cinema davant tots els seus detractors, Giuseppe Tornatore destaca en el panorama global del cinema contemporani amb la talla d'un gegant.» — Libera università di lingue e comunicazione IULM, Milà — 1 de desembre de 2009[9] |
Títol Honoris causa en Filosofia | |
«Capaç com pocs cineastes d'utilitzar la càmera per comunicar emocions, actiu -com també al cinema- també en la publicitat, acèrrim defensor dels mèrits i drets del cinema davant tots els seus detractors, Giuseppe Tornatore destaca en el panorama global del cinema contemporani amb la talla d'un gegant.» — Universitat de Palerm — 10 de juliol de 2013[10] |
Doctorat honoris causa en Ciències històriques, arqueològiques i filològiques | |
«Per haver reconegut en tota la seva producció els principis subjacents a la nostra dinàmica científica: les seves creacions mai renuncien als paràmetres de la filologia i la història.» — Universitat de Messina — 1 de desembre de 2009[11] |
Lleó de Plata al millor director a Giuseppe Tornatore per L'uomo delle stelle