Urocyon cinereoargenteus | |
---|---|
Dades | |
Període de gestació | 63 dies |
Principal font d'alimentació | Esquiròl (oc) , ratolí, conill domèstic, ocell, insectes, fruita i fruita del bosc |
Font de | gray fox fur (en) |
Longevitat màxima | 16,2 anys |
Pes | 86 g |
Nombre de cries | 3,8 i 4 |
Estat de conservació | |
Risc mínim | |
UICN | 22780 |
Taxonomia | |
Superregne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Mammalia |
Ordre | Carnivora |
Família | Canidae |
Gènere | Urocyon |
Espècie | Urocyon cinereoargenteus (Schreber, 1775) |
Nomenclatura | |
Protònim | Canis cinereoargenteus |
Distribució | |
La guineu grisa (Urocyon cinereoargenteus) és un mamífer carnívor que s'estén per gran part de la meitat meridional de Nord-amèrica, Centreamèrica i el nord de Sud-amèrica, des del sud del Canadà fins al nord de Veneçuela i Colòmbia.[1] Aquesta espècie i la properament relacionada guineu grisa de les illes Santa Bàrbara (Urocyon littoralis) són els únics membres vivents del gènere Urocyon,[2] considerat un dels cànids vivents més primitius.
Es tracta d'una de les dues espècies actuals agrupades dins del gènere Urocyon, el qual és autòcton de Nord-amèrica. Alguns cànids del gènere Pseudalopex que habiten en el con sud-americà també són anomenades de vegades guineus grises, però no estan emparentats de manera estreta amb aquesta espècie.
La mida és similar a la del coiot, però seria difícil confondre aquests animals entre si. La guineu grisa té el musell més curt i agut, les orelles més desenvolupades i les potes proporcionalment més curtes. La cua és llarga i espessa, molt poblada. El pelatge és gris fosc o platejat al dors, tornant-se vermellós en els flancs i les potes, i blanc al ventre. Una banda de pèl negre creua el cos des del clatell a la punta de la cua, seguint tot el llom de l'animal. Les galtes i la gola són blanques, i s'aprecien dues ratlles fines de pèl negre que parteixen des dels ulls cap enrere.
Les guineus grises habiten en boscos més o menys tancats i són els únics cànids (al costat dels seus propers parents, les guineus illenques) capaços d'enfilar-se als arbres. També se'ls pot veure en zones de matoll espès i, encara que prefereixen llocs poc alterats per la mà de l'home, ocasionalment s'acosten fins a zones de cultiu i nuclis de població. Cacen petits animals com ocells, esquirols i ratolins i complementen la seva dieta amb petits fruits com les baies i amb carronya.
És possible que en temps antics la guineu grisa fos domesticada o semidomesticada pels indis de l'actual Califòrnia i del desert de Sonora, on les seves restes apareixen en diversos jaciments arqueològics. Els humans foren també, probablement, els qui van introduir la guineu grisa a les Illes Santa Bàrbara, davant de les costes de Califòrnia. Allà van donar lloc mitjançant un acusat procés de nanisme insular a la guineu illenca, la guineu grisa de les illes Santa Bàrbara, el cànid més petit de Nord-amèrica.
Les guineus grises són monògames i s'aparellen a principis de la primavera. Uns dos mesos després les femelles pareixen un nombre variable de cries que maduren abans de l'any d'edat. Poden viure uns 8 anys, longevitat comuna en diverses espècies de guineus. No hi ha un autèntic dimorfisme sexual entre mascles i femelles, que només es diferencien per la menor grandària d'aquestes.
L'espècie se sol subdividir en setze subespècies, segons la seva distribució