Nymphalidae | |
---|---|
Nimfa mediterrània (Limenitis reducta) | |
Taxonomia | |
Superregne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Arthropoda |
Classe | Insecta |
Ordre | Lepidoptera |
Superfamília | Papilionoidea |
Família | Nymphalidae Rafinesque, 1815 |
Diversitat | |
* Uns 600 gèneres
| |
Nomenclatura | |
Sinònims |
Els nimfàlids (Nymphalidae) componen una família de lepidòpters de la superfamília dels papilionoïdeus. Fins a l'any 2011 s'havien descrit un total de 6.000 espècies.[1] Normalment són papallones de mida mitjana a grossa. Es distingeixen dels altres ropalòcers pel fet de tenir només dos parells de potes funcionals, mentre que el primer parell està atrofiat i no té cap funció locomotora.[2][3]
Rafinesque[4] va introduir el nom Nymphalia com a subfamília en els lepidòpters diürns. Rafinesque no va incloure Nymphalis entre els gèneres llistats, però Nymphalis estava inequívocament implicat en la formació del nom (Codi article 11.7.1.1). L'atribució dels Nymphalidae a Rafinesque ha estat àmpliament adoptada.[5]
L'envengadura alar de l'imago oscil·la entre els 25 i 200 mm generalment. Acostumen a tenir un vol poderós i ràpid, complementant-lo amb moments de planeig.[6] En les espècies europees predominen els colors càlids, sobretot els marronosos i vermellosos (excepte el gènere Melanargia, que són blanques i negres). El dimorfisme sexual acostuma a ser inexistent.[2] Moltes espècies presenten ocels, alguns tan vistosos com els del paó de dia (Aglais io), estructures que tendeixen a desviar de les parts vitals de l'organisme els atacs d'aus i rèptils.[7]
Moltes erugues són espinoses mentre que les dels satirins estan recoberts d'una fina i curta pilositat. La majoria de pupes es caracteritzen per restar penjades a l'aire per l'abdomen, a les tiges de plantes, amb freqüència sobre gramínies altes, al revers de les fulles o fins i tot a les pedres;[7] d'altres reposen semienterrades al sòl.[2]
Són atretes habitualment per flors de jardins i en alguns casos per matèries àcides en descomposició. Algunes espècies com Danaus plexippus o la migradora dels cards (Vanessa cardui), són migradores i arriben a fer fins a uns 1.000 quilòmetres.[6] Espècies com Hipparchia semele, després de la còpula els mascles col·loquen un "tap" (sphragis) a les femelles perquè no puguin aparellar-se amb altres mascles.[2] Fora de latituds tropicals acostumen a hibernar com a adult, mentre que els satirins ho fan com a larva.[7]
Les erugues dels satirins s'alimenten exclusivament de gramínies i la majoria ho fan durant la nit.[7]
La filogènia dels Nymphalidae és complexa. Diversos tàxons tenen una posició poc clara, cosa que reflecteix el fet que algunes subfamílies anteriorment eren ben reconegudes com a famílies diferents a causa d'un estudi insuficient.
Els nimfàlids es divideixen en 12 subfamílies,[8] classificats dins de els cinc clades principals de la família: [8]
Les relacions filogenètiques entre pièrids i la resta de famílies de papilionoïdeus serien:[9][10]
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||